Presentació de la revista "El llop ferotge" a Blanes.

Una sala fosca amb fotografies de l'artista Júlia Hernández, a la Fundació Àngel Planells.
Dos punts de llum per a la poesia.

Tres poetes i música del Grup Dinosaurio: Jorge Garralda, Nadine Garralda, Carlos Jorge.
Quatre poetes més i ja en sumaven set:Jordi Fornos, Irene Balló Sánchez, Laia Llobera i Serra, Alexandre Nunes de Oliveira.

El director de la revista "El llop ferotge" ,organitzador i conductor de la presentació a Blanes, poeta i rapsode brillant: Jorge Morales.
Molts dels col.laboradors de la revista, en sala.

El públic,nombrós. Bona part dels assistents ,dempeus.
D'entrada ,un èxit.

No cal dir que els poetes es van guanyar al públic molt ràpidament, perquè l'empatia assolida va ser molt elevada.
El caliu que hi va haver a la sala durant les gairebé dues hores que va durar la presentació assegurava el que finalment va ser: una nit farcida de bons poemes, bons rapsodes, música súbtil, generoses rialles , aplaudiments espontanis,comentaris engrescadors i moltes mostres de satisfacció per part del públic en acabar l'acte.

La nit havia anat més que bé.
I la revista s'havia donat a conèixer.

Essent la poesia un art de lectura minoritària ,només resta felicitar-los a tots per la feina ben feta i per haver-nos obsequiat amb una vetllada tan esplèndida i exitosa.

Sort i endavant amb la revista!.

Sant Antoni ens guardi!

Però mireu quins gossos tenen alguns.Suposo que el propietari d'aquest deu ser dels que van quedar al carrer o amb les seves families quan van tancar l'antic manicomi de Granada.

Ignoro si actualment segueix algun tipus de teràpia a l'Hospital Universitario Virgen de las Nieves o si s'emporta el gos a la feina.








Casa del carrer Maestro Moreno.


Mireu, com la verge de Montserrat...



...Perquè... morena si que ho és, no?

Improvisació 1

"El color és el teclat, els ulls són les harmonies, l'ànima és el piano amb moltes cordes. L'artista és la mà que toca, toca una tecla o una altra, a causa de les vibracions en l'ànima".

Wassily Kandinsky

"Abans de prendre cos i fer-se accessible als sentits humans, l'obra ja existeix en abstracte.Per a aquesta necessària materialització,qualsevol mitjà és bo, tant la lògica com la intuïció. "

Wassily Kandinsky

Va ser per l'abril, a Paris.

La primera retrospectiva que es feia en 25 anys de l'obra de Kandinsky.
Ella estava al Centre Pompidou quan la van inaugurar.Però aquell dia l'exposició estava reservada per a "vips". Així que va tornar a l'endemà que la inauguraven per a la gent normal.

Quin goig trobar tanta gent normal gaudint de l'art pictòric en un dimecres qualsevol.

Dins les sales encara que més d'un es mirés els quadres del revés, ella creia que eren gent normal.De fet portaven el tiquet per a gent normal a la mà esquerra.Per això encara que algun no mirés les peces ni del revés ella estava convençuda de la seva normalitat.Que un mal dia el té tothom.Alguns feien badalls, altres la xerrada i després hi havien els que es miraven els quadres en dos segons. Tot era ben normal ,com sempre passa en un centre d'art modern.

També hi havien els artistes.Que sempre hi han artistes en les exposicions, encara que no es notin.Que ni la roba que porten, ni els pentinats que es fan, ni els complements que es posen denoten la seva identitat professional.

Només hi va trobar una nota discordant.Un grup d'esquizofrènics i psicòpates que havien arribat, deia algú, de l'antic manicomi de Granada per un error de calendari.No paraven de fer soroll i molestar.Ho volien fer malbé tot.Portaven el tiquet especial per a gent malalta a la mà dreta i estaven vigilats pels responsables de les sales.Que un Kandinsky és un Kandinsky i amb les coses de menjar no s'hi juga.

En total tres hores per a contemplar un centenar d'obres meravelloses. De fet n'hi podia haver estat quatre o dues si no hi hagués hagut tanta gent. Es va entristir una mica quan pels altaveus van començar a dir allò de :"vagin marxant que ja és hora d'anar tancant".Sort que, en els centres d'art, sempre hi ha aquella botiga situada estratègicament abans d'arribar a la porta de sortida , on adquirir el llibre de record .

Aquell dia no va trobar el llibre que buscava però va comprar una revista: "Télérama" Hors- série. Kandinsky .Rétrospective au Centre Pompidou.
Llegint la revista, en un article de Gilles Macassar anomenat: "Accord Majeur" hi va trobar ,a la pàgina 77, una cita de Kandinsky:

"La peinture de Schoenberg, j'aimerais l'appeler la peinture du seulement.Dans sa peinture de même que dans sa musique, Schoenberg renonce au superflu, donc au nuisible, va droit à l'essentiel, donc à l'indispensable"

I deia Gilles Macassar:

"Avec Arnold Schoenberg, l'entente est fulgurante.Kandinsky de découvre un alter ego chez cet artiste, non seulement musicien mais également peintre de paysages et de nécessaires autoportraits."

"S'inspirant de Schoenberg, Kandinsky se libère des contraintes figuratives, dissocie couleurs et contours dans ses toiles, recourt à des termes musicaux pour leur donner un titre abstrait, générique:"Improvisation", "Composition",suivi d'un numéro.

El vent s'emporta la boira

Precipici

Talment Sylvia Plath,
però sense el gas.

Enfosquiment prematur,
prova no superada.
Ni el gessamí pot impedir-ho,
la societat fa tuf.

Dos fracassos i una mort.
Després del desastre,
confusió, desassossec,silenci.
Vida de gos!.


LÍMIT

La dona va arribar a la perfecció.
El seu cos mort mostra el somriure de realització,
l'aparença d'una necessitat grega
flueix pels pergamins de la seva toga,
els seus peus nus semblen dir,
fins aquí hem arribat, s'ha acabat.
Els nens morts, cabdellats, blanques serps,
un a cada petita gerra de llet ara buida.
Ella els ha plegat de nou cap al seu cos;
així els pètals d'una rosa tancada,
quan el jardí s'enravena
i les olors sagnen de les dolces gorges
profundes de la flor de la nit.
La lluna no té per què entristir-se,
mirant amb fixesa des de la seva caputxa d'os.
Està acostumada a aquest tipus de coses.
Els seus negres crepiten i s'arrosseguen.

Sylvia Plath
(L'últim poema que va escriure, la vigília del suïcidi)

13:40 . Un altre comiat.

"Un Rèquiem alemany" per a tots dos.

Recordant-la

12 de novembre i un correu electrònic:
"Siento ser yo quien os diga...
...[...]...
...nuestra amiga M..... ha fallecido."

Així,
de cop.

I jo aquí,
avui,
en la foscor novament,
donant el condol als pares,
a les germanes, a la familia.
Acompanyant els sentiments dels amics
amb els qui vam compartir la seva amistat.

I jo aquí,
llegint poesia,
en la foscor novament,
recordant la seva mirada,
el seu somriure, la seva veu.
Els seus moviments, les seves paraules,
els seus desitjos i la seva bellesa interior.


TARDOR

Sóc ara en avingudes de novembre
on tot es fa quiet i sembla caure
com desistint. La melangia llaura
camps de records però ja res no sembra.

Ara tot és campana que s'atarda
tocant a morts i posa gravetat
boscos endins on la madura tarda
ja minva, plena d'or i soledat.

Ulls tristos, melancòlics de la posta,
no us apagueu: la llangorosa flama
un altre món al nostre món acosta,
del somni fa més íntima la trama.
Vida, on ets? La nit tot ho reclama
i un plor de vent és l'única resposta.

REPETIMENT

Els records ho són tot i l'incessant
repetiment:
tornar en un lloc
moltes vegades a escoltar
l'eco dels anys, a retrobar
potser una pedra que de temps haviem
pensat que hi era, i ja no hi ha cap veu
ni cap pedra.
Fer-ho, tanmateix,
és una forma de vida.
Criden les sirenes
al port. No, ara les recordo.
No, les invento.
No crida res.
I si no fos pels que ara deuen
sofrir
tot està bé.
Som ja a la matinada
d'un altre dia.
Encenc
el llum perquè la nit s'acaba
però comença l'altra nit.

Joan Vinyoli.
Poesia completa.
Pròleg d'Enric Casasses.
Labutxaca.Edicions,62. Barcelona.