23.3.09

Tenacitat.









Un quatre per quatre i un cotxe dels mossos d'esquadra, aparcats, sobre el passeig del mar.
Quatre cons, collats amb cargols, a la carretera del final del carrer ample cantonada passeig del mar.
Un home empipat, dóna una puntada al segon dels quatre cons.

La gent el comença a mirar.
Jo paro de caminar.
Els vianants creuen la carretera, passant pel seu costat,quan el semàfor es torna de color verd.

L'home li clava varies puntades més.El con no es mou.
Prova amb el primer dels quatre cons.Tres puntades i encara es mou menys.
Torna al segon.
L'agafa amb la mà dreta. Res. Després amb les dues mans el comença a regirar.I a torçar.
Deu minuts i el con es resisteix.L'home es posa la mà a la butxaca dreta del pantaló.Treu una navalla i s'agenolla.Começa a tallar la goma del con.
La gent passa pel seu costat, tothom el deixa fer.Jo amb una navalla a la mà no goso ni acostar-m'hi.Miro de lluny.
Quinze minuts. Talla el con i li dóna una puntada que surt disparat cap a un cotxe que estava parat al seu costat, amb el semàfor de color vermell.

El conductor protesta. Ell s'excusa senyalant amb la mà esquerra alguna cosa del passeig del mar.Amb la mà dreta recull el con.

El propietari del quatre per quatre arriba al cotxe.Hi puja. Mira pel retrovisor exterior. Després em mira i somriu.

L'home passa per darrera del seu cotxe, caminant a pas lleuger.Sembla que la seva estabilitat no és massa bona.
Dóna la volta al cotxe dels mossos d'esquadra. Aixeca el braç i els hi planta el con a l'antena del cotxe.

Somric.

Ell marxa a parlar amb els amics que l'esperen còmodament asseguts en un banc del passeig.No tenen quinze anys.

Falta un con a la carretera.

20.3.09

La Transició.

Avui, 20 de març, és un dia de transició.
Acabarem l'hivern i encetarem una nova estació de l'any.
L'estació tèbia per excel.lència.
La Primavera.

No parlaré d'ella des del punt de vista biològic, ni tampoc de l'astronòmic.
De fet, jo, no parlaré més.
Aprofitant que demà, 21 de març, és el Dia Internacional de la Poesia, dono la paraula, novament, al poeta Joan Margarit i Consarnau :


L'amor que no m'espanta

Lluny de l'amor ferotge de l'origen,
lluny de l'amor que inventa la ment com a refugi,
l'amor que ara em consola no té urgències.
Càlid, respectuós: l'amor del sol d'hivern.
Estimar és descobrir alguna promesa
de repetició que tranquil.litza.

Aquests poemes parlen d'esperar.
Perquè, sempre, l'amor és un assumpte
de les últimes pàgines.
No hi ha cap més final que pugui estar
a l'altura de tanta soledat.


"Misteriosament feliç".
Joan Margarit.
Edicions Proa. Barcelona 2008.


Dona de primavera

Darrere les paraules només et tinc a tu.
Trist el qui mai no ha perdut
per amor una casa.
Trist el qui mor envoltat de respecte i prestigi.
Jo em crec el que passa en la nit
estrellada d'un vers.


"Trist el qui mai no ha perdut per amor una casa".
Joan Margarit.
Antologia a cura de D. Sam Abrams.
Edicions Proa. Barcelona 2003.

18.3.09

Mata-segells.



Avui he rebut un sobre amb aquest segell.

De sobte, he reculat a la meva infantesa.He vist i sentit la veu de les monges.Ens demanaven que, quan arribés alguna carta a casa nostra, no estripéssim el sobre sense abans haver salvat el segell amb el seu mata-segells. Deien que servien per ajudar a la gent dels països necessitats.

Recordo que a casa fèiem bosses plenes de segells, de diferents colors segons el seu valor.N'hi havien de color verd, vermell, blau, carbassa,violat,groc, marró,rosa...

Diferents colors, però una sola imatge. Tots els segells portaven el retrat de: "Francisco Franco, caudillo de España por la gracia de Dios".

Jo era petita.Ara ja no ho sóc tant.
I avui he rebut un sobre amb aquest segell.

L'he passat per la destructora de documents.No vindrà d'un.

13.3.09

Roberto Bolaño i la seva novel.la " 2666".


No ha passat ni una setmana i Roberto Bolaño torna a ser noticia literària.

Aquesta vegada ha estat El Cercle Nacional de Crítics de Llibres dels Estats Units,qui l'ha guardonat. Li han donat el premi de ficció per la seva novel.la "2666".

El fenòmen Bolaño ha començat.

11.3.09

Déu també nota la crisi.


Déu existeix. Ara n'estic segura.

Les busques del rellotge marcaven les quatre de la tarda i jo ho he sabut de cop.
Avui , mentre feia la caminada diària, Déu m'ha enviat un senyal.

Xap!, he sentit , a cinc metres de mi. M'he aturat en sec. Al meu voltant no hi havia ningú i jo acabava de sentir un fort soroll.

Instintivament he mirat cap el cel. Allà estava l'explicació, he pensat. Tantes gavines juntes, volant baix i neguitoses, segur que acabaven de dinar i es dedicaven a fertilitzar , amb perdigonades guanoses, tot el passeig del mar.

De sobte, me n'he adonat. Havia començat a fer uns moviments, absolutament ridículs: a la dreta , a l'esquerra, endavant, endarrere. El meu cervell estava donant les ordres oportunes al meu cos, per esquivar ,com fos , el que creia que estava caient del cel .

Però després la meva mirada ha baixat fins el sòl i no hi ha vist cap taca blanca. El què sí que han vist els meus ulls però, ha estat una massa voluminosa d'una enorme grandària. La curiositat m'ha guanyat i m'hi he acostat.

Déu estava enfadat amb mi sens dubte. Quin senyal més surrealista que m'acabava d'enviar. Uns budells de peix.Potser quan va fer el miracle dels pans i els peixos es va passar i no sabia què fer-ne del sobrant?. O més aviat volia que creiés en ell a la força, provocant-me una fractura cranial difícilment oblidable.?

En tot cas, penso que no són maneres i que Déu s'hauria de disculpar i passar pel confessionari.

7.3.09

Roberto Bolaño. Portada del diari "La Vanguardia".

Dues novel.les inèdites, un trencaclosques de narracions,diaris i poemes , és el que s'ha trobat ,de moment, en l'inventari que s'està duent a terme en l'arxiu de Roberto Bolaño.



Roberto Bolaño torna a ser noticia literària. Aquesta vegada ho ha fet al diari "La Vanguardia".

Avui és portada de l'edició en paper i de la digital. I ocupa les dues principals pàgines de l'apartat de "Cultura", de la versió en paper.

Si no teniu el diari a mà i voleu llegir la noticia , aquí us deixo la versió digital.


28.2.09

Dissenyadora de modes.

I per acabar aquest febrer irrepetible, us deixo amb "Breakout" .És del grup musical Swing Out Sister.

Una cançó que escoltava a la meva època d'estudiant.

I es que ,aquesta mica de jazz que porta...





...sempre m'ha fet reviure.

Entre el Pop i el Jazz, em quedo amb Breakout!.

25.2.09

Febrer "in crescendo".

Arribat el febrer,amb la primavera biològica a flor de pell, no hi ha com ballar...



...amb bona dinàmica...



...un bolero, com aquest...

19.2.09

Només una pintura?



Era un matí plujós al centre de Londres.

Mentre mirava com queien les fines gotes des de la finestra del menjador de l'Hotel Charing Cross, un meravellós esmorzar em donaria l'energia necessària per poder gaudir, durant tot un matí , d'algunes de les millors obres d'art del món pictòric. Aquell dia havia triat la "National Gallery".

Tres hores i mitja no van ser suficients per veure tot el que m'interessava.
El museu era gran. Hi havien peces emblemàtiques ,tantes vegades vistes en els llibres d'art.Hi havien, també ,moltes obres desconegudes per a mi, que em van cridar l'atenció i que no volia passar per alt.A més a més ,algunes sales de les considerades imprescindibles estaven ,temporalment , tancades al públic . El museu era gratuït i jo tenia dies per tornar-lo a visitar. Hi vaig anar dues vegades més: la primera per acabar de veure tranquil.lament les obres mestres i la segona per descobrir pintors nous , en Jan Steen per exemple.

Aquell dimecres per la tarda tancaven tard, i em venia de gust veure una mica de pintura abans d'anar a sopar, a l'animada zona de Leicester Square.
En arribar a la sala del Renaixement,vaig veure aquell fantàstic quadre que destacava per damunt dels que l'envoltaven . Era gran i l'havien col.locat al bell mig de la paret, en un bon lloc per poder-lo admirar des d'ambdós costats. Portava per títol: "Els Ambaixadors", però en realitat s'anomenava: "Jean de Dinteville i Georges de Selve", una de les millors obres del pintor alemany Hans Holbein "el jove" . Vaig estar una bona estona observant ,frontalment, tots els elements pintats per l'artista en aquella peça tan complexe i especial. Finalment, seguint el què havia llegit en els llibres d'art, em vaig desplaçar endavant i cap a la dreta, gairebé tocant la paret , per poder-la mirar de cantó , amb un angle molt tancat. Només així era possible veure la imatge que hi havia encriptada dins l'anamorfosi pintada per l'artista ,en la part inferior del quadre, i poder entendre l'essència del missatge transmès per l'autor.

Una obra carregada d' història, de ciència, d'art, de simbologia, de misteri.

Sens dubte, molt més que una pintura.

12.2.09

Pensant en la ciència.



Sembla que fos ahir i ja han passat 200 anys des del seu naixement...

L'any passat quan vaig anar a Londres vaig aprofitar per visitar la National Portrait Gallery , recomanable a tots aquells que els hi agradi mirar un retrat i veure-hi en ell, el món del retratat.

Quan vaig veure el retrat de Charles Darwin dins d'aquella sala juntament amb els retrats d'altres científics, la parada va ser obligada. Em va costar marxar d'aquell indret.

En el fons tinc ànima de científic.

He dit ànima, no barba.

11.2.09

Adéu, però vull que sàpigues que els xipresos moren dempeus.

La nostra societat és clarament intel.lectual.

Això crec que ho diria fins i tot en ZP, amb "talante,diálogo" i els ulls tancats , en un moment com l'actual, de clara eufòria econòmica.

Qui no disfruta ,per exemple, escoltant una interessant conferència sobre la psicologia de la llama albina en captivitat?. O ,us ho posaré més senzill encara, qui no perd el cap escoltant un recital de poesia?.


8.2.09

El violí.



De la mà de la Carme, m'arriba el coneixement d'un nou web i de retruc d'aquest llibre "El violí d'Auschwitz" ,una novel.la de la Mª Àngels Anglada publicada al 1994 per l'editorial Columna, col·lecció columna jove núm. 96,Barcelona.

Des que vaig visitar el camp d'extermini nazi d'Auschwitz-Birkenau (Polònia), sempre dic que tothom hauria de visitar-lo almenys una vegada a la vida.

És immoral que no es recordi, conegui o negui un punt tan fosc de la història recent.

I una veritable vergonya que hi hagi tanta gent portant una vida buida, frívola i banal.

Molts, inclosos els nens, no van poder triar.


30.1.09

Operació Valquiria.

Acabo de visionar la pel.lícula que anunciaven per la televisió i que portava per títol el mateix nom que l'utilitzat com a pla d'emergència militar del Tercer Reich per estabilitzar el govern en cas que caigués el dictador Adolf Hitler. Estava previst executar-lo si es produïa una revolta massiva dels obrers estrangers esclavitzats a Alemanya o una situació de greu caos civil a rereguarda a causa dels bombardejos aeris dels aliats.

"Operación Walkiria", una pel.lícula produïda a Alemanya el 2004 amb guió i direcció de Jo Baier i que m'ha fet pensar en els milions de civils innocents que s'haguessin pogut salvar de l'horror nazi. En com hagués canviat la història d'Europa si el 20 de juliol de 1944 no hagués fallat el coronel comte Claus von Stauffenberg .No crec que pensar en la mort d'un monstre com Adolf Hitler, per salvar a tanta gent de la barbàrie, fos un pecat mortal.

Ara em caldria veure la pel.lícula dirigida per Bryan Singer al 2007, estrenada als Estats Units al 2008 i protagonitzada per Tom Cruise . S'ha estrenat aquest gener a Alemanya no sense sentir-se previament un gran soroll mediàtic i que al final ha quedat en un no res. Cosa que celebro.

Donat que avui , 30 de gener , és el dia que han triat per estrenar la pel.lícula al nostre país i a Espanya, us deixo reflexionar sobre el tema.





Cal no oblidar que també és el dia Escolar de la No Violència i la Pau i que enguany es celebra el 45è. aniversari del seu naixement.
Des d'aquí desitjo , a aquells professors i professores que han actuat utilitzant qualsevol tipus de violència cap els seus alumnes , que tinguin un bon mal de ventre i de consciència. No crec que pensar això sigui un pecat mortal tampoc.

New door, new look

11.1.09

Comiat.

Noto que fa fred.
És el gener.
La neu caiguda aquests dies.
La calefacció que s'ha espatllat.

Hi ha més llum.
És el gener.
La posició de la Terra respecte del Sol.
La làmpara que és nova.

Noto l'aire més net.
És el gener.
La tramontana de l'Empordà.
La finestra que resta oberta.

Hi ha més soroll que mai.
És el gener.
La guerra que no acaba.
L'horror de l'infant.

Noto que hi han persones al món.
És el gener.
La bona gent que conec.
La meva filla.

Hi ha més blavor al mar.
És el gener.
El reflexe del cel clar.
La pintura que no acabo.

El bloc que tanco.
Els comentaris que guardo.
No és un adéu per sempre.
És un estat d'ànim.

8.1.09

Una bona adquisició.


Volia tocar la bateria com el seu germà . El seu somni era tocar en un grup de jazz. Un combo de 4 o 5 músics: 2-3 baixos, 1 bateria i 1 cantant.

Sabia que el seu germà tenia un amic que ara tocava el baix. Havia tocat el clarinet i també el piano quan era més petit.

Li havien explicat que ambdós anaven al mateix institut i que havien compartit escola a primària. Les seves mares es coneixien des feia molts anys,les dues es dedicaven a l'ensenyament, tenien molts temes per compartir i a totes dues els hi agradava molt parlar.Quan els seus fills feien un festival a l'escola i després a l'institut, elles guardaven el record en forma de fotografies que no tindrien cap pudor en fer públiques per internet.Potser , pensaven, els seus fills artistes en potència serien famosos músics de jazz.Si els veia algú per internet des qualsevol lloc del món podrien rebre una oferta de treball.De fet, ell mai havia vist les fotografies fins aquell dia ,quan buscant informació sobre "la bateria" va trobar les fotos del seu germà , del seu amic i de la resta del grup.La seva mare estava orgullosa del seu fill gran i ell ho sabia.Solia dir que era un superdotat i això representava tot un repte per a ell.

El seu germà era baix i ros, l'amic alt i moreno. També era musculós, l 'amic prim. Era un noi bastant madur per l'edat que tenia, l'amic en canvi era molt infantil. Aparentment eren molt diferents però igual que les seves mares s'entenien perfectament.

En el fons eren les seves creacions.Feien el que elles, maquiavèl.licament, havien estat planejant des que es van veure. Si els fills anaven a les mateixes escoles, a les mateixes classes, compartint els mateixos professors, si ho feien tot junts , elles podrien compartir moltes coses juntes també , com un matrimoni.El somni d'una mare era fer classes en el mateix institut que l'altra.

Quan ell va dir de tocar la bateria com el seu germà, la seva mare es va veure salvada.De moment no treballaven en el mateix institut però podrien compartir durant alguns anys més , els festivals, concerts, audicions, que les aproparien per compartir ,dissimuladament, emocions, sentiments, passions, "puncions de desig adult". Ara que els fills estaven a punt de deixar l'institut, la seva continuïtat afectiva l'asseguraria el nou bateria. En escoltar-los l'amiga va contestar: "una bona adquisició ".

Res li feia suspitar , a ell, que no veuria més a aquella professora per aquella escola.
Tot el que havia planejat la seva mare pels propers anys quedaria mutilat en poques hores.

Un 9 de gener , aquella dona va protagonitzar una escena pública d'histèrica esquizofrènia i paranoia, al bell mig del carrer ,en plena tarda i a la sortida d'una escola, en hora punta . Una escena patètica, a crits, amb prepotència i mala educació, a un pare i a la seva millor alumna, deia. Eren tantes les coses que creia conèixer. Una vegada més feia pública la seva ignorància.

Tothom la coneixia menys ella que n'estava bojament enamorada.

El seu fill petit ja fa un any que toca la bateria.

30.12.08

2009. Buscant la perfecció




Continuaré buscant, entre altres coses, la perfecció. A veure si el somni es fa realitat.

Crec que els somnis es poden fer realitat.També crec que no tots ,malauradament.Però si hi han possibilitats i un treball al darrera, la recompensa pot arribar.

Desitjo que els vostres somnis es facin realitat. Us ho desitjo a tots pel nou any que comença. A tots: petits i grans, grans i petits, petits i petits, grans i grans, homes i dones, dones i homes,homes i homes, dones i dones...





Brindaré per l'any nou i per tots vosaltres escoltant aquesta peça dels Thomas Dybdahl . De moment ho faré amb aigua i quan pugui amb Mont-ferrant el cava que, no sent el més perfecte, és el de casa. Ho sento per les noies de Freixenet., "Dice"

Salut i bon any!.

24.12.08

El petit Carpe Diem



El passat 17 de novembre el petit Carpe Diem va fer 1 anyet.

L'any passat era molt petitó per explicar-li què representa el Nadal i què es fa durant aquestes festes en els països desenvolupats.Però aquest any ja té una edat que, en veure les imatges per la televisió , demana sense parar i sense parlar, allò que l'atrau més. Aixeca la mà i amb el ditet, cada vegada que surt una joguina, uns turrons de xocolata o les noies de Freixenet, diu: "tó"!.
Com que aquest any ja farà cagar al "tió" i anirà a esperar als "Reis Mags d'Orient" , diu que vol disfrutar aquestes festes el màxim de bé possible, això no ho diu amb el ditet però ho diu amb la mirada. Sembla estrany , cada vegada s'espavilen més aviat( potser l'any vinent ja li haurem d'explicar què és el que no s'ha de fer durant aquestes festes en els països desenvolupats).Així que vol jugar, aquests dies el petit Carpe Diem vol jugar, menjar i descansar.

Però no ho vol fer sense ,abans, desitjar-vos unes molt Bones Festes!.

Aquesta vegada ho diu amb el cor que, encara que petit, batega fort.

22.12.08

19.12.08

Una vegada més m'acaba de passar.

Rinnngggggggg...
Rinnngggggggg...
Rinnngggggggg...

-Bona tarda, diguim?
-¿El señor tal está?, llamo de Digital Plus.
-No, no hi és, fins dilluns no hi serà.
-No la entiendo.
-Què diu?.
-Que no la entiendo.
-Li dic que fins dilluns a partir de les tal no hi serà ell.
-No la entiendo...(moments de silenci)... es que estamos llamando a toda España.

...Moments de silenci...més moments de silenci...

-¿"A toda España dice"?.
-.

...Moments de tensió silenciosa...moments de sorollet tipus: mmmmmm, com d'estar pensant què haig de fer davant d'una noia que no sap idiomes però que sap que a Catalunya es parla el català.Decideixo fer un esforç per quedar bé amb ella, l'esforç que ella no està disposada a fer per quedar bé amb mi ni pel forro o potser per no haver de pensar , que també és possible.Total, l'empresa li paga igual ,i amb orgull, per parlar un sol idioma, el seu naturalment, el del seu país...

-"Pues espere un momento, que traduzco":

...Moments d'uns mmmmmmmmsssssss més intensament sorollosos i d'un temps de traducció lent, lentíssim, com el que utilitza, a vegades, "Google Traductor".

-"Le digo que hasta el lunes a partir de las tal no estará él".

...Triga un temps en reaccionar.De què s'estranya?. Que no sap que els traductors en hora punta van lents?...

-De acuerdo, muy amable (contesta amb veu entretallada).

...Clac!.Pip,pip,pip,pip...

I és clar que sí, no costa res ser amable.


12.12.08

Creieu -cegament- en l'escola pública?



L'altre dia llegia, en un lloc públic, aquesta frase: "creo ciegamente en la escuela pública".

Avui he entrat a comprar un xic de carn al supermercat més proper de casa, un de la cadena Eroski. He arribat al departament d'embotits ,formatges i carns. Allà, com sempre, hi havia dues dependentes fent el que fan cada dia peti qui peti: atendre als clients i fer la xerrada entre elles a crits, com sempre. Són dues treballadores que hi són des que jo hi vaig a comprar, (quan no tinc temps d'anar a "Can Font" o a "Ca la Quima", comerços familiars i de confiança, però d'horari més limitat), ara ja fa alguns anys, potser 9 anys. I amb la discreció que les caracteritza una li pregunta a l'altra:

-I.B.:"¡ Oye,¿la carne de bovino qué es?!"
-A.S.:"¡ Pues no sé, la vaca ¿no?!".



-I.B.:" ¡Hala, qué dices!".
-A.S.:" ¡Pues no sé, no sé qué es, yo ya tengo mi trabajo!"




I.B.=dependenta de la secció "embotits i formatges".
A.S.=dependenta de la secció "carns".

Els noms han estat modificats per a no comprometre a les treballadores.

Si això fos una classe de llengua castellana o de ciències socials o naturals, plantejaria el següent problema:

Tenint en compte:
a)-El diàleg entre I.B. i A.S.
b)-Que ambdues viuen i treballen a Catalunya des fa més de 9 anys.
c)-Que treballen de cara al públic en una cadena de supermercats prou coneguda i que encara que sigui basca molts dels seus clients ,a Catalunya ,són catalans.
d)-Que la protagonista de la pregunta a part de vendre productes porcins, tipus "llonganissa", també en ven d'ovins, caprins i bovins,tipus "mozzarella" .
e)-Que la protagonista de les respostes ven un producte de la mateixa i variada procedència animal que els que ven la I.B.

Contesteu raonadament a les següents preguntes:

a)-No poden,almenys, cridar-se en català, per variar?.
b)-No tenim dret els clients a riure en català , encara que sigui un riure callat i introvertit per allò de no humiliar a les protagonistes?.
c)-No pot anar-hi alguna professora de llengua castellana a explica'ls-hi les diferències i semblances que hi ha entre "bovino de "vaca" y bovino de "boba""?
d)-No pot anar-hi alguna professora d'història o de ciències bio-lògiques , per fer el mateix que l'altra professora però des d'un altre punt de vista?
e)-No podriem compra'ls-hi, entre tots, un bon tall de formatge Parmigiano per picar i alguns tendres i saborosos filets de vedella per fer uns "Tournedos a la Rossini" , acompanyat tot d'un bon vi negre , per celebrar que les explicacions han tingut un bon fruit, si és que han tingut algun fruit.?


Insisteixo, contesteu a les preguntes donant una explicació raonada, si us plau, perquè els que contesteu amb un "sí" o amb un "no" estareu suspesos i no tindreu dret a assaborir aquests productes tan deliciosos propis del "ganado bovino... o ovino o caprino o porcino...".

Qui té la culpa d'aquest problema?.Del primer,no del segon.


4.12.08

Concert de Nadal.

Aquest desembre ha començat millor que el passat mes de novembre. Aquell 1 de novembre va ser la culminació,espero, d'un mal any per a mi.

Un intens dolor em despertaria a les 7 de la matinada i provocaria la meva peregrinació per consultes mèdiques,centres de diagnòstic per la imatge, visites a l'A.T.S, acompanyada per la ingesta intramuscular del contingut de dotze ampolles marrons que portaven inscrits ,en lletres blanques, els fàrmacs d'aquell líquid violat, entre tots ells...la cortisona, i acompanyada també per la ingesta oral de múltiples peces medicamentoses de formes i colors diferents, com ara les diminutes píndoletes grises d'antiinflamatoris, les càpsules verdes i blanques de relaxants musculars i les blanques i vermelles dels protectors per a la irritació dels nervis. Davant de tanta varietat no podien faltar les càpsules blaves i taronges dels protectors per a l'estómac.

Un mes d'intens dolor, d'atordiment per efecte de tanta medicació, de patiment d'alguns dels seus efectes secundaris...que no són pocs. Un mes negre.

Ara respiro una mica. Ja he deixat gairebé tota la medicació, m'he quedat només amb les petites píndoles blanques i vermelles i una malaltia crònica i dolorosa. Però la propera setmana haig d'anar a veure al mateix metge que em va portar la capsulitis adhesiva , que ara ja sé que és autista però bo, així que veurem com continua el viacrucis. Espero no acabar com Jesús.

Desembre, canvi de mes i d'ànims. Serà un mes groc?.

De moment, avui la professora russa de piano de la meva filla, l'ha convidat a tocar en un concert que es celebrarà la propera setmana en una església d'un poble del Maresme.Serà un concert de Nadal. Li ha deixat triar la peça i no l'ha forçat a tocar, però ha pensat que això seria bo per a ella i que la motivaria molt. La professora és molt respectuosa , afectuosa i responsable. La meva filla s'ho ha pensat una mica, ara fa temps que no toca en públic,però de seguida s'ha decidit i ha triat una peça, una de J.S.Bach. Li agrada molt i a més a més trobo que ha fet bé, s'hi escau per interpretar-la en una església. La peça s'anomena: "Jesús és la meva alegria". Sens dubte una cantata meravellosa.

És un plaer escoltar-la.

Us deixo amb dues versions del moviment núm.10 de la Cantata BWV 147 de J.S.Bach, Coral "Jesús és la meva alegria".

La primera, sense orquestra ni coral.





La segona, completa.





No us ha arribat la música al cor?.

Bon concert de Nadal, vermell, verd i daurat.!

1.12.08

La natura inspira.

L'A.Mantis Religiosa tria al mascle més intel.ligent per reproduir-se?. Al més apte sexualment?. O tria al que té major massa corporal i que només ella sap que li donarà més energia per poder tenir una millor i major descendència i per tant una més gran probabilitat de supervivència per a ella i la seva prole?.

El mascle que decideix aparellar-se primer amb ella és el més intel.ligent?. O els més intel.ligents decideixen tenir una massa corporal inferior i ser més lletjos en benefici de la seva pròpia supervivència.

Perquè el que està clar és que aquests dos estan condemnats a no viure mai junts!. És un tipus d'amor molt particular.
I el que també sembla que està clar és que , aquest mascle tan corpulent i tan maco que està per menjar-se'l viu i que no es pot resistir a la crida de les feromones que emet la femella en zel, és més altruïsta. Però també més tonto eh?.





En "Don Juan" no sé si el van crear corpulent , però en Giacomo Casanova no tenia cap problema per aparellar-se. I no moria mai després de fer-ho!.
Un dia però, es va morir, tot ell vull dir, deixant 27 anys de la seva vida sense poder explicar en el llibre que més èxit tindria de tots els que va escriure, Histoire de ma vie ,la seva autobiografia. Qui sap quantes a.mants, a part de les 132 que ell va dir haver conquerit, hauria acabat conquerint.

Encara que, si fem cas a la frase "els anys no perdonen", potser Casanova la va deixar més que acabada la seva autobiografia.





Els seductors i seductores, no solen explicar el nombre de fracassos en les seves volgudes conquestes, ni tampoc el nombre de vegades que són ells o elles els conquerits o conquerides.

Però si que se sap en canvi que, en molts casos, tots ells acaben els seus dies en la soledat.

31.10.08

Novembre







Es tracta de fer un bon salt.
















Aguantar,estabilitzar o recolocar el llistó amb la mà durant el salt equival a intent nul.









Fer tres intents nuls consecutius és motiu d'eliminació.

28.10.08

Fine un 19 de febrer



Hundertwasser és el nom del segon artista que vaig descobrir a la Fira del Llibre d'Ocasió Antic i Modern que es va celebrar a Barcelona el passat mes de setembre.

El llibre que em va atraure estava descuidat, brut i ni estava correctament col.locat en la seva prestatgeria. Corria per sobre d'un diminut tamboret a l'espera de que alguna ànima àvida de color i originalitat el rescatés d'aquell estrany i solitari lloc.

L'edició era antiga, la tipografia obsoleta i de difícil lectura, les imatges eren borroses i la distribució interior caòtica , tot plegat em van fer descartar la seva adquisició.

Però la fe mou muntanyes i calia esperar i confiar en trobar ,en alguna altra parada de la Fira, aquella mateixa obra però actualitzada i modernitzada.
Vaig tenir sort, la vaig trobar. Resulta que l'editorial havia celebrat el seu 25è. aniversari i per aquest motiu havien tornat a reeditar aquella i moltes altres obres amb un resultat francament satisfactori i a millor preu.

Fantàstic, un somriure de satisfacció i la mà a la cartera.

Vaig mirar al llibreter i ell ja em mirava amb una bossa de plàstic a la mà dreta i un punt de regal a l'esquerra.

I començava la meva curiositat per aquell personatge: quants quadres, amb la força del de la portada del llibre havia pintat, d'on era, quina vida havia tingut, quines coses li interessaven, quins artistes haurien influït en la seva vida i obra, si encara estaria viu,si seria dels artistes que s'haurien casat, separat, divorciat,potser havia conegut món, quines cultures podien haver-lo marcat,quin moment polític havia viscut,on es podia visitar la seva obra.En fi tot allò que ajuda a comprendre millor a l'autor i, de retruc , a les seves creacions.
Vaig quedar absolutament satisfeta per la compra d'aquell llibre.

Vaig fer molts descobriments llegint-lo: la seva passió per la natura,per les espirals, per l'ecologia, per l'art asiàtic i l'africà , pels colors vius sobretot el vermell i el verd, per exhibir-se nu publicament...Però n'hi havien dos que per a mi destacaven d'una manera especial: el cruel destí de la seva familia , abans de complir els 20 anys tots els seus familiars havien estat assassinats en l'Holocaust, i la influència que l'obra de l'artista austríac Egon Schiele va tenir en la seva i que va ser molt més forta que la que, en posterioritat, va rebre de Gustav Klimt. Una dada curiosa: va morir un 19 de febrer, potser mentre jo bufava les espelmes.

Què hi feia aquell llibre fora del seu lloc, exhibint els seus colors ?.Què hi feia jo en aquell passadís de 50 centímetres d'amplada , dins d'aquella parada que només tenia bestsellers a la primera fila i alguns llibres vells a la tercera.?
M'hauria imantat el cervell en passar per davant d'aquella parada, com si d'un poder màgic es tractés?

En qualsevol cas, ara el tinc amb mi, aquí al costat, ell continua quiet i jo amb el cervell en el seu lloc(més o menys), per tant aprofito per a transcriure algunes parts de l'entrevista que en Harry Rand li va fer a F. Hundertwasser, així us podeu fer una idea del que creia i pensava:


H.R.: Las imágenes y las formas de su obra tienen muchos significados complicados y llenos de matices. ¿Tienen también los colores un significado para ud.?

F.H.: La pregunta debería formularse al contrario. Son los colores los que tienen significado, las figuras no son tan importantes. En mis cuadros, las formas no son ricas, los colores sí. En realidad, las formas son muy pobres. No sé dibujar. No sé esculpir. No se me dan bien los cuadros que no utilizan el color. No sé dar sombras muy bien, la luz y la sombra no son mi punto fuerte. Mi punto fuerte es el color, eso se me da bastante bien, aunque últimamente tenga dudas sobre lo que hago, porque un mundo de colores, como yo lo concibo, quizá no sea tan natural.
Los colores hechos artesanalmente desaparecen con rapidez.Un poema dura más tiempo;Homero, por ejemplo, sigue vivo después de 3.000 años y se le sigue leyendo y citando, pero los colores que se pintaron hace 3.000 años no podrían haberse conservado hasta hoy. Por supuesto, se puede pintar también para el momento presente, más o menos como un cantante, o como un actor que hace feliz a la gente durante un día y al siguiente sólo queda su recuerdo. La pintura dura más; dura una generación. Dura casi tanto como la vida de una persona. Pero después empieza a desvanecerse, adquiere un aspecto raro y luego desaparece. No sólo a causa de los colores, sino también porque la moda cambia y la pintura se vuelve fea.Algunas pinturas del pasado empiezan a cobrar interés de nuevo, por ejemplo, las pinturas del Jugendstil o cosas más antiguas. Así son las cosas.Estoy seguro de que los cuadros que hacemos en la actualidad pasarán de moda, hasta tal punto que será impensable poseer uno de ellos o discutir sobre los mismos.

- Para Hundertwasser, el paraíso es multicolor y el purgatorio, si es que existe, debe de ser un mundo gris o monocromático. Los colores paradisíacos del cielo no están unidos ni dominados por conceptos abstractos.

F.H.: El paraíso no consiste en colores puestos al azar, sino en colores que responden a cierto proceso creativo. El color es sólo una manifestación externa de la riqueza y la diversidad. Cuantas más cosas diferentes hay, más rico es el mundo y más se acerca a la idea del paraíso: muchas cosas diferentes en convivencia.
Un mundo de colores es siempre sinónimo de paraíso.Un mundo gris o monocromático es siempre sinónimo de purgatorio o de infierno. El infierno es todo rojo: el fuego, los rostros, la sangre...es horrible.Igual de horrible es un mundo todo azul. Si se vive en un infierno de vegetación, en medio de la selva, donde todo es verde siempre, uno se vuelve loco. Hay un infierno verde, un infierno azul, un infierno rojo, un infierno negro, un infierno gris. El de las ciudades es gris.Lo extaño es que los arquitectos sigan construyendo en gris.La diversidad de colores trae una mejora, trae el paraíso.



-Hundertwasser trabajó como "médico-arquitecto", una profesión que él mismo se inventó, y cuyo fin es modificar y embellecer estructuras ya existentes, estructuras estériles, sin carácter ni fuerza. Con este talante Hundertwasser embelleció la fachada de la fábrica de Rosenthal en Selb...En San Francisco, del 5 al 12 de diciembre de 1982, se organizó la "Semana de Hundertwasser", y presentó dos pósters para Greenpace y la sociedad Jacques Cousteau. Su conferencia sobre arquitectura más memorable tuvo lugar en San Francisco en la sede del equipo de arquitectos Skidmoro, Owings and Merrill. "Cuando tengo que leer un discurso, recorto trozos de libros y de discursos ya publicados y los pego junto con mis nuevos artículos en un rollo, a veces de 10 m. de largo. Luego cojo el rollo, empiezo a leer y el rollo cae; mientras voy leyendo, y al final del discurso, hay un rollo largo corriendo por entre la audiencia". En esta ocasión su charla originó dificultades serias y duraderas. Leyó un manifiesto.

F.H.: Hablé sobre la arquitectura inhumana y esencialmente la arquitectura inhumana que se hacia en aquel despacho, de la que eran responsables todos los arquitectos allí presentes. Dije que los humanos deberían tener derecho a transformar el interior y el exterior de los lugares donde viven. La tercera piel del hombre tiene que evolucionar, cambiar, sufrir mutaciones, y el que impide este proceso es tan criminal como el que impide a un niño crecer. Eso es lo que se está haciendo constantemente en arquitectura y por eso me enfadé.

- Y entonces Hundertwasser abandonó su discurso...Quería demostrar sus ideas con la acción.Hizo un dibujo en la pared.

F.H.: ...Cuando pronuncio un discurso sobre arquitectura, siempre saco mi navaja y hago una marca en el atril y normalmente el organizador se enfada mucho y me mandan la factura por todo el atril. Tengo que cambiar todo el atril porque he dado vida al atril al hacer una pequeña marca. Las caras amistosa de repente se enfrían, luego sostenemos largas discusiones por carta. En aquella ocasión hice un bonito dibujo; era un dibujo hecho con rapidez en la pared pero segía siendo un dibujo de Hundertwasser y valía bastante dinero.

- En general, las facultades creativas mejorarán con la arquitectura de Hundertwasser, que utiliza las ventajas de la tecnología moderna sin insistir en que la casa sea en sí misma una máquina.

F.H.: Sí; ahora les toca a los artistas, porque los arquitectos han fracasado como profesión. No vivieron de acuerdo con lo que podría llamarse su "juramento hipocrático". Es decir, construyen casas que hacen enfermar a la gente, tanto mentalmente como en otros aspectos, por eso la revolución debe venir de afuera, y creo que viene de los artistas.


H.R.: ¿Qué es el reciclar a los muertos?

F.H.: Al entrar en una era ecológica, vemos que no hay residuos, nada muere, todo está continuamente vivo, sólo que se transforma en otras formas; y esta no es una filosofía religiosa; son sólo hechos. Debido a una concepción errónea, el Juicio Final, la resurrección, la gente tiene las mismas creencias que los antiguos egipcios: si se puede mantener a un hombre con su apariencia física, después del Juicio Final seguirá vivo. Pero esto no es así. Hoy se entierra a los muertos de manera anti-ecológica. Los muertos se pudren en un féretro a cuatro metros bajo tierra. Las raíces de los árboles no pueden regenerase. Además los muertos están separados del cielo y de la tierra por una losa de cemento y flores artificiales. El hombre debería ser enterrado sólo a medio metro, o dos pies bajo tierra. Luego allí debería plantarse un árbol. Debería ser enterrado en un ataúd degradable, de forma que cuando se plante un árbol encima, el árbol se beneficie de su sustancia, y lo cambie por sustancia de árbol. Cuando se visita una tumba no se visita a un hombre muerto, se visita a un ser vivo que se acaba de transformar en árbol. Sigue viviendo en el árbol. Se dice, "este es mi abuelo, el árbol está creciendo bien, fenomenal". Se puede hacer un bosque bonito, que será más bonito que un bosque normal porque los árboles tiene sus raíces en las tumbas. Ese bosque puede extenderse por el campo, y como de todas formas no tenemos muchos bosques, a la vez estaremos conservando el bosque. Será para el hombre un parque, un lugar de recreo, un lugar para vivir. Un lugar fantástico para vivir en contacto constante con la vida y la muerte.





H.R.: ¿Cómo cree que debería ser el arte que le suceda?

F.H.: Las artes deberían ser positivas, libres, románticas, bellas; algo como una joya de la que no se puede prescindir.


Hundertwasser.Harry Rand.
Traducció: Rosa Alamo.
Editorial Taschen,2007.

8.10.08

Roberto Bolaño. Primera part.

Amb la "Sala Roberto Bolaño" plena de gom a gom i l'homenatge de gairebé dues hores que li van brindar els seus amics i escriptors Enrique Vila-Matas i Antoni García Porta juntament amb l'editor i conductor del col.loqui Miquel Adam, la vetllada va ser inoblidable.

Si voleu saber què va passar estigueu atents a la pantalla. :-)

Aquest primer vídeo el dedico especialment a l'amic Miquel Adam , perquè "Su-bal".


Avui pot ser un gran dia.

Ja fa temps que vaig manifestar, d'una manera o altra, la meva passió per la poesia de Joan Margarit.

Ahir,ell, va rebre un altre premi per la seva darrera obra poètica en català , tots els mitjans de comunicació en feien ressò.

Avui, jo, us deixo amb un poema seu, un poema extret d'un llibre que algú em va regalar aquest any pel meu aniversari.Em coneix . Sabia que m'agradaria.

Casa de Misericòrdia

El pare afusellat.
O, com el jutge diu, executat.
La mare, la misèria i la fam,
la instància que algú li escriu a màquina:
Saludo al Vencedor, Segundo Año Triunfal,
Solicito a Vuecencia
deixar els fills
dins de la Casa de Misericòrdia.

El fred del seu demà és en una instància.
Els orfenats i hospicis eren durs,
però més dura era la intempèrie.
La vertadera caritat fa por.
És com la poesia: un bon poema,
per bell que sigui,ha de ser cruel.
No hi ha res més. La poesia és ara
l'última casa de misericòrdia.

"Casa de Misericòrdia".Joan Margarit.
Edicions Proa.Barcelona 2007.

3.10.08

Atenció, més Bolaño a Blanes.



Avui es tracta d'un apunt recordatori de l'homenatge a l'escriptor Roberto Bolaño, que la Fundació Àngel Planells li farà demà dissabte 4 d'octubre a les 19h. a l'encara anomenada "Biblioteca Comarcal" de Blanes.


Trobareu més informació d'aquest acte al bloc Nau Argos d'en Jaume Puig aquí i aquí.


Esteu tots convidats a passar una vetllada inoblidable.

28.9.08

Sempre hi ha un truc pel vertigen.



Corria l'any 2004 lentament i ella es sentia sola. Sola però amb un nou amant.
Corria l'any 2005 més de pressa i ella es sentia sola. Sola però amb dos nous amants.
Corria l'any 2006 rapidament i ella encara es sentia sola. Sola però es creia el centre de gravetat. Tres, no li farien cap fàstic. Quatre, tampoc.

L'amor del 2003 estava segur d'haver estat el millor i l'últim. Mentre pensava que li havia marcat el cor per sempre, ella continuava fent la seva particular col.lecció d'amants.

En tenia a llarga distància i a curta distància, els tenia al costat i qui sap a on més.
Li agradava l'aigua però no havia estat mai bona navegant.La nau sempre perdia l'orientació i amb ella, el curs.Per això sempre en tenia un a cada port. I tres a cada banda , del cos.

Solia dir: siguin tres o siguin quatre, l'energia mai s'acaba.
Li agradava menjar i beure bé.

Però un dia va perdre el cap. Es feia gran.

En aquella ocasió tenia la pell blanca, el cabell llarg i fosc , el nas un xic tort i les pestanyes llargues.Els ulls com li agradaven a ella .El caminar era altiu, la mirada fresca, igual que la seva persona.Es creia ser el centre de l'univers i feia ús del seu barat poder de seducció, no importava l'edat. La seva aparent valentia i seguretat, la feien sentir protegida. Aquella gelosia que demostrava quan algú s'acostava a ella, la va captivar. L'alçada no li anava del tot bé, sempre havia d'aixecar la mirada i això la feia sentir un xic inferior. Però aquell cos i aquella pell de 30 anys la superaven del tot. Li encantava. Quan parlava amb ella no ho feia a més de deu centímetres. I això li feia perdre el cap. Ja tenia el què volia. Això, i una certa edat.

De sobte, tot va començar a trontollar.Notava que estava arribant: el vertigen. Aquell vertigen que tantes vegades havia sentit i que sabia perfectament que no podria controlar. Es sabia marejada.
Es notava com una fitxa d'un joc que ella mateixa havia començat.Es veia com una fitxa del parxís: ara blava, ara groga. Ara verda, ara roja.Ara amunt, ara avall. Ara a la dreta, ara a l'esquerra.

Ara en corro una, ara en corro tres.!

Ella coneixia el truc per parar aquell espantós vertigen.
Sens dubte era un truc meravellós.

Un truc que no volia jugar al parxís ni, tampoc, a les dames.

25.9.08

Homenatge a Roberto Bolaño. Blanes 2008.

Enguany fa cinc anys que va morir l'escriptor Roberto Bolaño. La Fundació Àngel Planells de Blanes, ha decidit fer-li un homenatge , el segon que aquesta entitat li fa, al mateix lloc on es va fer ara fa cinc anys.

Aquesta vegada però, s'ha aconseguit caminar un pas més , s'ha aconseguit un reconeixement institucional. Ja no serà una sala més de la "Biblioteca Comarcal" de Blanes perquè a partir del dissabte 4 d'octubre s'anomenarà: "Sala Roberto Bolaño". La màxima institució blanenca, l'Ajuntament de Blanes, col.locarà una placa en el seu honor. Esperem que sigui el primer pas per canviar-li el nom a l'actual biblioteca.

I si es fa un homenatge a un escriptor, no es tracta només de donar un nom a una sala,sinó que es tracta també de parlar de literatura.

Per aquest motiu, la Fundació Àngel Planells, ha convidat als escriptors Enrique Vila-Matas, Rodrigo Fresán i Antoni García Porta . Faran una taula rodona i parlaran de literatura en forma de col.loqui obert conduït per l'editor Miquel Adam.

Recordeu, dissabte 4 d'octubre a les 19h., tothom a la Biblioteca Comarcal de Blanes., que esperem que en un futur s'anomeni: "Biblioteca Roberto Bolaño".

Visca Bolaño!.

Us deixo ara amb unes imatges inèdites d'un fragment de l'homenatge que se li va fer l'any 2003, on parla justament l'escriptor Enrique Vila-Matas.

Unes paraules inèdites, per a tots vosaltres.

24.9.08

Un poema de Bukowski


A la Fira del Llibre d'Ocasió Antic i Modern que va començar aquest passat cap de setmana a Barcelona, vaig descobrir l'obra de dos artistes que eren absolutament nous per a mi.
Del primer n'havia sentit a parlar, però no havia llegit res d'ell.Del segon no en sabia res.

El primer llibre era molt petit.Amb el llom negre i unes lletres daurades que deien: Bukowski 20 poemas.



Charles Bukowski el símbol del realisme brut?. 20 poemes?.Senyora que em pot apropar aquell llibret d'allà dalt si us plau!.

I ja està, me'l vaig comprar.M'havia atrapat.




Un día en que me deshice de un fajo de billetes.

y le dije puedes quedarte con tus tías y tus tíos ricos
y con tus abuelos y con tus padres
y su jodido petróleo
y sus siete lagos
y sus pavos salvajes
y sus búfalos
y con todo el estado de Texas,
queriendo decir las cacerías de cuervos
y tus paseos de los sábados por la noche
y tu biblioteca de tres al cuarto
y tus municipales encorvados
y tus artistas maricas
puedes quedarte con todo eso
y tus periódicos semanales
y tus famosos tornados
y tus sucias inundaciones
y todos tus gatos maullantes
y tu suscripción al Time,
y trágatelos, nena,
trágatelos.
Puedo manejar un pico y una pala de nuevo(creo)
y puedo conseguir
25 billetes por un combate a 4 asaltos(quizá)
claro que tengo 38 años,
pero un poco de tinte puede taparme
las canas;
y aún puedo escribir un poema (a veces),
no lo olvides, e incluso
si no me pagan,
es mejor que esperar la muerte y el petróleo,
y disparar a los pavos salvajes,
y esperar que el mundo
comience.

Muy bien, mendigo, me dijo,
lárgate.

¿Qué?,dije yo.

Lárgate,ésta ha sido tu
última rabieta.
Estoy harta de tus malditas rabietas.
Siempre te comportas como un
personaje de una obra de O'Neill.

Pero yo soy diferente, nena,
no puedo
evitarlo.

Eres diferente, de acuerdo,
y ¡qué diferente, Dios mío!
no des un
portazo
al irte.

Pero, nena, ¡amo
tu dinero!

¡Ni una sola vez has dicho
que me amaras a mí!

¿Qué querías
un mentiroso o un
amante?

Tú no eres ninguna de las dos cosas,
¡fuera, mendigo,
fuera!

...Pero,nena...

Vuelve a O'Neill.

Fui hacia la puerta,
la cerré suavemente y me fui
pensando: lo que ellos quieren
es un indio de madera
que diga sí y no
y que aguante las llamas y
no arme demasiado jaleo;
pero te estás
haciendo viejo,chico;
la próxima vez
no enseñes
tus cartas.

"Charles Bukowski 20 poemas."
Traducció de Cecilia Ceriani i Txaro Santoro.
Grijalbo Mondadori, S.A., 1998.

19.9.08

How do you do?

Divendres, 19 de setembre.

Avui he tingut una sensació. La, sensació. Aquella que tard o d'hora havia d'arribar.He notat un principi. També un final.M'angoixa perdre el passat. M'aferro a la memòria. Jo t'estimo ,així, tal com ets. Ara, comença el demà.Noves sensacions. Nous aprenentatges. Al final coneixeràs a algú. No pateixis, sóc fidel. Jo no et deixaré mai. Sóc tossuda.

Com estàs.?
Sóc la mare.
T'agrada l'ESO.?




What a wonderful world

I see trees of green, red roses too
i see them bloom for me and you
and i think to myself what a wonderful world.
I see skies of blue and clouds of white
the bright blessed day, the dark sacred night
and i think to myself what a wonderful world.
The colors of the rainbow so pretty in the sky
are also on the faces of people going by
i see friends shaking hands saying how do you do
theyand're really saying i love you.
I hear babies crying, i watch them grow
theyand'll learn much more than iand'll never know
and i think to myself what a wonderful world
yes i think to myself what a wonderful world.

Quin món meravellós

Veig arbres verds, roses vermelles també
les veig florir per a mi i per a tu
I penso per a mi mateix,quin món meravellós.

Veig cels blaus i núvols blancs
la brillantor d'un dia beneït, la foscor de la nit sagrada
I penso per a mi mateix, quin món meravellós.

Els colors de l'arc de Sant Martí, tan bonics en el cel
també estan a les cares de la gent que passa
veig amics estrenyent les seves mans, dient " Com estàs? "
Realment ells diuen "Jo t'estimo"

Escolto bebès plorar, els veig créixer
ells aprendran molt més del que jo mai no sabré
I penso per a mi mateix, quin món meravellós
sí, penso per a mi mateix, quin món meravellós.

14.9.08

Un èxit de presentació.

No recordo que mai a Blanes es fes una presentació d'un llibre, d'un autor no consagrat, amb més de dues-centes persones a la sala.I si m'equivoco ja em perdonareu.

Ahir 13 de setembre a la Fundació Angel Planells de Blanes , es va dur a terme la ja anunciada presentació del llibre "Immortals, sans i perfectes" del doctor, investigador i escriptor Salvador Macip.

L'èxit d'assistència va suposar, superar les espectatives amb escreix.

Tant l'autor del llibre com els organitzadors de la vetllada, ens sentim molt complaguts.

I estem doblement satisfets per la resposta del públic assistent i pel caire informal i familiar que van saber transmetre els presentadors de Salvador Macip i de la seva obra, l'escriptor Sebastià Roig i el periodista Marc Pérez,que van estar brillants.

Agraïm a en Salvador la disponibilitat que va tenir en tot moment i la seva bona manera de fer.

Si teniu ganes de saber què va passar, aquí us deixo el video casolà gravat in situ i sense editar.
Disculpeu les deficiències tècniques d'una filmació on s'ha prioritzat el fet de conservar el contingut íntegre de la vetllada.

És el que té el directe :-)


En Salvador va signar tants llibres ( es van esgotar), que el dit li feia mal.
Quan cou, cura i quan pica, madura.

Ara toca el microscopi.
Compte amb els ulls!.

12.9.08

Ai la Verge!

Me'n faig creus!.


El Papa de Roma , que sembla que no viatja tant com l'anterior, no se'n pot estar de fer algunes visites. Avui ha arribat a França.

Com que sembla que li agraden les Verges , li han organitzat una vetllada al seu gust.

Si voleu seguir-la vosaltres mateixos. Demà ,a JUBILATE! , teniu l'oportunitat de disfrutar-la molt.

Bona vetllada i que vagi de gust!.

10.9.08

11-S . La Diada Nacional de Catalunya.

L'onze de setembre, els catalans celebrem la Diada Nacional de Catalunya.

Cantem ben fort i ben alt el nostre himne nacional "Els segadors".

I fem ben visible la nostra bandera "la senyera".

Avui, 10 de setembre, celebrem també els 25 anys de la Televisió Catalana. Per aquest motiu TV3 ha fet una programació especial i ha triat aquest dia per estrenar el documental "Forjadors de la Diada".

A nivell personal vull felicitar ,des d'aquí, a la meva germana. Avui celebra les noces d'argent , a París. Enhorabona a tots dos!.

Ah i enguany també celebrem el centenari de l'estelada.



VISCA CATALUNYA!.Sense violència però LLIURE!.

Us deixo que disfruteu d'aquesta Diada amb "La Gallineta" de Lluís LLach.


5.9.08

Salvador Macip a la Fundació Àngel Planells



"Immortals, sans i perfectes", el títol del nou llibre (editat en català i en castellà) que Salvador Macip presentarà a la Fundació Àngel Planells de Blanes, el proper dissabte 13 de setembre a les 20h. , a mi em fa una mica de por.

Per tal que em tranquilitzi un xic amb les seves explicacions, jo penso anar-hi.
Tot i que sé que corro el risc de sortir de la vetllada, immortal, sana i perfecta.

Per a qui també vulgui córrer el risc , i sabent que en Salvador és una persona polifacètica , que es prepari per a aprendre un xic més de ciència, de literatura i de música.

Esteu tots convidats!.

Aquí teniu l'entrevista que en Xavier Sardà li va fer quan estava investigant sobre el càncer a l'hospital Mount Sinai de Nova York.

2.9.08

Del Nautilus macromphalus i altres moluscs.



Nautilus macromphalus, era el seu nom de pila.

Parlava tant que ni un professor de secundària l'hagués aguantat.Però una professora de primària sí.

Ell parlava de criquet.Ella , dels republicans i la guerra civil espanyola.Ell parlava de dones.Ella, de les classes de català que havia donat aquest darrer curs als seus alumnes arribats d'arreu del món.Ell parlava de les hores de gimnàstica que feia cada dia per a aconseguir tenir i mantenir aquella musculatura en el seu cos.Ella, dels llibres que llegia.Ell parlava de les cremes que des de petit s'havia untat per tot el cos per tal d'aclarir la seva fosca pell.Ella, de com prenia el sol en el vaixell del seu pare.Ell parlava dels diners que estava fent i que faria amb el negoci que el seu germà tenia a Índia. Ella, de deixar la seva feina.Ell parlava amb el seu treballador-conductor de com rifar-se a les dones que feien el mateix viatge que ell.Ella, d'un cert compromís i del futur.

A tots dos els hi agradava ballar amb la música de les pel.lícules de Bollywood.