31.12.07

La reflexió de final d'any

Està a punt d’acabar l’any 2007.

Ha fet un mes que estic viatjant per aquest món de la blogosfera i de la catosfera..

El món no deixa de sorprendre’m cada dia. Si ho miro optimistament, això no està gens malament. Que el món i la seva gent em sorprengui està molt bé . I encara que he de confessar que les sorpreses desagradables no m’agraden gens, sempre se’n pot treure alguna cosa de profit.

Faig un repàs al meu bloc, com els programes de televisió que per aquestes dates fan un repàs del què ha passat al món al llarg de l’any. De tots els posts que he fet, en destaca un. Sens dubte que el post que més adrenalina ha fet segregar als meus lectors, ha estat el :“ De la frivolitat d’algunes persones altrament dites professors”.

Justament, i per atzars de la vida, el vaig escriure pocs dies abans que donessin a conèixer els resultats de l’informe PISA.He tingut a alguns docents i pares en estat d’esverament. Al cap i a la fi els resultats de l’informe PISA no han estat culpa meva, jo no en sabia res de res. Però el President de la República Francesa , el famós Nicolas Sarkozy, sí que sabia com estava el sistema educatiu al seu país molt abans que comencés el curs escolar a França. Per això va redactar una carta destinada als educadors francesos i que bé es podria aplicar en aquest país nostre ,que és Catalunya.

Pel president francés,la responsabilitat en matèria d’educació ,és sobretot dels educadors, aquí podeu llegir la carta de Sarkozy. Si cal canviar el sistema educatiu, doncs es canvia, si cal passar pel sedàs als professors, doncs se’ls passa, tot sigui per obtenir uns professionals competitius i de màxima qualitat . Si amb bones idees, mitjans , i els millors professionals , s'aconsegueixen resultats de qualitat en els nostres alumnes, benvinguts siguin els canvis.

I això és aplicable també a la que jo en dic “ mal anomenada Escola de música de Blanes”. Des d'aquí dono les gràcies a l'Anna Sais per aclarir quin és el nom correcte de l'entitat i per explicar una breu història sobre aquesta.Però quan jo l'anomeno així, em refereixo a que no és pròpiament una escola, perquè no està constituïda com a tal. De fet és més una acadèmia que una escola.

Però li continuaré dient escola pel costum .

Una escola de música pseudoprivada ( per tant no totalment privada perquè a més de rebre els diners privats de les quotes dels alumnes rep també diners de l’Administració, això és, de l’Ajuntament de Blanes , o sigui diners públics que han sortit dels impostos dels habitants de Blanes), no hauria de tenir problemes a Blanes si fos competitiva, perquè no n’hi ha cap més d’escola de música al nostre poble.

Quan es diu que l’escola és privada, que rutlla i que té una direcció eficaç, i al mateix temps es demana que es faci una escola municipal , i que s’asseguri el futur dels alumnes ,potser és que la direcció no ha estat tan eficaç.

L’escola és cara, amb això crec que tothom hi estaria d’acord. Alguns pares no poden pagar el preu i és una llàstima que els seus fills no hi puguin accedir. Però també cal dir que altres pares que poden pagar-lo o que fan un esforç molt gran per poder-lo pagar , treuen als seus fills de l’escola perquè consideren que la relació qualitat preu, no és l’adequada .

Els pares observadors i exigents han vist com ha anat el funcionament de l’escola en els tres últims cursos, coincidint amb el canvi de direcció de l’escola i amb
la contractació de certs professors ( no parlo de la cobla ni de la banda).

No és trist també que els alumnes marxin de l’escola perquè no han rebut un tracte adequat per part d'alguns professors o perquè alguns pares no han rebut un tracte adequat per part del director de l’escola ?.

Els pares tenim paciència, alguns molta, molts sabem la història d’aquesta entitat i l'hem viscuda des de petits, alguns sabem el què costa tirar endavant un projecte i per això ens l’hem fet un xic nostra l’escola i hem aguantat moltes coses amb responsabilitat.

Però no es pot demanar col.laboració als pares i als alumnes i alhora dona'ls-hi mal servei, de "ser cornut i pagar el beure” la gent se’n cansa , i els alumnes senzillament marxen.

Aquesta escola necessita canviar moltes coses, fer un exercici d’autoreflexió, d’autocrítica i aprendre dels errors.

No es pot demanar ajut als de fora, si no s’està disposat a canviar les coses des de dins.


A tots els que em llegiu...que tingueu una molt bona entrada d'any i que el 2008 sigui el millor que heu tingut mai.

26.12.07

Paris mon amour...

Viatjar a Paris ,és trobar-se amb una gran capital cultural europea.

Viatjar a Paris és trobar-se amb: Monet, Manet,Toulouse-Lautrec, Gauguin, Van Gogh, Pissarro, Renoir, Degas, Seurat, Sisley, Rodin, Picasso, Dalí, Cézanne, Matisse, Modigliani ,Derain, Rousseau, Soutine, El Bosco, Gericault, Vermeer, Leonardo da Vinci, Braque, Miró, Kandinsky ,etc,etc,etc.

És trobar-se amb una llarga llista de: pintors, escultors, dissenyadors, arquitectes, músics, escriptors,actors.


És trobar-se amb infinitat d'espectacles musicals i teatrals,amb monuments de totes les èpoques i estils.

A Paris s'hi troba gastronomia de tot el món.

Paris és ara cosmopolita com mai .

Però diuen els entesos, que actualment la capital cultural del món és New York.

Sens dubte que ho és.

New York impressiona. Té de tot i més.

Els artistes saben bé on han d'anar per triomfar.I ja sabem que qui triomfa a New York ,triomfa al món.

De totes maneres com diu en Humphrey Bogart a "Casablanca"(la pel.lícula romàntica per excel.lència)... "sempre tindrem Paris".





La Josephine Baker estimava Paris.

Va conèixer la que en aquells moments era la capital culturaldel món.La va conèixer i la va viure.

Però és ara la Madeleine Peyroux qui ens interpreta a ritme de jazz ,la famosa cançó de la Baker, "J'ai deux amours".


25.12.07

Bones Festes i Bones Vacances amb DIANA KRALL!

"S' Wonderful".......jazz amb estil.


"Por una Cabeza" de Carlos Gardel.

Carlos Gardel, hi posa la lletra i la veu...




Al Pacino,hi posa el ball a..."Perfume de Mujer"




A " All the King's Men", és ella la que hi posa el ball...




I Astor Piazzolla, què hi posa?

19.12.07

ASTOR PIAZZOLLA, màxim exponent del Tango.

Quan parlem de melodia lliscant pels nostres sentits, parlem de l'art de Piazzolla.

Quan la música ens fa vibrar totes les cèl.lules del nostre cos, amb passió , parlem del Tango de Piazzolla.

La "Milonga de l'Àngel",és una de les peces més maques que ha compost Piazzolla.És una versió estilitzada de la tradicional Milonga Argentina, i com a versió culta, no té el ritme necessari per ballar...però sí per escoltar.

Si algú creu en els àngels, aquesta és la seva veu.


Bohème a la una, Bohème a les dues, Bohème a les tres!

Quan vaig sentir la Bohème interpretada per Luciano Pavarotti i Mirella Freni, vaig pensar que Giacomo Puccini l'havia compost expressament per a ells dos. Rodolfo i Mimí , Mimí i Rodolfo...

I pensar que quan la van estrenar al Teatre Regio de Torino, l'ú de febrer de 1896, el públic i la crítica la van acollir fredament...

He triat tres fragments de l'òpera que va consagrar a Puccini com a un gran compositor líric.

"Che gelida manina"





"Si mi chiamano Mimí"





"O Soave Fanciulla"


18.12.07

Que no ens separin les fronteres

Marta, amb el teu permís i el de You Tube, què et sembla si ajudem a difondre un xic més els sentiments de solidaritat, d'igualtat, de fraternitat, i de llibertat?

Sembla ser que per aquestes dates, fem una parada (i no parlo d'una parada consumista precisament) en les nostres egocèntriques vides per passar a pensar un xic més en l'estat físic i anímic dels nostres familiars, dels nostres amics, dels nostres coneguts, i també dels que no sent tan coneguts comparteixen el planeta amb nosaltres.

Què et sembla si els hi desitgem a tots aquella salut, prosperitat i felicitat que voldriem per nosaltres?

Estic segura que em diries: "ok" endavant!...per tant "ok" i endavant.



16.12.07

El Llibertí o la Llibertina?


Tot feia pensar que la nit començava bé...

Trobada amb les amigues de Barcelona, unes salutacions, uns petons de benvinguda i un sopar calentó que ens estava esperant sobre la taula.
Una va triar un "Hot Dog" amb maionesa i una altra una botifarra del país amb un bon raig d'oli d'oliva extra-verge i cru. Per a beure una deliciosa gerra de cervesa.

La del Hot Dog li va preguntar a la de la botifarra:" què en diria en Freud del meu sopar?" i l'altra es va mirar el seu propi sopar i li va contestar:" i del meu , del meu què en diria el senyor Freud?".

Rialles.Tot estava a punt per a anar a veure l'obra de teatre "El LLibertí" de l'autor Eric-Emmanuel Schmitt , sota la direcció de Joan Lluís Bozzo ,al Teatre Poliorama.

Un espectacle divertit, fet en to de vodevil però amb contingut seriós, on l'espectador no només està passivament observant l'acció sinó que també s'està emocionant des de la intel.ligència, des de la complicitat. Amb actors molt entregats al seu paper, sobretot la Laura Conejero fent de Madame Therbouche i en Ramon Madaula fent de Denis Diderot, pintora ella, filòsof ell.

Per a qui vulgui saber què significa per a en Diderot la paraula "moral"..... el plat està servit.
Bon profit!.

14.12.07

Geert Chatrou i el seu xiulet

Ahir, vaig poder escoltar a aquest geni del xiulet en un programa de televisió. Feien un concurs, i la veritat és que tots eren molt bons, però Geert Chatrou va rebre el premi...
Dalt d'un escenari feia impressió, però aquí amb els seus veïns, amb tots nosaltres i bevent cervesa...fa goig.






28.11.07

FRIDA KAHLO, la psicología feta pintura.


Al llegir la seva biografia, em vaig adonar que alguna cosa teniem en comú aquesta dona i jo, però només alguna cosa. Jo també vaig començar a pintar quan tenia part del meu cos enguixat…

Aquí us faig arribar un fragment d’una carta que li va enviar la Frida Kahlo al Dr. Leo Eloesser, el 15 de març de 1941 des de Coyoacán .

"Queridísimo doctorcito:Tienes razón en pensar que soy una mula porque ni siquiera te escribí cuando llegamos a Mexicalpán de las Tunas, pero debes imaginarte que no ha sido pura flojera de mi parte sino que cuando llegué tuve una bola de cosas que arreglar en la casa de Diego que estaba puerquísima y desordenada, y en cuanto llegó Diego, ya puedes tener una idea de cómo hay que atenderlo y de cómo absorbe el tiempo, pues como siempre que llega a México los primeros días está de un mal humor de los demonios hasta que se aclimata otra vez al ritmo de este país de `lucas`. Esta vez el mal humor le duró más de dos semanas, hasta que le trajeron unos ídolos maravillosos de Nayarit y viéndolos le empezó a gustar México otra vez. Además, otro día, comió un mole de pato rete suave, y eso ayudó más a que de nuevo le agarrara gusto a la vida. Se dio una atascada de mole de pato que yo creía que se iba a indigestar, pero ya sabes que tiene una resistencia a toda prueba. Después de esos dos acontecimientos, los ídolos de Nayarit y el mole de pato, se decidió a salir a pintar acuarelas a Xochimilco, y poco a poco se ha ido poniendo de mejor humor. En general yo entiendo bien por qué se desespera tanto en México, y le doy la razón, pues para vivir aquí siempre tiene que andar con las púas de punta para no dejarse fregar por los demás; el esfuerzo nervioso que hace para defenderse de todos los cabrones de aquí es mayor al que tiene uno que hacer en Gringolandia, por la sencilla razón de que allá la gente es más pendeja y más maleable, y aquí todos andan de la greña queriendo `madrugar` y chingar al prójimo. Además para el trabajo de Diego la gente responde siempre con chingaderas y tanteadas, y eso es lo que desespera más, pues no hace más que llegar y empiezan a fregarlo los periódicos; le tienen una envidia que quisieran desaparecerlo como por encanto. En cambio en Gringolandia ha sido diferente, aun en el caso de los Rockefeller se pudo luchar contra ellos sin puñaladas por la espalda. En California todo el mundo lo ha tratado muy bien, además respetan el trabajo de cualquiera; aquí no hace más que terminar un fresco y a la semana siguiente está ya raspado o gargajeado. Esto, como debes comprender, desilusiona a cualquiera. Sobre todo cuando se trabaja como Diego, poniendo todo el esfuerzo y la energía de que es capaz, sin tomar en consideración que el arte es `sagrado` y toda esa serie de pendejadas, sino al contrario, echando los bofes como cualquier albañil. Por otra parte, y ésa es opinión personal mía, a pesar de que comprendo las ventajas que para cualquier trabajo o actividad tienen los Estados Unidos, le voy más a México, los gringos me caen muy `gordos` con todas sus cualidades y sus defectos que también se los cargan grandes, me caen bastante `gacho` sus maneras de ser, su hipocresía y su puritanismo asqueroso, sus sermones protestantes, su pretensión sin límites, eso de que para todo tiene uno que ser `very decent` y `very proper`… Sé que éstos de aquí son ladrones jijos de la chingada, cabrones, etc., etc., pero no se por qué aun las más grandes cochinadas las hacen con un poco de sentido del humor, en cambio los gringos son `sangrones` de nacimiento, aunque sean rete respetuosos y decentes (?). Además su sistema de vivir se me hace de lo más chocante, esos `parties` cabrones, en donde se resuelve todo después de ingerir hartos cocktelitos (ni siquiera se saben emborrachar de una manera `sazona`) desde la venta de un cuadro hasta la declaración de guerra, siempre teniendo en cuenta que el vendedor del cuadro o el declarador de la guerra sea un personaje `importante`, de otra manera ni quinto de caso que le hacen a uno, allí sólo `soplan` los `important people` no le hace que sean unos jijos de su mother, y así en inglés te puedo dar otras cuantas opinioncitas de esos tipos. Tú me podrás decir que también se puede vivir allí sin cocktelitos y sin `parties`, pero entonces nunca pasas de perico perro, y me late que lo más importante para todo el mundo en Gringolandia es tener ambición, llegar a ser `somebody`, y francamente yo ya no tengo ni la más remota ambición de ser nadie, me vienen guangos los `humos` y no me interesa en ningún sentido ser la "gran caca"

De la frivolitat d'algunes persones altrament dites professors

Els vostres fills no han patit mai la frivolitat d'algun professor a la seva escola?. I en els centres extraescolars on els vostres fills van a millorar i a augmentar els seus coneixements sobre les diferentes matèries que s'hi imparteixen?
No han patit mai la frivolitat d'aquell professor que en demanar responsabilitat als seus alumnes a l'hora de treballar a l'aula i a casa, "se n'oblida" de demanar la mateixa responsabilitat per a ell mateix?

Solen ser els mateixos que en crida'ls-hi l'atenció per la seva falta de responsabilitat i professionalitat , perden les maneres, apel.len a la seva condició de professor ( sobretot els de secundària, val a dir que els de primària sempre han estat més vocacionals i no tenen aquesta necessitat d'anar lluïnt càrrec) , i que a manca d'arguments sòlids deixen de conversar per passar directament a l'insult més baix i barroer.

Què els hi passa a alguns professors de secundària?

De fet, hi ha algun professor de secundària que sovint no és més que un professional frustrat en la seva carrera i que com a "modus vivendis", no ha trobat res millor i més segur que aprovar unes oposicions o no i anar fent fins la jubilació!. Però "ai las" això no els hi diguis pas perquè tot i saber-ho molts no ho volen reconèixer i per això tenen aquesta necessitat vital d'anar repetint molt sovint, massa, el mateix discurs:" es que jo sóc professor d'un institut de secundària, i alguns hi afegeixen...d'oposicions i encara hi afegeixen més.....i la meva dona també"!. Au afegim a la dona que això deu donar més autoritat sobre el tema, en tot cas sempre és fer propaganda, queda bé i fa solidari .

Però, què es pensen aquests professors que fan això, que la professionalitat es demostra repetint una vegada i una altra que són professors de secundària i que la resta dels mortals no tenim capacitat per distingir qui és de veritat bon professional i qui no?.

Com molts de vosaltres he conegut "professors" que se n'obliden del que això vol dir?
Els he conegut, sí, a la mal anomenada "Escola de Música de Blanes".

Segons la Reial Acadèmia Espanyola , i concretament en el Diccionari de la Llengua Espanyola , trobem que professor/a vol dir ( ho faig en castellà, només perquè em ve de gust): "persona que ejerce o enseña una ciencia o arte".

Enlloc diu, "persona que una vez ha empezado la clase hace lo siguiente: hablar de temas personales con los compañeros profesores que le hacen visitas en su aula, comer y exigir que la comida consumida en su clase no lleve glúten, hablar por teléfono o salir fuera de la aula para hacerlo, enviar sms mientras da la clase, gritar sin razón al alumno cuando ha terminado la clase (fuera de la aula y delante de los padres que esperan a que salgan sus hijos de la escuela), hacer encargos personales a su alumno (¿es su criado personal?), visitar a sus compañeros profesores en sus respectivas aulas para hablar de temas personales dejando a sus alumnos a la buena de Dios, ir al "baño"( lo primero que te dicen cuando llevas a tu hijo a la escuela, en P-3 ,es que los niños han de llegar a la aula "comidos, meados y cagados", literalmente), ir a hacer fotocopias de larga duración para encontrar a sus colegas y hacer la tertulia, ir a fumar, tomarse refrescos o cafes cuando debería estar dando clase, faltar a clase buscando o no excusas pero no sustituto, recuperar las clases que debe al alumno a base de quitárselas de las otras materias que el alumno recibe en el mismo centro, hacer pasar clases que debe cómo si fueran horas extras, hacer horas extras a determinados alumnos a costa de restarles el tiempo a otros , hacer favores a ciertos alumnos y un largo etcétera. Todo ello, mientras los alumnos están en clase y dispuestos a aprender esa ciencia o ese arte que el Diccionario de la Lengua Española dice han de ejercer o enseñar los profesores".

És curiós i sempre ha estat així, el que més crida és el que menys fa.

Els altres professors, els que de veritat són docents decents, són els que sovint reben els efectes perniciosos del què fan els seus "companys" docents però indecents.

I qui acaba pagant aquest comportament tan prepotent, lamentable, vergonyós, immadur , indecent i greu?, doncs l'alumne, perquè el temps perdut no es recupera i el mal que se li fa tampoc.

I després s'ompliran la boca alguns professors del baix nivell que tenen els seus alumnes ......

25.11.07

El meu homenatge particular a En Joan Puig de " l'Activa"




El Sol de mitjanit, una experiència única




Cap Nord agost de...vaja, el temps, sempre donem la culpa al temps per no reconèixer que som nosaltres els que ens fem vells.

Direm que la Laia , l'autora de la il.lustració, era molt petitona, tant que era possible banyar-la a la microbanyera de la nostra autocaravana, cal dir que no era precisament com una jacuzzi.

Feia fred al Cap Nord a l'agost, però l'espectacle valia la pena.

L'esperada posta del sol es va produir, tard, però es va produir. Eren les dotze de la nit i tothom es va posar l'anorac per sortir fora de les seves respectives autocaravanes per presenciar junts com es ponia el sol per l'Oceà Àrtic. Durant uns escasos cinc minuts no es va veure la meravellosa esfera, tot i que sí que es veia la seva llum. Mai va quedar fosc del tot.Acte seguit i de forma paulatina el sol va decidir anar sortint , molt suaument, per tornar a estar amb nosaltres, per fer-nos companyia, semblava talment com si nosaltres ens enyoressim d'ell i ell de nosaltres.Era una nit serena, sense boira, sense núvols, sense pluja, sense vent. Era massa clara per veure els estels, però el sol estava allà i nosaltres amb ell. Recordo que la gent mirava el rellotge, potser entre el començament de la posta , i el final de la sortida , varen passar quinze o vint minuts.Una funció curta però intensa , satisfactòria, plaent i digna dels aplaudiments que després d'un llarg silenci els assistents li varen brindar a l'actor principal, a l'únic, al divo. La funció havia acabat, es va sentir un bravo!, i tothom estava aixecat, aplaudint. Chapeau senyor Sol, sí senyor, chapeau!



20.11.07

De com les noves tecnologies emmascaren a les persones

Mai com ara, he estat tan convençuda com de fredes poden arribar a ser les relacions que utilitzen majoritàriament com a mitjà de comunicació , això que anomenem, noves tecnologies.
Faciliten el no sentir-se sol i l'abaratiment de la factura a final de mes, això sí, però no hi ha res més intens i ric que la comunicació real, tant la verbal com la no verbal. I a més, aquesta última tres quartes parts més rica que la verbal,dona una informació més verídica, i fiable .
Ni què dir doncs que la comunicació virtual és clarament el succedani de la que ha estat fins fa poc temps,parlant en termes relatius,la forma més habitual de comunicació de la meva generació, ( jo ja tinc una edat).
Cal dir que la quantitat de malentesos que provoca la comunicació d'última generació, és molt elevada, segurament perquè els elements distorsionadors no poden ser analitzats directament i de forma correcte pel nostre cervell, que necessita de la màxima informació possible i per això cal que es posin en marxa tots els nostres sentits . Els xats , els sms, les videoconferències, donen proximitat, sí, però un possible engany també. A més a algunes persones no els estimulen prou el cervell com per començar a produir i mantenir en el temps ,aquelles fantàstiques substàncies químiques que tots en algun moment de les nostres vides hem produït, sentit i viscut tan intensament. Sovint substàncies que han estat produïdes només per l'estímul d'una poderosa mirada real..., en aquests casos tan clars els altres sentits poden estar dormint que no fan falta per res. :-).
Reivindico doncs la utilització dels nostres sentits, tots i cadascun d'ells, per relacionar-nos de forma real i no pas virtual, fet que millora i enforteix els nostres lligams afectius, siguin del típus que siguin.
Salut i carpe diem!

17.11.07

Sobre el "carpe diem"


Una declaració de principis :




Com que sóc una noia senzilla, directa i planera , he pensat que el títol del meu bloc seria bo que fos en llatí :-). El "carpe diem" és doncs per a mi, un tall molt fi de carn o peix , cru i ben marinat. Els italians l'anomenen "carpaccio" i aquest barbarisme ha tingut molt èxit en el nostre país. Però jo prefereixo cercar en les nostres arrels: els romans i el llatí. I per això, vull reivindicar el nom autèntic del meu plat preferit: el "carpe diem" de vedella , salmó o bacallà , amb una bona salseta .




Per tant, amigues i amics, aprofiteu el temps i no demaneu mai més carpaccios "pels puestus", heu de demanar sempre un bon "carpe diem". Reivindiquem doncs , amb alegria , les coses bones de la vida.