Fa molts anys, vaig anar a veure "Slastic", un espectacle de la companyia catalana de teatre còmic i llenguatge gestual, Tricicle , a Calella (Maresme).
Fa pocs dies, vaig anar a veure "al metge" i ja m'ho vaig pensar...em faria aquella pregunta.
Me la faria.?
Sí, sí, me la va fer.
Fa esport?.
NO!, li vaig contestar.
Mentida, el to no va ser aquest. Estava davant del metge i encara no sabia el què tenia. Una no pot fer el ruc, ni que sigui el ruc català, quan té un metge al davant i una malaltia en el braç.
La meva resposta va ser més aviat aquesta:...mmm...no,no...no en faig d'esport... Punt i a part.
Estava esperant una mirada d'aquelles matadores que et claven els metges quan no fas allò que mig planeta fa cada dia al matí, a la tarda o al vespre. O millor dit, al matí, també a la tarda i naturalment al vespre (tot sigui per tenir un bon cos). Allò que deixa a mig planeta suat fins les celles i amb una pudor que tomba d'esquena.
Després diran, que l'efecte hivernacle el produeixen els gasos de les vaques.
El metge em va examinar el braç i va descobrir...que tenia la musculatura i flexibilitat d'un nen petit.!
Mira que bé, que juvenil.!
I que dolent també ,quan ja no ets tan juvenil.
En fi, que no em vaig salvar de la recepta: antiinflamatoris de cavall durant 7 dies, píndoles protectores antiperforació d'estómac ,una resonància magnètica, unes 365 sessions de fisioteràpia i potser una intervenció quirúrgica. Olé quina alegria. Punt i a part.
Ara, com els esportistes de veritat. A patir. Vull dir a suar.!
Que tremoli el planeta. I la capa d'ozó.
27.5.08
Teorema de Pitàgores.
Si us agrada la geometria, la filosofia, les matemàtiques, els misteris i les diagonals:
En un triangle rectangle, el quadrat de la hipotenusa és igual a la suma dels quadrats dels dos "catets".
En un món com el nostre,tan complex,de "catets" n'hi ha de moltes classes: n'hi ha que són curts i n'hi ha que són molt curts.
Si tenim dos triangles rectangles compartint la diagonal, aleshores una hipotenusa ha de fer front a quatre "catets".
Hi ha llocs on sempre hi ha catets (com en un triangle rectangle). I n'hi ha on no n'hi ha mai.
Per cert Isa, ja estàs fent les maletes?. Només quedes tu. No esperis més, que s'acaba el temps.Potser, fins i tot, al triangle celestial t'hi voldran.I qui sap, potser et rebran amb música de violins.
23.5.08
La Fundació Àngel Planells presenta, a Blanes, el llibre:"Bolaño Salvaje"
A Blanes, el proper dimarts 27 de maig a les 20h. i a la seu de la Fundació Àngel Planells, es farà la presentació, dins l'espai literari Ball de Lletres, del llibre : "Bolaño Salvaje" , amb edició d' Edmundo Paz Soldán i Gustavo Faverón Patriau , editorial Candaya.
També es presentarà un documental inèdit, anomenat: "Bolaño Cercano" amb guió i direcció d'Erik Haasnoot , de quaranta minuts de durada.
Les paraules extretes del llibre "Bolaño Salvaje", diuen : "Un documental on la familia i els amics més íntims de l'escriptor xilé Roberto Bolaño conversen sobre la seva vida i desvetllen algunes claus sobre la seva escriptura.
Ambientat a Blanes, Barcelona i Mèxic D.F., aquest documental recull els testimonis de la seva esposa Carolina López, dels seus fills Alexandra i Lautaro Bolaño, i dels seus amics Antoni García Porta,Enrique Vila-Matas, Rodrigo Fresán i Juan Villoro."
Serà una vetllada per gaudir-ne tots plegats, així que, hi esteu tots convidats.
"¿Entonces qué es una escritura de calidad?. Pues lo que siempre ha sido: saber meter la cabeza en lo oscuro, saber saltar al vacío, saber que la literatura básicamente es un oficio peligroso. Correr por el borde del precipicio: a un lado el abismo sin fondo y al otro lado las caras que uno quiere,las sonrientes caras que uno quiere, y los libros, y los amigos, y la comida"
(Roberto Bolaño)
22.5.08
Presentació a Blanes de: " l'Associació Solidària Blanes amb Anantapur."
El proper dilluns 26 de maig a les 20h. , a la seu de la Fundació Àngel Planells,al carrer de l'Or, nº2, l'amic indi Sasi Kumar ens farà una explicació de com és la vida a Índia i quin és el treball que duu a terme la Fundació Vicenç Ferrer a Anantapur.
En Sasi va néixer a la R.D.T.( Rural Development Trust). És on viu ,també i entre d'altres, en Vicenç Ferrer i l'Anne(Perry)Ferrer.
Vaig tenir la sort de conèixer on viuen, on treballen , els fruits del seu treball i la població per a la que han dedicat, dediquen i dedicaran tota una vida: són els més desfavorits d'Índia, els dàlits ( els intocables).
S'aprofitarà també per presentar l'Associació Solidària Blanes amb Anantapur, de recent creació i per donar a conèixer els projectes que actualment es financen.
Hi esteu tots convidats!.
19.5.08
Sobretot Fina, sigues objectiva.
Diumenge, 18 de maig: Recordant a Bolaño.
8 hores, 8, parlant de llibres i literatura.
8 hores, 8, de literatura de la bona.
8 hores, 8, de la d'en Roberto Bolaño, entre d'altres i sobretot.
8 hores, 8, amb Subal Quinina , Martín Gómez, Joan Planells, Jaume Pujades , Cristina F. i Jaume Puig.
8 hores, 8, compartint afinitats, passions,projectes, opinions, idees.
8 hores, 8, recordant escenaris i personatges de novel.la.
8 hores, 8, vivint a Blanes.
8 hores, 8, al Blanes de Bolaño.
Una meravellosa vetllada. De les que deixen empremta i record.
Ah! i visca Bolaño!
8 hores, 8, parlant de llibres i literatura.
8 hores, 8, de literatura de la bona.
8 hores, 8, de la d'en Roberto Bolaño, entre d'altres i sobretot.
8 hores, 8, amb Subal Quinina , Martín Gómez, Joan Planells, Jaume Pujades , Cristina F. i Jaume Puig.
8 hores, 8, compartint afinitats, passions,projectes, opinions, idees.
8 hores, 8, recordant escenaris i personatges de novel.la.
8 hores, 8, vivint a Blanes.
8 hores, 8, al Blanes de Bolaño.
Una meravellosa vetllada. De les que deixen empremta i record.
Ah! i visca Bolaño!
16.5.08
FELICITATS A NAU ARGOS EN PARTICULAR.
Repercussió, que ha tingut en els mitjans digitals, la presentació del llibre:LA CATOSFERA LITERÀRIA 08, prologat per Biel Mesquida i editat per Cossetània Edicions.Directe.cat
Marcvidal.cat
Avui.cat
3cat24.cat
Acn.cat
adn.es
Eldebat.cat
Elsingulardigital.cat
Vilaweb.cat
Naciodigital.cat
Premsacossetania
Felicitats a tots els blocaires que, amb aquest llibre, veuen realitzat el seu somni virtual.
Els felicito a tots en general i a Nau Argos en particular.
Per a qui estigui interessat en la seva lectura, el llibre el podreu adquirir a les llibreries de Catalunya.
15.5.08
As tomàtic é vamoi i rodó. I sa poma é varmea.
Per si no ho savau, as tomàtic é vamoi i rodó i té puas vardas. Sa poma é varmea ,a ca meua mengen moltas pomas a veades.Sa fresa té picots, em fa molta gana aqueta fresa .Sa flor é obeta...
As vamoi i as vod són colós molt difarents.As primer é ben càlid i s'altri é frad.
Ca bé. Com sa complamentan as ponyeteros, eh?.
As vamoi i as vod són colós molt difarents.As primer é ben càlid i s'altri é frad.
Ca bé. Com sa complamentan as ponyeteros, eh?.
14.5.08
Paraules prenyades
Avui he trobat quatre cartes per casa.
Dues de les quals estaven escrites amb lletra tremolosa, segurament degut a les presses en la seva redacció.
Unes cartes que deien així:
"Blanes, 2 de maig de 2008.
Estimades amigues,els hi escric aquesta carta per dir-lis que, avui a les deu del vespre a Palafolls, hi haurà un recital de poesia a càrrec dels poetes Biel Mesquida i Màrius Sampere.
Ens farien un gran honor si , a la meva familia i a mi , ens volguessin acompanyar a tan agradable vetllada.Vetllada que sens dubte estarà envoltada d'un delicat clima de sentiment i sensibilitat.
Esperant rebre noticies seves, rebin una cordial salutació.
Atentament.
xxx".
"Blanes, 2 de maig de 2008.
Estimada familia, hem rebut la seva carta amiga.Després de llegir-la, no hem dubtat ni un moment en escriure'ls-hi aquesta nostra com a resposta afirmativa a la seva amable invitació.Quedi dit doncs que nosaltres també assistirem a tan prometedora vetllada.
Agraïdes de tot cor, rebin una cordial salutació.
Atentament.
xxx".
"Blanes, 4 de maig de 2008.
Estimades amigues,quina tarda que em passat a casa seva.Tot el que ens havien preparat per dinar estava deliciós.
Hem pogut, així mateix,comentar el recital de poesia que vam escoltar junts a Palafolls.Hem coincidit en tot, en que l'espectacular lectura i representació que dels seus poemes va fer el senyor Biel Mesquida, va ser digne d'admiració.No podia fer-ho millor.Aquells canvis de to, aquells moviments amb el seu cos, aquells gestos amb la seva cara ,aquelles mirades, aquella veu profunda i penetrant que a voltes es convertia en una dolça veu capaç de murmurar els cants més suaus d'una cançó de bressol.Aquella discussió acalorada que van encetar plegats amb en Màrius Sampere en acabar ,aquest, la lectura dels seus poemes.Aquell caliu que van saber introduir a la sala.Aquell final feliç de petons i abraçades entre ells dos. I aquella signatura de llibres amb dedicatòries per a tothom que així els hi demanés. Ah, amigues, com vam disfrutar junts amb la poesia i com hem disfrutat avui amb la gastronomia.Tot un plaer pels sentits.
Esperant una nova trobada, rebin una cordial salutació.
Atentament.
xxx."
"Blanes, 12 de maig de 2008.
Estimada familia, hem pensat que els hi agradaria tenir un record d'aquella vetllada i,per aquest motiu, els hi deixem per escrit uns poemes d'ambdós poetes, extrets del llibre: Palafolls Paraules Prenyades, que és un recull d'obres de cadascun del poetes que han recitat a Palafolls.
Així doncs i esperant que els hi agradin molt aquests poemes , rebin una cordial salutació.
Atentament.
xxx.
Claror d'Aquàrium
Poses adob a la paraula
que escultures amb argila
de llengua i de paisatge.
Més tard quan confegeixis mots
un aleteig de frases
et dirà si les notes
s'avenen i s'encontren
en concert.
Biel Mesquida
El llegidor.Pintades damunt el Planeta.
www.sant-cugat.net/daltabaix/biel.htm,2002.
Ubiqüitat
El problema és que sóc arreu. Fins i tot
al cor, que, abans de mi,
era sang disponible
en un glop. Ara ocupo els espais
intermedis
entre el nom que em dic i el dormitori
dels plurals.
Hi ha massa jo
escampat, un fum
d'ànimes monosil.làbiques.
Només que determinis
un punt d'alt d'una ratlla
llunyana, just allà
ja hi sóc, amb el meu farcell. També
puc agafar un impossible, encara verd,
i fer-me'n un gira-sol
per perseguir la mirada obliqua
del gegant de les pomes.
Màrius Sampere.
Ens trobarem a fora.
Els llibres de l'Óssa Menor.Edicions Proa.2006."
13.5.08
No les traspassis sempre totes.
I mira que n'hi ha de gent que li agrada el risc, les emocions fortes, traspassar els límits.
Anar a la seva.
I mira que n'és d'important veure fins on es pot arribar.
I parar a temps.
10.5.08
Feia dies que...
Avui, el dia, era ideal.
Plovia.
Feia dies que no pintava. Anys, per ser sincera.
Un col.lapse mental va impedir fer circular els colors en el meu cervell.
Bé, mentida, hi circulaven, però no arribaven fins a la meva mà.
Els colors es quedaven en el cervell i no baixaven.
Allà s'ho passaven la mar de bé.
Però i la mà.?
La mà ara tremola.Massa temps sense practicar.
El cervell la renya, la mà fa el que pot.
En un moment donat acabo la feina per avui, s'ha d'assecar la pintura , no puc continuar.
La mà sembla que , finalment, ha respost.
M'animo a començar un nou quadre demà mateix. Mentrestant aquest s'assecarà.Encara no l'he acabat , l'ull ha de ser més penetrant, més intensament penetrant.Més potent.
Potser un xic de negre d'ivori i una mica de groc de cobalt. No, un xic de marró Van Dyck i blanc de titani.El contrast quedarà bé. Sí.Doncs potser un xic de blau phtalo i groc de nàpols.Ara no puc pensar,primer s'ha d'assecar i llavors veuré quin és el millor contrast.
Demà serà l'hora de pintar una nova història. Haig de dir tantes coses...
Tinc poques hores per confeccionar mentalment el nou quadre. No faré cap esbós. Aquesta vegada no. Ara tinc la ment clara.
9.5.08
Si tots plorem s'ompliran els pantans.
En èpoques de sequera i ara n'estem travessant una de forta,cal recollir aigua d'on sigui, si cal fins i tot, de les nostres pròpies penes.Avui he plorat, potser per solidaritat.
Blanes ha plorat.
Ara té llàgrimes al seu cor.
Demà potser hi naixerà una flor.
6.5.08
2008 Any Internacional de la Patata
L'Any Internacional de la Patata , ha arribat a Europa ,de ple, aquest mes de maig.
De la patata s'han dit tantes coses.
És difícil tractar aquest tema sense tenir en compte moltes variables. Cal tractar-lo doncs, en conjunt, així tindrem una major perspectiva de la patata.
Hi han tants punts de vista com persones:
el gastronòmic
el científic
l'artístic
l'històric
el poètic
el musical
l'econòmic
el tradicional
el curiós
el publicitari...
Està clar , tothom té una història al darrera i una manera d'escalar, professionalment parlant.
I menjar patates n'és una. En Brad Pitt, ho feia molt bé, ja ho heu vist.
Per algunes estrelles de Hollywood, o de casa seva, la patata és la patata, que carai.
Aquest 2008 serà fantàstic pel món de les patates.Però els anys vinents què...
Ai, això no ho sap ni Déu.
30.4.08
Maleïda trucada telefònica...
Eren , gairebé, les vuit de la tarda d'un dia de novembre, potser d'aquest mateix any, o potser de l'any passat...
Jo estava treballant i vaig rebre una trucada telefònica.
Per la pantalla del mòbil,el número d'en J*********.
Estava esperant que em digués un nom...Només un nom.
Vaig despenjar i em va parlar...no va dir cap nom. Cap. Ni un.
Podia haver estat una trucada amable , agradable i educada.
Una d'aquelles trucades que esperes des fa dies.Una d'aquelles trucades,després d'haver perdonat tantes coses...
Esperes que les coses hagin canviat després d'haver-ne parlat tant.Esperes que hagi servit,per alguna cosa...
Però no. La trucada no va ser ni amable, ni agradable, ni educada. Va ser impertinent. Senzillament impertinent.
Li costava poc escopir.
Jo pensava que compliria amb la seva paraula i trucaria el més aviat possible, amb una solució a la mà. Però clar, de paraula en tenia poca . I la solució ,ni l'havia buscada.
Quan es va decidir a trucar, s'havia convertit en "expert en ètica". Ell, expert en ètica.
Ell, que bufava l'orella d'una companya de feina, mentre aquesta estava treballant.
Ell, que no volia obligar a que una altra companya fes bé la seva feina. Deia que era perquè aquesta li feia molts favors.
Favors...
Ell, que era capaç d'insultar mentre li parlaven.
Ell, que li costava poc perdre les maneres, quan es quedava sense fonaments.
Jo només esperava, un nom.
I no me'l va donar. Mai.
S'ha de tenir cara. Però clar , de cara sí que en tenia.
I molta.
29.4.08
Presentació a Blanes de "El vertigen del trapezista", de Jesús M. Tibau
Demà , dimecres 30 d’abril a les 20 h. , a la Fundació Ángel Planellls de Blanes i dins l'espai literari "Ball de LLetres", l’escriptor Jesús M. Tibau , presentarà el seu nou llibre “El vertigen del trapezista”.
Es farà també, una lectura de contes a càrrec de Mercè Domènech i Dora Martí.
No us ho perdeu perquè l'espectacle promet.
Que comenci la funció.!
28.4.08
26.4.08
"Guernica" de Picasso
En un documental que avui feien per la televisió ,al canal "Odisea", analitzaven la història d'un dels quadres més emblemàtics del gran pintor Pablo Ruiz Picasso.
El 26 d'abril de 1937 , la ciutat de Guernica va ser literalment escombrada per les bombes de grans dimensions que van ser llançades pels avions bombarders de la Legió Cóndor alemana.La seva població va morir ,també, per l'impacte de les bales que disparaven les metralladores dels caces alemanys. Aquesta aviació va ser enviada per Adolf Hitler per ajudar al seu amic Francisco Franco ,durant la guerra civil espanyola.
Picasso va reflectir l'horror d'un moment tan fosc i convuls, pintant un quadre ,amb només dos colors: el blanc i el negre. Els mateixos i únics colors que tenen ,per exemple, les tecles d'un piano.
Era el "Guernica", i va ser la contribució expressionista de Picasso a un encàrrec que li va fer el Govern de la República Espanyola, per tal de decorar el Pavelló Espanyol de l'Exposició Internacional que es va fer al 1937 a Paris.
Dora Maar,la seva companya sentimental en aquells moments, va fer un reportatge fotogràfic del procés de creació de l'obra. Obra que va ser començada l'1 de maig i acabada el 4 de juny d'aquell mateix any.
Durant l'època franquista ,el quadre no va tornar a Espanya per expressa petició de l'autor. El Guernica va viatjar per tota Europa i al 1958 als Estats Units, concretament a Manhattan (Nova York). Va ser guardat i exposat al MoMA , salvant-se així d'una més que probable destrucció per part del govern espanyol.Cal dir que, el quadre està carregat d'elements simbòlics.
Picasso , que havia demanat que el quadre no tornés a Espanya fins que no s'instaurés novament la República, va veure ( figurativament parlant, perquè Picasso va morir l'any 1973)com aquest tornava al pais , després de la dictadura franquista, al 1981. Però no dins d'una República sinó sota una Monarquia.
A Barcelona es va pensar que, ja que hi havia el Museu Picasso, el lloc més adient per exposar-lo seria, la ciutat comtal.
La població de Guernica, també el reclamava.
Pablo Picasso, però, sempre havia volgut que l'exposessin al Museo del Prado de Madrid. El mateix museu que guardava el famós quadre: "Los fusilamientos del 3 de mayo" i la seva parella, "La lucha contra los mamelucos", ambdós pintats per Francisco de Goya y Lucientes.
Finalment no es va complir cap desig: ni el van portar a Málaga (lloc on va néixer l'autor), ni a Barcelona, ni a Guernica, ni al Museu del Prado.
Algú va pensar que el millor lloc per exposar-lo era al Museu Nacional Centro de Arte Reina Sofía , a Madrid. I hi está exposat permanentment des del 1992.
Us deixo veure i escoltar els fets que van passar aquell 26 d'abril , fets narrats per gent que va viure aquell dramàtic moment a Guernica, no pas a Madrid.
I per acabar , una frase de Pablo Picasso...« No, la pintura no està feta per a decorar les habitacions. És un instrument de guerra ofensiu i defensiu contra l'enemic. »
23.4.08
Que tingueu una Diada plena d'amor i de cultura.
Per la Diada de Sant Jordi , a Calalunya, hi ha una preciosa i cívica tradició.
Les persones que estan enamorades i també aquelles que sense estar-ho s'estimen, prenen la iniciativa de celebrar i manifestar aquest sentiment ,mitjançant l'intercanvi d'uns bonics regals: una rosa , símbol de l'amor i un llibre, símbol de la cultura.
Una festa que a Catalunya sempre s'ha celebrat amb civisme, alegria i molt d'amor.
I si, a més a més, hi han persones que tenen la sort d'haver nascut justament en aquest dia, la festa esdevé en Festa Major.
Per molts anys Marta V.!
Us deixo doncs, amb un cantautor català prou conegut a la nostra terra i que combina l'amor i la cultura com si d'un còctel màgic es tractés: Lluís Llach.
La poesia dels teus ulls
Molt sovint, quan ve la nit,
se m'emporta una fada:
la bellesa dels teus ulls
-negre intens sobre mar blanca-
sempre incerts a la mirada.
I així, gelós, vaig desfent
cançons que m'acostin a ella. Però...
La poesia dels teus ulls
sé que no la podré escriure,
cada vers que jo trobés
en el paper se'm moriria
del dolor de no ser prou fidel.
Però sé que no m'he de cansar
de buscar aquell llenguatge amic
que m'acosti a la poesia dels teus ulls,
malgrat que no la pugui escriure,
però així lluitaré amb mi,
esperant sempre una albada,
àvid de sorprendre la teva mirada.
Amor particular
16.4.08
He somiat.
Avui he tingut un somni.
Dormia a gust i profundament.
I m'he despertat.
M'he despertat,cansada.
Per això sé que, he somiat.
Dormia a gust i profundament.
I m'he despertat.
M'he despertat,cansada.
Per això sé que, he somiat.
10.4.08
"Nessun Dorma", ària interpretada per Paul Potts.
L'òpera Turandot de Giacomo Puccini, en el seu acte final, té una preciosa ària que ha estat interpretada pels millors cantants d'òpera del món.
Va ser en un programa de televisió tipus reality show d'artistes britànics:"Els britànics tenen talent", on es va descobrir a Paul Potts, un venedor de telèfons mòbils que va deixar a tothom bocabadat.
Un home que, potser per la seva presència , ni el jurat, ni el públic, semblaven disposats a prendre's massa seriosament la seva candidatura a guanyador del concurs.
Però, potser per primera vegada, ell sí que estava disposat a fer realitat el somni de la seva vida. Només li calia una bona dosi de confiança, una característica que, fins aquella nit, sempre li havia mancat.
Quan el talent és gran, si a més a més hi ha confiança en un mateix,es pot sortir de l'anonimat per sempre.
Al final va guanyar el concurs i ara en Paul Potts és una de les noves estrelles de la lírica en el Regne Unit.
Va ser en un programa de televisió tipus reality show d'artistes britànics:"Els britànics tenen talent", on es va descobrir a Paul Potts, un venedor de telèfons mòbils que va deixar a tothom bocabadat.
Un home que, potser per la seva presència , ni el jurat, ni el públic, semblaven disposats a prendre's massa seriosament la seva candidatura a guanyador del concurs.
Però, potser per primera vegada, ell sí que estava disposat a fer realitat el somni de la seva vida. Només li calia una bona dosi de confiança, una característica que, fins aquella nit, sempre li havia mancat.
Quan el talent és gran, si a més a més hi ha confiança en un mateix,es pot sortir de l'anonimat per sempre.
Al final va guanyar el concurs i ara en Paul Potts és una de les noves estrelles de la lírica en el Regne Unit.
6.4.08
Doncs si això és la roda...com serà la bicicleta?
Jo anava a Londres, però quan vaig veure aquella roda entre els edificis,vaig pensar que havia arribat a Lilliput.
Les cases, els vehicles, les persones, tot era tan petit al costat d'aquella roda que vaig pensar: "doncs si això és la roda,com serà la bicicleta"?.
Vaig preguntar a la població si coneixien a l'amo d'aquella màquina i la gent em va mirar malament, amb cara de sorpresa.Tan estranya era la pregunta? o senzillament era massa òbvia la resposta. Em van contestar: "no coneixes qui és l'amo de la bicicleta?". Vaig dir: " no" (naturalment jo venia d'un país llunyà)."És d'un gegant amic nostre- van contestar- que un día ens va ajudar a lluitar contra l'enemic fins que el vam vèncer .Per ajudar-nos no va demanar res a canvi, però nosaltres no podiem deixar-lo sense una mostra del nostre agraïment i li vam regalar una bicicleta. Una bicicleta per poder tornar al seu país sempre que volgués.Segurament hagués estat millor una barca ,una barca gegant, però regalar una barca a Lilliput no era gaire original, tenim la flota marítima més gran del món i una barca ja no fa il.lusió regalar-la a ningú. En canvi una bicicleta...quin goig per a nosaltres construir una bicicleta tan gran per a ell. Així que ara té una bicicleta única.Va ser una idea fantàstica.Actualment els lilliputencs dormim tranquils, perquè sabem que el nostre amic està amb nosaltres quan veiem aquesta gran roda allà, a la cantonada."
I jo em pregunto...com sonarà la botzina.?
2.4.08
AVUI ENTREVISTEN A EN VICENÇ FERRER A TV3
AVUI A LES 22H, AL CANAL 33 DE TV3, COMENÇA UN NOU PROGRAMA: "SAVIS".
EL PRIMER "SAVI" QUE ENTREVISTEN ÉS EN VICENÇ FERRER DES D'ANANTAPUR (ÍNDIA). LLOC ON ESTÀ TREBALLANT, DES FA 37 ANYS, PER AJUDAR ALS "INTOCABLES", ELS MÉS POBRES D'AQUELL IMMENS PAÍS.
I SI CRIDO ÉS PERQUÈ M'AGRADARIA QUE AQUESTA NOTÍCIA ARRIBÉS EL MÉS LLUNY POSSIBLE.
NO US PERDEU L'ENTREVISTA!.
29.3.08
Qui canta millor...
Cantem els blocaires cada vegada que creem un post?
Els blocs són la veu dels cantants?
Hi han concursos de cant blocaire?
Arriba molt lluny el nostre cant?
És ben interpretat el nostre cant pels altres cantants?
El senten bé?
Qui canta des fa més temps?
Qui canta millor?
La resposta ens la donen a continuació...
Els blocs són la veu dels cantants?
Hi han concursos de cant blocaire?
Arriba molt lluny el nostre cant?
És ben interpretat el nostre cant pels altres cantants?
El senten bé?
Qui canta des fa més temps?
Qui canta millor?
La resposta ens la donen a continuació...
28.3.08
Una mica de tot...i molta ètica.
Si teniu una estoneta , seria bo que escoltéssiu el què va dir, amb franca modèstia , en Claudio Arrau:
I ara el que deien les seves mans (he triat Schubert perquè m'agrada especialment) :
Després d'escoltar el què deia amb la veu i les mans, com se li va poder fer això.Quins moments de tensió...:
I ara el que deien les seves mans (he triat Schubert perquè m'agrada especialment) :
Després d'escoltar el què deia amb la veu i les mans, com se li va poder fer això.Quins moments de tensió...:
10.3.08
Un escorpí en el "water closed"?
Curiós lloc on trobar un escorpí.
Vigileu on poseu els glutis, no sigui que tingueu una sorpresa.
Acostumats com estan a la humitat, sembla que caure de peus a la galleda o a la tassa del vàter ,de forma continuada i durant massa temps, no els beneficia gaire, jo diria que gens.
I és que l'escorpí lluny del que sembla, no és valent.És molt semblant a una cabra quan està en perill. Quan estan en perill la sortida més ràpida i còmoda és abandonar el vaixell encara que estigui en plena marxa, com ho faria un capità covard, un capità que no fos amant de l'esforç i la responsabilitat.
L'etología ens demostra que ,encara que l'escorpí sigui un animal irracional actua molt sovint com una cabra ( també irracional però vertebrat ) o com ho faria un animal vertebrat i racional del típus: capità de la Marina en pràctiques i a punt de suspendre l'exàmen.
O sigui que entre un escorpí, una cabra i un capità de la Marina,a vegades la diferència és ímfima.
Carai amb l'escorpí, quina manera d'embolicar la troca no?.
Vigileu on poseu els glutis, no sigui que tingueu una sorpresa.
Acostumats com estan a la humitat, sembla que caure de peus a la galleda o a la tassa del vàter ,de forma continuada i durant massa temps, no els beneficia gaire, jo diria que gens.
I és que l'escorpí lluny del que sembla, no és valent.És molt semblant a una cabra quan està en perill. Quan estan en perill la sortida més ràpida i còmoda és abandonar el vaixell encara que estigui en plena marxa, com ho faria un capità covard, un capità que no fos amant de l'esforç i la responsabilitat.
L'etología ens demostra que ,encara que l'escorpí sigui un animal irracional actua molt sovint com una cabra ( també irracional però vertebrat ) o com ho faria un animal vertebrat i racional del típus: capità de la Marina en pràctiques i a punt de suspendre l'exàmen.
O sigui que entre un escorpí, una cabra i un capità de la Marina,a vegades la diferència és ímfima.
Carai amb l'escorpí, quina manera d'embolicar la troca no?.
8.3.08
8 de març: Dia Internacional de la Dona.
Per a totes les dones... se les anomeni: treballadores o no.
Perquè... quina és la dona que no treballa?.
Que me la presentin...
Perquè... quina és la dona que no treballa?.
Que me la presentin...
7.3.08
Has de pregar que el camí sigui llarg.
Encara recordo aquest concert com si fos ahir.
Ja no hi havien entrades.
S'havien venut en una hora.
Em quedava la televisió de Catalunya per gaudir d'en Lluís Llach.
Va ser un concert especial... va ser l'últim.
" Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades...
...savi com t'hauràs fet,
sabràs què volen dir les Ítaques."
Jo em vaig emocionar i vosaltres?.
Ja no hi havien entrades.
S'havien venut en una hora.
Em quedava la televisió de Catalunya per gaudir d'en Lluís Llach.
Va ser un concert especial... va ser l'últim.
" Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades...
...savi com t'hauràs fet,
sabràs què volen dir les Ítaques."
Jo em vaig emocionar i vosaltres?.
5.3.08
Zoran Music. De Dachau a Venècia
Interessant exposició que la Fundació Caixa de Catalunya ens ofereix a La Pedrera de Barcelona i que es podrà visitar fins el proper 18 de maig d'enguany.
L'exposició està muntada de manera cronològica, així es pot gaudir dels canvis de temàtica i estil que va experimentar l'artista al llarg de la seva vida.
Music va néixer a Gorizia(actualment Itàlia) el 1909.Coneix el món de la literatura i l'art ( Klimt, Schiele) a Viena i a Praga.Després ingressa a l'Acadèmia de Belles Arts de Zagreb. Posteriorment marxa cap a Madrid atret sobretot per la pintura espanyola de Goya, Ribera i El Greco.El 1936 marxa de Barcelona amb l'esclat de la Guerra Civil Espanyola i s'instal.la a Dalmàcia.Quan comença la Segona Guerra Mundial torna a Gorizia i el 1943 marxa a Venècia.
Acusat de col.laborar amb la resistència és deportat al camp de concentració de Dachau,lloc on dibuixa , arriscant la vida,tot allò que està passant al seu voltant.Un cop alliberat del camp de concentració torna a Venècia.
Pintarà els paisatges de la Toscana, dels Apenins i li recordaran les piles de cadàvers de Dachau.
Cap els anys cinquanta se'n va a París i és al 1957 quan prova l'abstracció.El 1970 comença a pintar: "No som els últims", una sèrie que parla de la violència de l'home sobre l'home,el viscut a Dachau no l'abandona.
Cap a la segona meitat dels anys setanta, torna a pintar paisatges, ambients venecians, per acabar pintant finalment la figura humana simbolitzant així: la soledat i la meditació, el propi deteriorament, la deriva de l'ésser humà cap a la mort.Va morir a Venècia, durant la tardor de 2005.
Per entendre millor la seva obra ens ofereixen també la projecció de :"Paisatges del silenci", una pel.lícula de 42 minuts de durada , fruit de les converses que Jean-Blaise Junod va poder enregistrar als tallers que el pintor tenia a Venècia i a París . Són converses del 1981 al 1983 i que es presenten en forma de monòleg del pintor Zoran Music.
Us deixo amb la transcripció de tres converses de "Paisatges del silenci", extret del catàleg de l'exposició:
II
"Sovint es parla de la memòria en la meva pintura...En un cert sentit, potser és cert, però és més aviat...un esdeveniment, un xoc, alguna cosa que m'ha emocionat...,diguem un tema que torna molt més tard, al cap dels anys.
No és exactament un record, sinó que m'ha calgut temps perquè allò maduri..., perquè arribi a una maduresa, abans de sortir.També és per això que, per a mi, el dibuix és molt important,perquè la primera reacció davant..., davant... d'un esdeveniment, davant d'un xoc, davant d'una cosa que m'ha impressionat molt..., la primera reacció és el dibuix."
V
"I després, després de la meva tornada a Venècia, potser vaig viure el període més feliç. Vaig descobrir la llum, vaig trobar el sol..., vaig trobar la llibertat i vaig començar a pintar aquarel.les de les Zattere i de Venècia.Va ser un moment, potser..., un dels més bonics, quan vaig descobrir Sant Marc,l'or de Sant Marc, els mosaics.
Retrobava de sobte la llibertat, el sol, la llum meravellosa. Era com una festa, tot i que em semblava tenir sempre com una mena d'ombra al darrere. No m'acabava de creure que ningú no em...perseguiria per tot allò; que ja no havia de tallar el full en quatre trossos per poder-lo amagar millor."
XII
"Tenim necessitat de solitud , de silenci.Tot el que t'allunya de la teva solitud és una distracció.Fins i tot llegint un llibre o escoltant música..., ets transferit a una altra personalitat..., la personalitat d'algú que està molt lluny de tu.No dic que...això no pugui ser útil, però és una distracció que t'allunya de tu mateix...I tu potser també tens alguna cosa a dir.
En alguns moments, no tens gaire temps per perdre. I jo crec...que estar tancat, retirar-te dins la teva pròpia closca -diguem-... és molt important.Evidentment, tens dubtes..., però estar al corrent d'allò que passa, estar al corrent de totes les modes...,de totes les manifestacions..., és més o menys una pèrdua de temps.
I llavors t'has de tancar entre quatre parets, trobar la solitud, el silenci..., i continuar qüestionant-te tot allò que fas."
3.3.08
Propera parada: Londres.
Diuen que per fer cultura "sostenible" no hi ha res millor que viatjar i conèixer món.
Els entesos m'han dit que haig d'anar a Londres, proper rovell de l'ou cultural europeu. Aquest ou és tan fabulós que sembla que està desplaçant al de Nova York. I jo, com que els ous sempre m'han agradat molt, faré cas a les savies veus i passaré uns dies de vacances justament en el rovell.
Com que el meu anglès està lluny de ser perfecte, he cregut convenient fer un curs intensiu abans de marxar.Per aconseguir el meu objectiu amb el menor temps possible, he optat per buscar un professor particular, algú que sigui realment bo.
I justament avui he vist un anunci: "Classes d'anglès per Gomaespuma".
He anat a informar-me. Al cap d'una estona de parlar, l'home, que era molt atent, per a que veiés quin era el seu nivell professional, m'ha fet una demostració i m'ha recalcat que aprendria més rapidament si aconseguia fer-m'ho passar bé en les seves classes.
Bé ho he passat, però no sé si estaré prou preparada...
Els entesos m'han dit que haig d'anar a Londres, proper rovell de l'ou cultural europeu. Aquest ou és tan fabulós que sembla que està desplaçant al de Nova York. I jo, com que els ous sempre m'han agradat molt, faré cas a les savies veus i passaré uns dies de vacances justament en el rovell.
Com que el meu anglès està lluny de ser perfecte, he cregut convenient fer un curs intensiu abans de marxar.Per aconseguir el meu objectiu amb el menor temps possible, he optat per buscar un professor particular, algú que sigui realment bo.
I justament avui he vist un anunci: "Classes d'anglès per Gomaespuma".
He anat a informar-me. Al cap d'una estona de parlar, l'home, que era molt atent, per a que veiés quin era el seu nivell professional, m'ha fet una demostració i m'ha recalcat que aprendria més rapidament si aconseguia fer-m'ho passar bé en les seves classes.
Bé ho he passat, però no sé si estaré prou preparada...
20.2.08
Núria Ribó presentarà el seu últim llibre a Blanes
A Blanes , el proper dijous dia 28 de febrer a les 20h. i a la seu de la Fundació Àngel Planells, Núria Ribó presentarà el seu últim llibre sobre la Hillary Clinton anomenat: Hillary Clinton. Retorno a la Casa Blanca.
Promet ser molt interessant.
18.2.08
Mikaelian exposa a la Fundació Àngel Planells
El passat 9 de febrer , La Fundació Àngel Planells va presentar a la seva seu a Blanes, una exposició de les obres de l'artista pintor i arquitecte Mikaelian.
Exposició que es podrà veure fins el proper 5 de març.
Mikaelian va nèixer a Yerevan, capital d'Armenia.
La seva obra doncs té un caràcter oriental especial. Obra de simbolismes iconogràfics que es van repetint en els seus quadres com un signe d'identitat, com un llenguatge particular i ocult,on combina elements de la natura com ara flors, animals,cargols, conquilles nacarades, nens, dones,homes, i elements artificials com ara copes, corones, joies, espases, navalles , i altres objectes que fan pensar en la cultura oriental i en un món molt particular que costa desxifrar.
Així doncs, aquest excel.lent dibuixant i pintor d'olis i aquarel.les, ens deixa entreveure un món íntim que queda reflectit en la seva obra com si fos una radiografia dels diferents estats d'ànim pels que passa un artista, pels que passa una persona per tant. Així les seves obres anirien des del món intern policrom , amb molts ocres i colors càlids, al món intern monocrom .
Un món que ens explica en les seves obres més petites i també en les de gran format i que complementa amb els títols aclaridors que posa a cada peça creada.
És una obra figurativa, realista, iconogràfica, onírica , naturalista, metafòrica.?
Passeu per la Fundació Àngel Planells i vosaltres mateixos podreu decidir.
13.2.08
Maria Joao Pires i Pavel Gomziakov
Eren les nou del vespre d'aquest dimarts dotze de febrer i la sala de l'Auditori de Barcelona estava plena de gom a gom .
Per a alguns era Santa Eulàlia patrona de Barcelona i un dia per obrir regalets, per a altres un dimarts normal i corrent.
Amb un xic de retard i desprès d'anunciar ,per megafonia, que el públic no aplaudis fins el final de la primera part, començava el concert que ens havien d'oferir aquests dos grans virtuosos de la interpretació musical:
Maria Joao Pires, al piano.
Pavel Gomziakov, al violoncel.
El programa de la nit:
- Alberto Ginastera(1916-1983), amb tres dances argentines, que ens situarien al Buenos Aires de 1937, any en que van ser escrites:
-Danza del viejo boyero.
-Danza de la moza donosa.
-Danza del gaucho matrero.
Fantàstica la interpretació de la Pires en la "Danza del viejo boyero" i en la "Danza del gaucho matrero".
Les va interpretar amb temperament i de forma obstinada.
Es movia tota ella.Quin ritme. Quin nervi de dona.
Tot el seu cos interpretava la peça.
Amb la "Danza de la moza donosa", la interpretació va canviar totalment, tal i com ho requeria la peça.
Semblava una altra Pires.
La melodia i la malenconia sortien de les seves mans.
-Domenico Scarlatti (1685-1757),amb:
-Sonata en la major, K 208
Novament una interpretació tècnicament magistral al piano d'aquesta sonata per a clavecí.
-Ludwig Van Beethoven (1770-1827),amb:
-Sonata per a violoncel i piano núm.2, en sol menor, op.5, núm.2
Aquí el protagonista era el violoncel, interpretat fantàsticament per Gomziakov, que debutava aquella nit a Barcelona.
La Pires, es va posar les ulleres, va treure la partitura i el noiet passa pàgines, i el so del seu piano acompanyava al del violoncel.
-Franz Schubert (1797-1828),amb:
-Sonata per a violoncel i piano, en la menor, D 821, "Arpeggione"
Escrita originàriament per a un instrument, l'arpeggione,va ser interpretada al violoncel d'una manera molt delicada per Gomziakov que, en el primer moviment, establia un diàleg amb el piano de la Pires a parts iguals i en els altres dos el protagonisme va ser clarament pel violoncel i el piano va fer la funció d'un discret acompanyant.
-Ludwing van Beethoven (1770-1827),amb:
-Sonata núm. 31, en la bemoll major, op.110
Aquí la Pires en solitari, ja havia guardat tot el que es semblava a una partitura, unes ulleres i un noiet passa pàgines.
Sola amb el seu instrument, va donar una lliçó de magnífica interpretació, on la seva ment i el seu cos es fonien amb els sentiments que deuria tenir l'autor de l'obra quan la va escriure, perquè semblava que la sentia com si fos el propi Beethoven.
Almenys això és el que em vaig imaginar mentre l'escoltava.
Aquí els tres moviments em van semblar que parlaven sols,donat que la melodia meditativa del primer moviment es convertia en melodia dolorosa en el segon per transformar-se finalment en una melodia alegre,d'esperança, de renaixement.
Un concert amb un bis final de dues peces. La segona, el "Cant dels Ocells" de Pau Casals, la va proposar el jove rus a la veterana Pires.
Una obra que Pau Casals va elevar a himne nacional en els seus concerts a l'exili.
I es que, Pavel Gomziakov, debutava aquella nit a Barcelona, la capital de Catalunya.
Va ser un final dolç, de malenconiosa tendresa, de delicat homenatge al gran violoncel.lista català.
7.2.08
Per la llibertat
La censura s'aplica en qualsevol règim, fins i tot en una democràcia.
Cada dia algú utilitza la censura en benefici propi. Encara que es maquilli, o no, la censura es nota ,en major o menor grau, en els mitjans de comunicació, els partits polítics, les institucions, els governs...
Hi han opinions,informacions,fets, dades,persones, que són "incòmodes", que cal "amagar",que cal que "ningú conegui",que cal que "ningú en parli".
Passa cada dia, i a tots els nivells. Fins i tot passa als llocs més propers i als més impensables.
Ho dic sabent el què dic.
No fa ni un mes que ,per donar la meva opinió, van prendre represàlies contra un familiar meu que és menor d'edat.
Amnistía Internacional ha fet un anunci: "El Poder De Tu Voz"
El Govern d'Espanya no ha permés, des fa vuit mesos , la difusió d'aquest vídeo d'Amnistía Internacional per les televisions nacionals.Ha advertit a més ,que podria multar a aquells mitjans que el difonguin. Diuen que és publicitat política, i que aquest típus de publicitat està prohibida( no estem , teòricament, en campanya electoral encara).
Les conclusions les treieu vosaltres mateixos...
Estaria bé que donéssiu publicitat d'aquest fet , com diu la Lourdes Domènech,publicant aquest video en els vostres blocs, internet no és del Ministeri.
Cada dia algú utilitza la censura en benefici propi. Encara que es maquilli, o no, la censura es nota ,en major o menor grau, en els mitjans de comunicació, els partits polítics, les institucions, els governs...
Hi han opinions,informacions,fets, dades,persones, que són "incòmodes", que cal "amagar",que cal que "ningú conegui",que cal que "ningú en parli".
Passa cada dia, i a tots els nivells. Fins i tot passa als llocs més propers i als més impensables.
Ho dic sabent el què dic.
No fa ni un mes que ,per donar la meva opinió, van prendre represàlies contra un familiar meu que és menor d'edat.
Amnistía Internacional ha fet un anunci: "El Poder De Tu Voz"
El Govern d'Espanya no ha permés, des fa vuit mesos , la difusió d'aquest vídeo d'Amnistía Internacional per les televisions nacionals.Ha advertit a més ,que podria multar a aquells mitjans que el difonguin. Diuen que és publicitat política, i que aquest típus de publicitat està prohibida( no estem , teòricament, en campanya electoral encara).
Les conclusions les treieu vosaltres mateixos...
Estaria bé que donéssiu publicitat d'aquest fet , com diu la Lourdes Domènech,publicant aquest video en els vostres blocs, internet no és del Ministeri.
6.2.08
Antònia Font i Julio Cortázar
“(…)tontísimo/no soy nada tonto/usted es un gran tonto y un malo/no lo soy en absoluto/sí que lo es/entonces yo a usted le estropeaba su jardín/mi jardín es lindo y usted no me lo estropea/sí, yo le mandaba muchísimos animalitos/no me importa/primero le mandaba todos los topos/sus topos son tontos/tres marmotas/tampoco me importa/varios lirones/usted es un malo/y todos los puercos espines/mi jardín es mio y no lo toca nadie/su jardín es suyo, pero yo le mando los animalitos/a mi esos animalitos no me importan y mi jardín está bien defendido/no está defendido y mis animalitos le comerán todas las flores/no/los topos le comerán las raíces/sus topos son malos y tontos/y las marmotas harán pis contra los rosales/sus marmotas son malolientes y estúpidas/usted habló mal de las tres marmotas/porque son estúpidas/entonces yo le mandaba todas las marmotas en vez de solamente tres/lo mismo todas son estúpidas/y todos los lirones/no me importa/ahora salga de su jardín y verá lo que le han hecho mis animalitos/usted es tonto y malo/¿de verdad soy tonto y malo?/usted no es malo pero es tonto/entonces retiro 3 puercos espines/no me importa/¿soy tonto?/no, no es tonto/entonces retiro todos los lirones y un topo/cualquier cosa que retire me da igual/para que vea lo bueno que soy retiro todos los animalitos/usted es malo/¿de manera que soy malo?/es malo y tontísimo/entonces dos topos/no me importa/todos los puercos espines.”
És la lletra de la cançó "Tonto" de l'àlbum "Batiscafo Katiuscas"(2006),dels Antònia Font.
Però val la pena explicar que, en realitat, és un fragment extret del llibre:
"62/ Modelo para armar" (1968) de Julio Cortázar.Alfaguara.Biblioteca Cortázar
Una vegada més es junten les arts pel nostre gaudi.
És la lletra de la cançó "Tonto" de l'àlbum "Batiscafo Katiuscas"(2006),dels Antònia Font.
Però val la pena explicar que, en realitat, és un fragment extret del llibre:
"62/ Modelo para armar" (1968) de Julio Cortázar.Alfaguara.Biblioteca Cortázar
Una vegada més es junten les arts pel nostre gaudi.
5.2.08
Concert dels Antònia Font al Liceu
Per a qui vulgui escoltar l'últim treball, "Coser i Cantar", d'aquest grup de pop català , aquí teniu la seva pàgina oficial.
Al Liceu actuen el 30 de març.
Animeu-vos blocaires!.
Al Liceu actuen el 30 de març.
Animeu-vos blocaires!.
4.2.08
Fantàstic concert dels Antònia Font
El dia: diumenge 3 de febrer (un mes que m'agrada especialment.)
L' hora: les 19 ( un número que em persegueix des del dia que vaig nèixer.)
El lloc: l'Auditori de Girona ( una ciutat que conec des de la meva infantesa.)
El concert: l'estrena a Catalunya del nou àlbum "Coser i Cantar" del grup mallorquí de pop català, els Antònia Font. Els acompanya, simfònicament parlant, l'Orquestra de Girona.
Tot preparat a la sala simfònica.
Comença el concert amb el tema que ja s'intuïa: "Mecanismes".
Al cap d'una estona i d'unes agradables cançons, el públic comença a acompanyar als músics amb cops de palmells.
En un determinat moment arriba la famosa "Alegria", aquí el públic ja comença a cantar.
Després amb "Astronauta Rimador", la veu Pau Debon, s'aixeca del seu tamboret alt, per primera vegada , per deixar anar una descàrrega d'adrenalina musical mentre canta el tema , deixant pas al final de la seva actuació a uns minuts de música electrònico-simfònica que dóna corrent a tota la gent i que no deixa indiferent a ningú. Amb Astronauta Rimador doncs, aconsegueixen pujar moltíssim el caliu que ja hi havia a la sala.
I després de varies peces, recull de tres dels seus àlbums: Alegria, Taxi i Batiscafo Katiuscas, acaben teòricament el concert amb la cançó: "Batiscafo Katiuscas".
A partir d'aquí, el públic no pensa marxar de la sala sense un bis.
Es fan pregar, però al final l'ofereixen i són generosos.
És un bis llarg per a satisfacció nostra.
En definitiva un concert esplèndid, amb un repertori de vint temes molt ben trobat, un bis de 4 peces molt complaent, i un final apoteòsic repetint dos dels temes que ja havien cantat durant el concert ,"Alegria" i "Wa Yeah",però que ara ho farien conjuntament amb tot el públic que estava exultant d'alegria i en bona predisposició per a cantar, ballar, aplaudir rítmicament, xiular d'entusiasme i saltar d'emoció.
Dues hores de concert on ,al final, clavells blancs i vermells van volar des del públic fins els músics.
Un públic satisfet , uns músics satisfets.
La Sala Simfònica va acabar sent l'escenari d'una sola veu.
Recomanable cent per cent per a qui vulgui seguir als Antònia Font en aquesta gira que faran per a presentar el seu últim treball de poesia i d'astronomia, de simfonisme i de pop , i que ahir van encetar a la Sala Simfònica de l'Auditori de Girona.
Tot un espectacle de llum, color, i sobretot de so.
L' hora: les 19 ( un número que em persegueix des del dia que vaig nèixer.)
El lloc: l'Auditori de Girona ( una ciutat que conec des de la meva infantesa.)
El concert: l'estrena a Catalunya del nou àlbum "Coser i Cantar" del grup mallorquí de pop català, els Antònia Font. Els acompanya, simfònicament parlant, l'Orquestra de Girona.
Tot preparat a la sala simfònica.
Comença el concert amb el tema que ja s'intuïa: "Mecanismes".
Al cap d'una estona i d'unes agradables cançons, el públic comença a acompanyar als músics amb cops de palmells.
En un determinat moment arriba la famosa "Alegria", aquí el públic ja comença a cantar.
Després amb "Astronauta Rimador", la veu Pau Debon, s'aixeca del seu tamboret alt, per primera vegada , per deixar anar una descàrrega d'adrenalina musical mentre canta el tema , deixant pas al final de la seva actuació a uns minuts de música electrònico-simfònica que dóna corrent a tota la gent i que no deixa indiferent a ningú. Amb Astronauta Rimador doncs, aconsegueixen pujar moltíssim el caliu que ja hi havia a la sala.
I després de varies peces, recull de tres dels seus àlbums: Alegria, Taxi i Batiscafo Katiuscas, acaben teòricament el concert amb la cançó: "Batiscafo Katiuscas".
A partir d'aquí, el públic no pensa marxar de la sala sense un bis.
Es fan pregar, però al final l'ofereixen i són generosos.
És un bis llarg per a satisfacció nostra.
En definitiva un concert esplèndid, amb un repertori de vint temes molt ben trobat, un bis de 4 peces molt complaent, i un final apoteòsic repetint dos dels temes que ja havien cantat durant el concert ,"Alegria" i "Wa Yeah",però que ara ho farien conjuntament amb tot el públic que estava exultant d'alegria i en bona predisposició per a cantar, ballar, aplaudir rítmicament, xiular d'entusiasme i saltar d'emoció.
Dues hores de concert on ,al final, clavells blancs i vermells van volar des del públic fins els músics.
Un públic satisfet , uns músics satisfets.
La Sala Simfònica va acabar sent l'escenari d'una sola veu.
Recomanable cent per cent per a qui vulgui seguir als Antònia Font en aquesta gira que faran per a presentar el seu últim treball de poesia i d'astronomia, de simfonisme i de pop , i que ahir van encetar a la Sala Simfònica de l'Auditori de Girona.
Tot un espectacle de llum, color, i sobretot de so.
1.2.08
Venècia, tot un carnaval.
Venècia convida a visitar-la,sempre.
Però, jo sempre hi he estat per la tardor...
Venècia és la ciutat més encantadora que he vist mai.
Potser dic això perquè per a mi Venècia és especial.
A Venècia he vist quadres sense estar en un museu.
He sentit música sense estar en un concert.
He gaudit dels decorats sense estar en un teatre.
He escoltat poemes sense estar en un recital.
He vist pel.lícules sense estar en un cinema.
Perquè Venècia és un museu, un concert, un teatre, un recital, un cinema, on cadascun de nosaltres(els que hi hem estat), hi crea la seva obra d'art.
Penso que a Venècia hom imagina i sent lliurement.
Encara, però, em queda viure-hi el carnaval, per veure entre altres coses els treballats dissenys dels vestits, les màscares i els complements que fan servir aquells que no volen que ningú els conegui o reconegui quan, pels carrers i fora d'ells,estan fent amistats.
Us deixo amb dos videos, el primer per gaudir de les formes i els colors.
I el segon per gaudir de la música i el ball de les màscares.
En definitiva tot un espectacle...
Però, jo sempre hi he estat per la tardor...
Venècia és la ciutat més encantadora que he vist mai.
Potser dic això perquè per a mi Venècia és especial.
A Venècia he vist quadres sense estar en un museu.
He sentit música sense estar en un concert.
He gaudit dels decorats sense estar en un teatre.
He escoltat poemes sense estar en un recital.
He vist pel.lícules sense estar en un cinema.
Perquè Venècia és un museu, un concert, un teatre, un recital, un cinema, on cadascun de nosaltres(els que hi hem estat), hi crea la seva obra d'art.
Penso que a Venècia hom imagina i sent lliurement.
Encara, però, em queda viure-hi el carnaval, per veure entre altres coses els treballats dissenys dels vestits, les màscares i els complements que fan servir aquells que no volen que ningú els conegui o reconegui quan, pels carrers i fora d'ells,estan fent amistats.
Us deixo amb dos videos, el primer per gaudir de les formes i els colors.
I el segon per gaudir de la música i el ball de les màscares.
En definitiva tot un espectacle...
31.1.08
Per a la Laia
Un hermoso día
( aunque todos los días lo son), cuando mi madre ponía el pan en el horno, me acerqué a ella, que tenia la pala en la mano,la cogí por el codo enharinado, y le dije:
-Mamá... yo querría ser pintor.
>>Se acabó, ya no puedo ser empleado, ni contable. Basta.
No en vano he presentido que algo tenía que suceder.
>>Ya lo ves, mamá, ¿soy un hombre como los otros?
>>¿De qué soy capaz?
>>Yo querría ser pintor.Sálvame, mamá.Ven conmigo.
¡Vamos, vamos!. Hay en la ciudad un sitio; si me admiten y si termino los cursos, saldré convertido en un artista hecho y derecho.¡Sería tan feliz!>>
-¿Qué? ¿Un pintor?. Tú estás loco. Déjame poner el pan en el horno; no me molestes. Tengo mi pan ahí.
-Mamá, ya no puedo más. ¡Vamos!
-Déjame tranquila.
Finalmente, queda decidido. Iremos a casa del señor Pènne.
Y si él reconoce que tengo talento, entonces será cosa de pensarlo. Pero si no...
(Seré pintor a pesar de todo, me decía para mis adentros, pero por mi cuenta).
Está bien claro, mi suerte se halla en las manos del señor Pènne, al menos a los ojos de mi madre, la soberana de la casa.Mi padre me dió los cinco rublos, precio mensual de las lecciones, pero los hizo rodar hacia el patio y tuve que correr tras las monedas para poder cogerlas.
Yo había descubierto a Pènne en el momento en que, en la plataforma del tranvía que bajaba hacia la plaza de la Catedral, quedé deslumbrado por una inscripción blanca sobre fondo azul:<< Escuela de pintura de Pènne>>.
<<¡Ah!>>, pensé,<<¡ qué ciudad tan inteligente es nuestra Vitebsk>>.
De inmediato decidí conocer al maestro.
En el fondo, aquella muestra no era más que un gran letrero azul, de chapa, en todo parecido a los que pueden verse en la fachada de las tiendas.
En efecto, en nuestra ciudad, las pequeñas tarjetas de visita, las pequeñas placas en las puertas no tenían ningún sentido.
Nadie les prestaba atención.
>>Panadería y confitería Gurevich.
>>Tabaco de todas clases.
>>Frutería y ultramarinos.
>>Sastre de Arsowie.
>>Las modas de París.
>>Escuela de pintura y de dibujo del pintor Pènne...
Todo eso es el comercio.
Pero aquel último rótulo me pareció de otro mundo.
Su color azul es como el del cielo.
Y tiembla al sol y bajo la lluvia.
Después de haber enrollado mis dibujos manoseados y medio rotos, emocionado me pongo en camino hacia el estudio de Pènne, acompañado de mi madre.
Al subir la escalera, ya estaba embriagado, borracho del olor de los colores y de los cuadros.Retratos de todos lados.
La mujer del gobernador de la ciudad. El gobernador mismo.
El señor L... y la señora L..., el barón K... con la baronesa y muchos otros.¿Los conocía?.
Estudio atestado de cuadros, desde el suelo hasta el techo. Sobre el entarimado también hay amontonadas pilas de papel y rollos. Sólo queda libre el techo.
En éste, la telaraña y la libertad absoluta.
Por aquí, por allá, veíanse elementos que servían de modelo para el dibujo y la pintura, cabezas griegas, brazos, piernas, adornos, objetos blancos, todo cubierto de polvo.
Instintivamente, siento que el camino de este artista no es el mío. No sé cuál es.No tengo tiempo de pensar en ello.
La vivacidad de las figuras me sorprende.
¿Es posible?.
Al subir la escalera, toco aquellas narices, aquellas mejillas.
El maestro no está en casa.
No diré nada de las expresiones y de los sentimientos de mi madre, que se encontraba por primera vez en el estudio de un artista.
Lanzaba ojeadas hacia todos los rincones, dirigía dos, tres miradas a las telas.
De repente, se vuelve hacia mí y,casi suplicante, pero con voz clara y nítida, me dice:
-Hijo mío, entonces... Ya lo ves; tú no podrás hacer nunca cosas como ésas. Volvámonos a casa.
-¡Esperemos, mamá!
Por mi parte, ya he decidido que no haré nunca cosas así. ¿ Hay que hacerlas?
Se trata de otra cosa. Pero, ¿de qué? No lo sé.
Esperamos al maestro. Él debe decidir mi suerte.
¡ Dios mío! Y si está de mal humor, sentenciará con sequedad:Eso no vale nada.
(Todo es posible, ¡prepárate, con mamá o sin ella!).
No hay nadie en el estudio. Pero en la otra habitación alguien se mueve. Un alumno de Pènne, sin duda.
Entramos. Apenas se da cuenta de nuestra presencia.
-Buenos días.
-Buenos días, si quieren ustedes.
Sentado a horcajadas en una silla, está pintando un estudio.
Eso me gusta.
En seguida, mamá le formula una pregunta:
-Dígame, por favor, señor X...¿qué es eso de la pintura?
¿No está mal, verdad?.
-¡Eh!¿cómo dice?...Ni tienda, ni mercancía...
Desde luego, no cabía esperar una respuesta menos cínica y menos vulgar.
Era suficiente para persuadir a mi madre de que ella tenía razón y para verter en mí, chiquillo tímido e irresoluto, unas gotas de amargura.
Pero el querido maestro llegaba.
Carecería de talento si no os lo pudiera describir.
Que sea pequeño, eso no importa. Su silueta no deja por ello de ser más íntima.
Los extremos de su chaqueta penden formando ángulos hacia sus piernas.
Flotan a la derecha, a la izquierda, hacia arriba, hacia abajo y, al mismo tiempo, la cadena del reloj les sigue en su movimiento.
Su barbita rubia, puntiaguda y móvil, traduce ora la melancolía, ora un cumplido, un buenos días.
Nos adelantamos unos pasos. Él saluda de un modo negligente. (El saludo atento es para el alcalde y los ricos).
-¿Desean ustedes?.
-Bien, no sé, yo...él tiene deseos de llegar a ser pintor...Está loco, ¿verdad?.Mire usted por favor, los dibujos que hace...Si tiene talento, todavía valdrá la pena que tome lecciones, pero sino...Vámonos a casa, hijo.
¡Pènne ni siquiera pestañeó!
(¡Hombre malo, pensé, pestañea, por lo menos!)
Hojea maquinalmente mis copias de Niwa y murmura:
-Sí...tiene disposición...
>> ¡Vaya, vaya...!, pensé yo a mi vez.
Ciertamente,mi madre apenas comprendía mejor que yo.
Pero en cuanto a mí, aquello me había bastado.
Fragment del llibre "Mi Vida" de Marc Chagall.
Traducció de Juan Godó.
Parsifal Ediciones.Barcelona 1989.
( aunque todos los días lo son), cuando mi madre ponía el pan en el horno, me acerqué a ella, que tenia la pala en la mano,la cogí por el codo enharinado, y le dije:
-Mamá... yo querría ser pintor.
>>Se acabó, ya no puedo ser empleado, ni contable. Basta.
No en vano he presentido que algo tenía que suceder.
>>Ya lo ves, mamá, ¿soy un hombre como los otros?
>>¿De qué soy capaz?
>>Yo querría ser pintor.Sálvame, mamá.Ven conmigo.
¡Vamos, vamos!. Hay en la ciudad un sitio; si me admiten y si termino los cursos, saldré convertido en un artista hecho y derecho.¡Sería tan feliz!>>
-¿Qué? ¿Un pintor?. Tú estás loco. Déjame poner el pan en el horno; no me molestes. Tengo mi pan ahí.
-Mamá, ya no puedo más. ¡Vamos!
-Déjame tranquila.
Finalmente, queda decidido. Iremos a casa del señor Pènne.
Y si él reconoce que tengo talento, entonces será cosa de pensarlo. Pero si no...
(Seré pintor a pesar de todo, me decía para mis adentros, pero por mi cuenta).
Está bien claro, mi suerte se halla en las manos del señor Pènne, al menos a los ojos de mi madre, la soberana de la casa.Mi padre me dió los cinco rublos, precio mensual de las lecciones, pero los hizo rodar hacia el patio y tuve que correr tras las monedas para poder cogerlas.
Yo había descubierto a Pènne en el momento en que, en la plataforma del tranvía que bajaba hacia la plaza de la Catedral, quedé deslumbrado por una inscripción blanca sobre fondo azul:<< Escuela de pintura de Pènne>>.
<<¡Ah!>>, pensé,<<¡ qué ciudad tan inteligente es nuestra Vitebsk>>.
De inmediato decidí conocer al maestro.
En el fondo, aquella muestra no era más que un gran letrero azul, de chapa, en todo parecido a los que pueden verse en la fachada de las tiendas.
En efecto, en nuestra ciudad, las pequeñas tarjetas de visita, las pequeñas placas en las puertas no tenían ningún sentido.
Nadie les prestaba atención.
>>Panadería y confitería Gurevich.
>>Tabaco de todas clases.
>>Frutería y ultramarinos.
>>Sastre de Arsowie.
>>Las modas de París.
>>Escuela de pintura y de dibujo del pintor Pènne...
Todo eso es el comercio.
Pero aquel último rótulo me pareció de otro mundo.
Su color azul es como el del cielo.
Y tiembla al sol y bajo la lluvia.
Después de haber enrollado mis dibujos manoseados y medio rotos, emocionado me pongo en camino hacia el estudio de Pènne, acompañado de mi madre.
Al subir la escalera, ya estaba embriagado, borracho del olor de los colores y de los cuadros.Retratos de todos lados.
La mujer del gobernador de la ciudad. El gobernador mismo.
El señor L... y la señora L..., el barón K... con la baronesa y muchos otros.¿Los conocía?.
Estudio atestado de cuadros, desde el suelo hasta el techo. Sobre el entarimado también hay amontonadas pilas de papel y rollos. Sólo queda libre el techo.
En éste, la telaraña y la libertad absoluta.
Por aquí, por allá, veíanse elementos que servían de modelo para el dibujo y la pintura, cabezas griegas, brazos, piernas, adornos, objetos blancos, todo cubierto de polvo.
Instintivamente, siento que el camino de este artista no es el mío. No sé cuál es.No tengo tiempo de pensar en ello.
La vivacidad de las figuras me sorprende.
¿Es posible?.
Al subir la escalera, toco aquellas narices, aquellas mejillas.
El maestro no está en casa.
No diré nada de las expresiones y de los sentimientos de mi madre, que se encontraba por primera vez en el estudio de un artista.
Lanzaba ojeadas hacia todos los rincones, dirigía dos, tres miradas a las telas.
De repente, se vuelve hacia mí y,casi suplicante, pero con voz clara y nítida, me dice:
-Hijo mío, entonces... Ya lo ves; tú no podrás hacer nunca cosas como ésas. Volvámonos a casa.
-¡Esperemos, mamá!
Por mi parte, ya he decidido que no haré nunca cosas así. ¿ Hay que hacerlas?
Se trata de otra cosa. Pero, ¿de qué? No lo sé.
Esperamos al maestro. Él debe decidir mi suerte.
¡ Dios mío! Y si está de mal humor, sentenciará con sequedad:Eso no vale nada.
(Todo es posible, ¡prepárate, con mamá o sin ella!).
No hay nadie en el estudio. Pero en la otra habitación alguien se mueve. Un alumno de Pènne, sin duda.
Entramos. Apenas se da cuenta de nuestra presencia.
-Buenos días.
-Buenos días, si quieren ustedes.
Sentado a horcajadas en una silla, está pintando un estudio.
Eso me gusta.
En seguida, mamá le formula una pregunta:
-Dígame, por favor, señor X...¿qué es eso de la pintura?
¿No está mal, verdad?.
-¡Eh!¿cómo dice?...Ni tienda, ni mercancía...
Desde luego, no cabía esperar una respuesta menos cínica y menos vulgar.
Era suficiente para persuadir a mi madre de que ella tenía razón y para verter en mí, chiquillo tímido e irresoluto, unas gotas de amargura.
Pero el querido maestro llegaba.
Carecería de talento si no os lo pudiera describir.
Que sea pequeño, eso no importa. Su silueta no deja por ello de ser más íntima.
Los extremos de su chaqueta penden formando ángulos hacia sus piernas.
Flotan a la derecha, a la izquierda, hacia arriba, hacia abajo y, al mismo tiempo, la cadena del reloj les sigue en su movimiento.
Su barbita rubia, puntiaguda y móvil, traduce ora la melancolía, ora un cumplido, un buenos días.
Nos adelantamos unos pasos. Él saluda de un modo negligente. (El saludo atento es para el alcalde y los ricos).
-¿Desean ustedes?.
-Bien, no sé, yo...él tiene deseos de llegar a ser pintor...Está loco, ¿verdad?.Mire usted por favor, los dibujos que hace...Si tiene talento, todavía valdrá la pena que tome lecciones, pero sino...Vámonos a casa, hijo.
¡Pènne ni siquiera pestañeó!
(¡Hombre malo, pensé, pestañea, por lo menos!)
Hojea maquinalmente mis copias de Niwa y murmura:
-Sí...tiene disposición...
>> ¡Vaya, vaya...!, pensé yo a mi vez.
Ciertamente,mi madre apenas comprendía mejor que yo.
Pero en cuanto a mí, aquello me había bastado.
Fragment del llibre "Mi Vida" de Marc Chagall.
Traducció de Juan Godó.
Parsifal Ediciones.Barcelona 1989.
30.1.08
Per la pau en el món
Hem entés tots plegats que,amb la violència ningú hi surt guanyant?
Hem entés tots plegats que,la violència només allunya a les persones i augmenta les diferències entre elles?
Hem entés tots plegats que,la riquesa d'uns pocs és la fam de molts?
Hem entés tots plegats que,la fam serà pels més dèbils?
Hem entés tots plegats que,els més dèbils són els infants?
Hem entés tots plegats que,la culpa no és dels innocents?
Hem entés tots plegats que,els infants són el nostre futur?
Hem entés tots plegats que,ens necessitem els uns als altres?
Hem entés tots plegats alguna cosa?
O vista la història, entre tots plegats no hem entés res...
28.1.08
Felicitats a Nau Argos
Des d'aquí felicito al blocaire blanenc Jaume Puig, per haver estat seleccionat un dels seus contes , que serà publicat aquesta primavera en el llibre de la Catosfera Literària.
27.1.08
Tango-Jazz, la píndola anti estrès
Els metges contemporanis, recomanen prendre una píndola de Tango-Jazz cada vuit hores al dia i durant set dies a la setmana, sempre i quan no es tingui febre.En cas que el pacient tingui febre la dosi s'augmentarà i es prendrà una píndola cada quatre o sis hores al dia. Diuen que va molt bé per reduir la tensió corporal i mental, l'ansietat que provoca el ritme de vida que portem avui en dia.
Seguim al peu de la lletra la recepta miraculosa d'aquests il.lustres personatges savis, que han decidit fer una campanya massiva i extensiva a tota la població, per tal de reduir d'una manera ràpida i plaent la llista d'espera dels "estressats" de la nostra apreciada i eficaç Seguretat Social.
Comencem doncs a partir d'aquest moment , el fabulós tractament.
I que tinguem sort.
Seguim al peu de la lletra la recepta miraculosa d'aquests il.lustres personatges savis, que han decidit fer una campanya massiva i extensiva a tota la població, per tal de reduir d'una manera ràpida i plaent la llista d'espera dels "estressats" de la nostra apreciada i eficaç Seguretat Social.
Comencem doncs a partir d'aquest moment , el fabulós tractament.
I que tinguem sort.
25.1.08
"Més fals que un duro sevillano"
Quan els duros valien cinc pessetes , i no estic parlant de fa molt temps, s'utilitzava molt aquesta expressió ,que ja s'arrossegava des de finals del segle XIX , per la gran quantitat de moneda falsa que va circular en una època en que els duros autèntics eren d'argent. En un moment determinat, quan valia més el material emprat en la fabricació de la moneda que el valor de la pròpia moneda ,el govern va començar a fer duros amb menys proporció d'argent i per tant va ser el propi govern el primer en estafar al poble. Copiant la idea que va tenir el govern, els estafadors professionals van encunyar i distribuir de forma massiva una moneda amb menys proporció d'argent que la de curs legal. Així és com feien el negoci els falsificadors, feien duros que no valien un duro. Aquesta moneda falsa històricament provenia de la ciutat andalusa de Sevilla ,per ser el primer lloc on es va encunyar.Més tard es va encunyar a altres llocs del món.
Però sembla ser que en algun moment de la història, aquesta moneda va donar el salt mortal i es va introduir dins d'algunes coses i persones .
Es pot dir que una joia és falsa, que un bitllet de Banc és fals , que un bolso és fals, que uns texans són falsos...Però quan es diu que tot això és més fals que un duro sevillano, compte perquè vol dir que és molt fals.
Quan parlem de coses falses, diem clarament que és una estafa, ens posem les mans al cap, cridem molt o poc, utilitzem paraules malsonants o no, però ens empipem. Això ha estat una estafa!. M'han estafat!.
Però quan parlem de persones falses, a més d'una estafa hi ha un desengany, perquè s'impliquen els sentiments . El desengany pot ser més o menys gran depenent del grau de relació que s'hagi tingut amb aquestes persones i de l'advertiment que algú ens hagi pogut fer sobre elles, generalment serà una persona que d'alguna manera ens vol protegir del possible disgust.
Així doncs, quan hom ens adverteix que "algú és més fals que un duro sevillano", ep!, compte!, si no volem tenir disgustos, caldrà que anem amb peus de plom i farà falta una dosi d'escepticisme en tot el que digui i faci.Si tot i tenir precaució , tenim un disgust, es confirma l'advertiment. I a partir d'aquest moment aquesta persona passarà a ser coneguda com a: "és més falsa que un duro sevillano".
Qui és fals per naturalesa, generalment ho és amb tothom (en major o menor grau):ho és amb la familia, la parella, els fills, els amics, i fins i tot amb els seus companys de feina amb qui passa tantes hores i tantes hores comparteix.
Fia't dels companys i potser descobriràs que tens un "Banc de duros sevillanos" al teu costat.
Per sort aquesta moneda ja no està en circulació, llàstima que el salt mortal el va fer massa bé i a les persones on va saltar se'ls hi nota que la porten a dins.
Salut, i procureu tenir euros a la butxaca i al vostre costat!
Però sembla ser que en algun moment de la història, aquesta moneda va donar el salt mortal i es va introduir dins d'algunes coses i persones .
Es pot dir que una joia és falsa, que un bitllet de Banc és fals , que un bolso és fals, que uns texans són falsos...Però quan es diu que tot això és més fals que un duro sevillano, compte perquè vol dir que és molt fals.
Quan parlem de coses falses, diem clarament que és una estafa, ens posem les mans al cap, cridem molt o poc, utilitzem paraules malsonants o no, però ens empipem. Això ha estat una estafa!. M'han estafat!.
Però quan parlem de persones falses, a més d'una estafa hi ha un desengany, perquè s'impliquen els sentiments . El desengany pot ser més o menys gran depenent del grau de relació que s'hagi tingut amb aquestes persones i de l'advertiment que algú ens hagi pogut fer sobre elles, generalment serà una persona que d'alguna manera ens vol protegir del possible disgust.
Així doncs, quan hom ens adverteix que "algú és més fals que un duro sevillano", ep!, compte!, si no volem tenir disgustos, caldrà que anem amb peus de plom i farà falta una dosi d'escepticisme en tot el que digui i faci.Si tot i tenir precaució , tenim un disgust, es confirma l'advertiment. I a partir d'aquest moment aquesta persona passarà a ser coneguda com a: "és més falsa que un duro sevillano".
Qui és fals per naturalesa, generalment ho és amb tothom (en major o menor grau):ho és amb la familia, la parella, els fills, els amics, i fins i tot amb els seus companys de feina amb qui passa tantes hores i tantes hores comparteix.
Fia't dels companys i potser descobriràs que tens un "Banc de duros sevillanos" al teu costat.
Per sort aquesta moneda ja no està en circulació, llàstima que el salt mortal el va fer massa bé i a les persones on va saltar se'ls hi nota que la porten a dins.
Salut, i procureu tenir euros a la butxaca i al vostre costat!
24.1.08
Retrat a la manera de Hopper
Es fa fosc, una dona en una cambra
escolta música amb tres dones mortes:
una amb el rostre que s'assembla al d'ella,
una vella mirant per la finestra
i una noia que cus al seu costat.
Un home escolta música en la cambra
amb una noia morta i una dona perduda:
la noia li somriu, confia en ell,
la dona mira cap a un altre lloc.
Un home i una dona escolten música,
però la música, entre tantes pèrdues,
és un mirall que tot el que retorna
és la imatge lluent del propi buit.
Joan Margarit Consarnau
Llibre de poemes "Cálculo de estructuras".
Traducció de l'autor.
Colección Visor de Poesía.Visor Libros.
escolta música amb tres dones mortes:
una amb el rostre que s'assembla al d'ella,
una vella mirant per la finestra
i una noia que cus al seu costat.
Un home escolta música en la cambra
amb una noia morta i una dona perduda:
la noia li somriu, confia en ell,
la dona mira cap a un altre lloc.
Un home i una dona escolten música,
però la música, entre tantes pèrdues,
és un mirall que tot el que retorna
és la imatge lluent del propi buit.
Joan Margarit Consarnau
Llibre de poemes "Cálculo de estructuras".
Traducció de l'autor.
Colección Visor de Poesía.Visor Libros.
9.1.08
La poesia de Joan Margarit
Joan Margarit i Consarnau,neix a Sanaüja, la Segarra ,al 1938.
Poeta i arquitecte.S'inicià com a poeta en llengua castellana,però a partir de 1981 publica en català.
De la seva poesia, en D.Sam Abrams va dir:"la visió moral del món de Margarit és una visió dura, gairebé brutal,però aquesta duresa és contrarestada hàbilment per un sentit d'intensa calidesa i proximitat que fa que els lectors no s'abandonin a la desesperança.El món és terrible, però no estem sols".
La poesia de Margarit destil.la veritat i humanitat.La seva poesia està estretament lligada a la vida i per tant no admet banalitats.
Diu Margarit que, de la mateixa manera que amb la vida no s'hi juga, amb la poesia tampoc s'hi juga. Ell explica en el pròleg d'Aiguaforts les dificultats que implica el llarg i fràgil procés de destil.lar la vida en versos significatius:
"Per això, res més difícil que posar-los[els sentiments] al descobert: tan difícil com dir la veritat."Digues la veritat", "digues què et passa" són sol.licituds que les dones i els homes no parem de fer-nos i que queden gairebé sempre sense resposta.Copsar un sentiment que algú ens mostra amb brutalitat és empobridor.Copsar un sentiment que algú ens mostra amb un excés de precaució pot generar indiferència.La qüestió és com assignar al mot "delicadesa" la seva justa intensitat en cada moment. La música i la poesia se n'ocupen d'això".
Us deixo doncs amb un dels poemes de Margarit,extret del seu llibre Trist el qui mai no ha perdut per amor una casa,
Monuments
El buit que sents, més gran cada vegada,
és el dels traïdors.
Incrustrada en el front duem la bala
que algú dispararà.
Els monuments, per dins, també estan buits,
la seva entranya és de rovell i mort:
foscos, podrits per la mateixa història,
el seu interior és tan sinistre
com arrogant el gest del personatge.
A mesura que ens traeixen els amics
-i la mort és també traïció-
ens anem convertint en monuments.
Per fora hi ha una resta d'eloqüència,
sobretot quan parlem a algú més jove,
però la nostra veu ja fa un ressò
de buit, perduda a un entremat de ferro
que s'esfulla en lleugeres llesques d'òxid.
Poeta i arquitecte.S'inicià com a poeta en llengua castellana,però a partir de 1981 publica en català.
De la seva poesia, en D.Sam Abrams va dir:"la visió moral del món de Margarit és una visió dura, gairebé brutal,però aquesta duresa és contrarestada hàbilment per un sentit d'intensa calidesa i proximitat que fa que els lectors no s'abandonin a la desesperança.El món és terrible, però no estem sols".
La poesia de Margarit destil.la veritat i humanitat.La seva poesia està estretament lligada a la vida i per tant no admet banalitats.
Diu Margarit que, de la mateixa manera que amb la vida no s'hi juga, amb la poesia tampoc s'hi juga. Ell explica en el pròleg d'Aiguaforts les dificultats que implica el llarg i fràgil procés de destil.lar la vida en versos significatius:
"Per això, res més difícil que posar-los[els sentiments] al descobert: tan difícil com dir la veritat."Digues la veritat", "digues què et passa" són sol.licituds que les dones i els homes no parem de fer-nos i que queden gairebé sempre sense resposta.Copsar un sentiment que algú ens mostra amb brutalitat és empobridor.Copsar un sentiment que algú ens mostra amb un excés de precaució pot generar indiferència.La qüestió és com assignar al mot "delicadesa" la seva justa intensitat en cada moment. La música i la poesia se n'ocupen d'això".
Us deixo doncs amb un dels poemes de Margarit,extret del seu llibre Trist el qui mai no ha perdut per amor una casa,
Monuments
El buit que sents, més gran cada vegada,
és el dels traïdors.
Incrustrada en el front duem la bala
que algú dispararà.
Els monuments, per dins, també estan buits,
la seva entranya és de rovell i mort:
foscos, podrits per la mateixa història,
el seu interior és tan sinistre
com arrogant el gest del personatge.
A mesura que ens traeixen els amics
-i la mort és també traïció-
ens anem convertint en monuments.
Per fora hi ha una resta d'eloqüència,
sobretot quan parlem a algú més jove,
però la nostra veu ja fa un ressò
de buit, perduda a un entremat de ferro
que s'esfulla en lleugeres llesques d'òxid.
4.1.08
Emilio Calatayud Pérez o la lliçó d'un Jutge
Fóra bo que us prenguéssiu uns minuts per veure i escoltar els dos videos que us presento a continuació.
Explicat amb gràcia, amb la gràcia d'un andalús, i encara més ,amb la gràcia d'un jutge andalús(la gràcia d'aquest jutge deu ser l'excepció que confirma la regla).
Emilio Calatayud Pérez ,Jutge de Menors de Granada, dóna la seva opinió i unes quantes idees clares.
Si tothom apliqués el sentit comú durant les vint-i-quatre hores del dia,tot aniria molt millor.
Explicat amb gràcia, amb la gràcia d'un andalús, i encara més ,amb la gràcia d'un jutge andalús(la gràcia d'aquest jutge deu ser l'excepció que confirma la regla).
Emilio Calatayud Pérez ,Jutge de Menors de Granada, dóna la seva opinió i unes quantes idees clares.
Si tothom apliqués el sentit comú durant les vint-i-quatre hores del dia,tot aniria molt millor.
Suscribirse a:
Comentarios (Atom)