Sempre hi ha un truc pel vertigen.

Corria l'any 2004 lentament i ella es sentia sola. Sola però amb un nou amant.
Corria l'any 2005 més de pressa i ella es sentia sola. Sola però amb dos nous amants.
Corria l'any 2006 rapidament i ella encara es sentia sola. Sola però es creia el centre de gravetat. Tres, no li farien cap fàstic. Quatre, tampoc.

L'amor del 2003 estava segur d'haver estat el millor i l'últim. Mentre pensava que li havia marcat el cor per sempre, ella continuava fent la seva particular col.lecció d'amants.

En tenia a llarga distància i a curta distància, els tenia al costat i qui sap a on més.
Li agradava l'aigua però no havia estat mai bona navegant.La nau sempre perdia l'orientació i amb ella, el curs.Per això sempre en tenia un a cada port. I tres a cada banda , del cos.

Solia dir: siguin tres o siguin quatre, l'energia mai s'acaba.
Li agradava menjar i beure bé.

Però un dia va perdre el cap. Es feia gran.

En aquella ocasió tenia la pell blanca, el cabell llarg i fosc , el nas un xic tort i les pestanyes llargues.Els ulls com li agradaven a ella .El caminar era altiu, la mirada fresca, igual que la seva persona.Es creia ser el centre de l'univers i feia ús del seu barat poder de seducció, no importava l'edat. La seva aparent valentia i seguretat, la feien sentir protegida. Aquella gelosia que demostrava quan algú s'acostava a ella, la va captivar. L'alçada no li anava del tot bé, sempre havia d'aixecar la mirada i això la feia sentir un xic inferior. Però aquell cos i aquella pell de 30 anys la superaven del tot. Li encantava. Quan parlava amb ella no ho feia a més de deu centímetres. I això li feia perdre el cap. Ja tenia el què volia. Això, i una certa edat.

De sobte, tot va començar a trontollar.Notava que estava arribant: el vertigen. Aquell vertigen que tantes vegades havia sentit i que sabia perfectament que no podria controlar. Es sabia marejada.
Es notava com una fitxa d'un joc que ella mateixa havia començat.Es veia com una fitxa del parxís: ara blava, ara groga. Ara verda, ara roja.Ara amunt, ara avall. Ara a la dreta, ara a l'esquerra.

Ara en corro una, ara en corro tres.!

Ella coneixia el truc per parar aquell espantós vertigen.
Sens dubte era un truc meravellós.

Un truc que no volia jugar al parxís ni, tampoc, a les dames.