La poesia de Joan Margarit

Joan Margarit i Consarnau,neix a Sanaüja, la Segarra ,al 1938.

Poeta i arquitecte.S'inicià com a poeta en llengua castellana,però a partir de 1981 publica en català.

De la seva poesia, en D.Sam Abrams va dir:"la visió moral del món de Margarit és una visió dura, gairebé brutal,però aquesta duresa és contrarestada hàbilment per un sentit d'intensa calidesa i proximitat que fa que els lectors no s'abandonin a la desesperança.El món és terrible, però no estem sols".

La poesia de Margarit destil.la veritat i humanitat.La seva poesia està estretament lligada a la vida i per tant no admet banalitats.

Diu Margarit que, de la mateixa manera que amb la vida no s'hi juga, amb la poesia tampoc s'hi juga. Ell explica en el pròleg d'Aiguaforts les dificultats que implica el llarg i fràgil procés de destil.lar la vida en versos significatius:

"Per això, res més difícil que posar-los[els sentiments] al descobert: tan difícil com dir la veritat."Digues la veritat", "digues què et passa" són sol.licituds que les dones i els homes no parem de fer-nos i que queden gairebé sempre sense resposta.Copsar un sentiment que algú ens mostra amb brutalitat és empobridor.Copsar un sentiment que algú ens mostra amb un excés de precaució pot generar indiferència.La qüestió és com assignar al mot "delicadesa" la seva justa intensitat en cada moment. La música i la poesia se n'ocupen d'això".

Us deixo doncs amb un dels poemes de Margarit,extret del seu llibre Trist el qui mai no ha perdut per amor una casa,

Monuments

El buit que sents, més gran cada vegada,
és el dels traïdors.
Incrustrada en el front duem la bala
que algú dispararà.
Els monuments, per dins, també estan buits,
la seva entranya és de rovell i mort:
foscos, podrits per la mateixa història,
el seu interior és tan sinistre
com arrogant el gest del personatge.
A mesura que ens traeixen els amics
-i la mort és també traïció-
ens anem convertint en monuments.
Per fora hi ha una resta d'eloqüència,
sobretot quan parlem a algú més jove,
però la nostra veu ja fa un ressò
de buit, perduda a un entremat de ferro
que s'esfulla en lleugeres llesques d'òxid.