31.1.08

Per a la Laia

Un hermoso día

( aunque todos los días lo son), cuando mi madre ponía el pan en el horno, me acerqué a ella, que tenia la pala en la mano,la cogí por el codo enharinado, y le dije:
-Mamá... yo querría ser pintor.
>>Se acabó, ya no puedo ser empleado, ni contable. Basta.
No en vano he presentido que algo tenía que suceder.
>>Ya lo ves, mamá, ¿soy un hombre como los otros?
>>¿De qué soy capaz?
>>Yo querría ser pintor.Sálvame, mamá.Ven conmigo.
¡Vamos, vamos!. Hay en la ciudad un sitio; si me admiten y si termino los cursos, saldré convertido en un artista hecho y derecho.¡Sería tan feliz!>>
-¿Qué? ¿Un pintor?. Tú estás loco. Déjame poner el pan en el horno; no me molestes. Tengo mi pan ahí.
-Mamá, ya no puedo más. ¡Vamos!
-Déjame tranquila.
Finalmente, queda decidido. Iremos a casa del señor Pènne.
Y si él reconoce que tengo talento, entonces será cosa de pensarlo. Pero si no...
(Seré pintor a pesar de todo, me decía para mis adentros, pero por mi cuenta).
Está bien claro, mi suerte se halla en las manos del señor Pènne, al menos a los ojos de mi madre, la soberana de la casa.Mi padre me dió los cinco rublos, precio mensual de las lecciones, pero los hizo rodar hacia el patio y tuve que correr tras las monedas para poder cogerlas.
Yo había descubierto a Pènne en el momento en que, en la plataforma del tranvía que bajaba hacia la plaza de la Catedral, quedé deslumbrado por una inscripción blanca sobre fondo azul:<< Escuela de pintura de Pènne>>.
<<¡Ah!>>, pensé,<<¡ qué ciudad tan inteligente es nuestra Vitebsk>>.
De inmediato decidí conocer al maestro.
En el fondo, aquella muestra no era más que un gran letrero azul, de chapa, en todo parecido a los que pueden verse en la fachada de las tiendas.
En efecto, en nuestra ciudad, las pequeñas tarjetas de visita, las pequeñas placas en las puertas no tenían ningún sentido.
Nadie les prestaba atención.
>>Panadería y confitería Gurevich.
>>Tabaco de todas clases.
>>Frutería y ultramarinos.
>>Sastre de Arsowie.
>>Las modas de París.
>>Escuela de pintura y de dibujo del pintor Pènne...
Todo eso es el comercio.
Pero aquel último rótulo me pareció de otro mundo.
Su color azul es como el del cielo.
Y tiembla al sol y bajo la lluvia.
Después de haber enrollado mis dibujos manoseados y medio rotos, emocionado me pongo en camino hacia el estudio de Pènne, acompañado de mi madre.
Al subir la escalera, ya estaba embriagado, borracho del olor de los colores y de los cuadros.Retratos de todos lados.
La mujer del gobernador de la ciudad. El gobernador mismo.
El señor L... y la señora L..., el barón K... con la baronesa y muchos otros.¿Los conocía?.
Estudio atestado de cuadros, desde el suelo hasta el techo. Sobre el entarimado también hay amontonadas pilas de papel y rollos. Sólo queda libre el techo.
En éste, la telaraña y la libertad absoluta.
Por aquí, por allá, veíanse elementos que servían de modelo para el dibujo y la pintura, cabezas griegas, brazos, piernas, adornos, objetos blancos, todo cubierto de polvo.
Instintivamente, siento que el camino de este artista no es el mío. No sé cuál es.No tengo tiempo de pensar en ello.
La vivacidad de las figuras me sorprende.
¿Es posible?.
Al subir la escalera, toco aquellas narices, aquellas mejillas.
El maestro no está en casa.
No diré nada de las expresiones y de los sentimientos de mi madre, que se encontraba por primera vez en el estudio de un artista.
Lanzaba ojeadas hacia todos los rincones, dirigía dos, tres miradas a las telas.
De repente, se vuelve hacia mí y,casi suplicante, pero con voz clara y nítida, me dice:
-Hijo mío, entonces... Ya lo ves; tú no podrás hacer nunca cosas como ésas. Volvámonos a casa.
-¡Esperemos, mamá!
Por mi parte, ya he decidido que no haré nunca cosas así. ¿ Hay que hacerlas?
Se trata de otra cosa. Pero, ¿de qué? No lo sé.
Esperamos al maestro. Él debe decidir mi suerte.
¡ Dios mío! Y si está de mal humor, sentenciará con sequedad:Eso no vale nada.
(Todo es posible, ¡prepárate, con mamá o sin ella!).
No hay nadie en el estudio. Pero en la otra habitación alguien se mueve. Un alumno de Pènne, sin duda.
Entramos. Apenas se da cuenta de nuestra presencia.
-Buenos días.
-Buenos días, si quieren ustedes.
Sentado a horcajadas en una silla, está pintando un estudio.
Eso me gusta.
En seguida, mamá le formula una pregunta:
-Dígame, por favor, señor X...¿qué es eso de la pintura?
¿No está mal, verdad?.
-¡Eh!¿cómo dice?...Ni tienda, ni mercancía...
Desde luego, no cabía esperar una respuesta menos cínica y menos vulgar.
Era suficiente para persuadir a mi madre de que ella tenía razón y para verter en mí, chiquillo tímido e irresoluto, unas gotas de amargura.
Pero el querido maestro llegaba.
Carecería de talento si no os lo pudiera describir.
Que sea pequeño, eso no importa. Su silueta no deja por ello de ser más íntima.
Los extremos de su chaqueta penden formando ángulos hacia sus piernas.
Flotan a la derecha, a la izquierda, hacia arriba, hacia abajo y, al mismo tiempo, la cadena del reloj les sigue en su movimiento.
Su barbita rubia, puntiaguda y móvil, traduce ora la melancolía, ora un cumplido, un buenos días.
Nos adelantamos unos pasos. Él saluda de un modo negligente. (El saludo atento es para el alcalde y los ricos).
-¿Desean ustedes?.
-Bien, no sé, yo...él tiene deseos de llegar a ser pintor...Está loco, ¿verdad?.Mire usted por favor, los dibujos que hace...Si tiene talento, todavía valdrá la pena que tome lecciones, pero sino...Vámonos a casa, hijo.
¡Pènne ni siquiera pestañeó!
(¡Hombre malo, pensé, pestañea, por lo menos!)
Hojea maquinalmente mis copias de Niwa y murmura:
-Sí...tiene disposición...
>> ¡Vaya, vaya...!, pensé yo a mi vez.
Ciertamente,mi madre apenas comprendía mejor que yo.
Pero en cuanto a mí, aquello me había bastado.

Fragment del llibre "Mi Vida" de Marc Chagall.
Traducció de Juan Godó.
Parsifal Ediciones.Barcelona 1989.

30.1.08

Per la pau en el món



Hem entés tots plegats que,amb la violència ningú hi surt guanyant?
Hem entés tots plegats que,la violència només allunya a les persones i augmenta les diferències entre elles?
Hem entés tots plegats que,la riquesa d'uns pocs és la fam de molts?
Hem entés tots plegats que,la fam serà pels més dèbils?
Hem entés tots plegats que,els més dèbils són els infants?
Hem entés tots plegats que,la culpa no és dels innocents?
Hem entés tots plegats que,els infants són el nostre futur?
Hem entés tots plegats que,ens necessitem els uns als altres?
Hem entés tots plegats alguna cosa?

O vista la història, entre tots plegats no hem entés res...

28.1.08

Felicitats a Nau Argos

Des d'aquí felicito al blocaire blanenc Jaume Puig, per haver estat seleccionat un dels seus contes , que serà publicat aquesta primavera en el llibre de la Catosfera Literària.

27.1.08

Tango-Jazz, la píndola anti estrès

Els metges contemporanis, recomanen prendre una píndola de Tango-Jazz cada vuit hores al dia i durant set dies a la setmana, sempre i quan no es tingui febre.En cas que el pacient tingui febre la dosi s'augmentarà i es prendrà una píndola cada quatre o sis hores al dia. Diuen que va molt bé per reduir la tensió corporal i mental, l'ansietat que provoca el ritme de vida que portem avui en dia.

Seguim al peu de la lletra la recepta miraculosa d'aquests il.lustres personatges savis, que han decidit fer una campanya massiva i extensiva a tota la població, per tal de reduir d'una manera ràpida i plaent la llista d'espera dels "estressats" de la nostra apreciada i eficaç Seguretat Social.

Comencem doncs a partir d'aquest moment , el fabulós tractament.

I que tinguem sort.



25.1.08

"Més fals que un duro sevillano"

Quan els duros valien cinc pessetes , i no estic parlant de fa molt temps, s'utilitzava molt aquesta expressió ,que ja s'arrossegava des de finals del segle XIX , per la gran quantitat de moneda falsa que va circular en una època en que els duros autèntics eren d'argent. En un moment determinat, quan valia més el material emprat en la fabricació de la moneda que el valor de la pròpia moneda ,el govern va començar a fer duros amb menys proporció d'argent i per tant va ser el propi govern el primer en estafar al poble. Copiant la idea que va tenir el govern, els estafadors professionals van encunyar i distribuir de forma massiva una moneda amb menys proporció d'argent que la de curs legal. Així és com feien el negoci els falsificadors, feien duros que no valien un duro. Aquesta moneda falsa històricament provenia de la ciutat andalusa de Sevilla ,per ser el primer lloc on es va encunyar.Més tard es va encunyar a altres llocs del món.

Però sembla ser que en algun moment de la història, aquesta moneda va donar el salt mortal i es va introduir dins d'algunes coses i persones .

Es pot dir que una joia és falsa, que un bitllet de Banc és fals , que un bolso és fals, que uns texans són falsos...Però quan es diu que tot això és més fals que un duro sevillano, compte perquè vol dir que és molt fals.

Quan parlem de coses falses, diem clarament que és una estafa, ens posem les mans al cap, cridem molt o poc, utilitzem paraules malsonants o no, però ens empipem. Això ha estat una estafa!. M'han estafat!.

Però quan parlem de persones falses, a més d'una estafa hi ha un desengany, perquè s'impliquen els sentiments . El desengany pot ser més o menys gran depenent del grau de relació que s'hagi tingut amb aquestes persones i de l'advertiment que algú ens hagi pogut fer sobre elles, generalment serà una persona que d'alguna manera ens vol protegir del possible disgust.

Així doncs, quan hom ens adverteix que "algú és més fals que un duro sevillano", ep!, compte!, si no volem tenir disgustos, caldrà que anem amb peus de plom i farà falta una dosi d'escepticisme en tot el que digui i faci.Si tot i tenir precaució , tenim un disgust, es confirma l'advertiment. I a partir d'aquest moment aquesta persona passarà a ser coneguda com a: "és més falsa que un duro sevillano".

Qui és fals per naturalesa, generalment ho és amb tothom (en major o menor grau):ho és amb la familia, la parella, els fills, els amics, i fins i tot amb els seus companys de feina amb qui passa tantes hores i tantes hores comparteix.

Fia't dels companys i potser descobriràs que tens un "Banc de duros sevillanos" al teu costat.

Per sort aquesta moneda ja no està en circulació, llàstima que el salt mortal el va fer massa bé i a les persones on va saltar se'ls hi nota que la porten a dins.

Salut, i procureu tenir euros a la butxaca i al vostre costat!

24.1.08

Retrat a la manera de Hopper

Es fa fosc, una dona en una cambra
escolta música amb tres dones mortes:
una amb el rostre que s'assembla al d'ella,
una vella mirant per la finestra
i una noia que cus al seu costat.

Un home escolta música en la cambra
amb una noia morta i una dona perduda:
la noia li somriu, confia en ell,
la dona mira cap a un altre lloc.

Un home i una dona escolten música,
però la música, entre tantes pèrdues,
és un mirall que tot el que retorna
és la imatge lluent del propi buit.



Joan Margarit Consarnau
Llibre de poemes "Cálculo de estructuras".
Traducció de l'autor.
Colección Visor de Poesía.Visor Libros.

9.1.08

La poesia de Joan Margarit

Joan Margarit i Consarnau,neix a Sanaüja, la Segarra ,al 1938.

Poeta i arquitecte.S'inicià com a poeta en llengua castellana,però a partir de 1981 publica en català.

De la seva poesia, en D.Sam Abrams va dir:"la visió moral del món de Margarit és una visió dura, gairebé brutal,però aquesta duresa és contrarestada hàbilment per un sentit d'intensa calidesa i proximitat que fa que els lectors no s'abandonin a la desesperança.El món és terrible, però no estem sols".

La poesia de Margarit destil.la veritat i humanitat.La seva poesia està estretament lligada a la vida i per tant no admet banalitats.

Diu Margarit que, de la mateixa manera que amb la vida no s'hi juga, amb la poesia tampoc s'hi juga. Ell explica en el pròleg d'Aiguaforts les dificultats que implica el llarg i fràgil procés de destil.lar la vida en versos significatius:

"Per això, res més difícil que posar-los[els sentiments] al descobert: tan difícil com dir la veritat."Digues la veritat", "digues què et passa" són sol.licituds que les dones i els homes no parem de fer-nos i que queden gairebé sempre sense resposta.Copsar un sentiment que algú ens mostra amb brutalitat és empobridor.Copsar un sentiment que algú ens mostra amb un excés de precaució pot generar indiferència.La qüestió és com assignar al mot "delicadesa" la seva justa intensitat en cada moment. La música i la poesia se n'ocupen d'això".

Us deixo doncs amb un dels poemes de Margarit,extret del seu llibre Trist el qui mai no ha perdut per amor una casa,

Monuments

El buit que sents, més gran cada vegada,
és el dels traïdors.
Incrustrada en el front duem la bala
que algú dispararà.
Els monuments, per dins, també estan buits,
la seva entranya és de rovell i mort:
foscos, podrits per la mateixa història,
el seu interior és tan sinistre
com arrogant el gest del personatge.
A mesura que ens traeixen els amics
-i la mort és també traïció-
ens anem convertint en monuments.
Per fora hi ha una resta d'eloqüència,
sobretot quan parlem a algú més jove,
però la nostra veu ja fa un ressò
de buit, perduda a un entremat de ferro
que s'esfulla en lleugeres llesques d'òxid.

4.1.08

Emilio Calatayud Pérez o la lliçó d'un Jutge

Fóra bo que us prenguéssiu uns minuts per veure i escoltar els dos videos que us presento a continuació.

Explicat amb gràcia, amb la gràcia d'un andalús, i encara més ,amb la gràcia d'un jutge andalús(la gràcia d'aquest jutge deu ser l'excepció que confirma la regla).

Emilio Calatayud Pérez ,Jutge de Menors de Granada, dóna la seva opinió i unes quantes idees clares.

Si tothom apliqués el sentit comú durant les vint-i-quatre hores del dia,tot aniria molt millor.