19.2.10
16.2.10
M'entens?
Les autoritats xineses també pensaven que la seva censura no deixaria rastre.
Allò que tot el món ha vist, ha escoltat o ha llegit als diferents mitjans de comunicació però que no ha sortit pels mitjans de comunicació d'un determinat país, allò no ha existit mai per a la gent que viu en aquell indret.
Ser un país tan dictador i castrador com el xinés en un món fortament globalitzat i comunicat com l'actual comporta un risc important de manca de credibilitat, de manca de seriositat, d'excessiva netedat i de caure en el ridícul més estrepitós entre d'altres coses, és clar.
Que una dictadura comporta això i molt més ja ho sabem, però constatar que això també passa a casa nostra és ,novament, decebedor.
Que ja és trist que al nostre país hi hagi gent que sabent-ho tot faci veure que no sap res, o que hi hagi gent que per maquillar una conversa pública hagi censurat fragments de vital importància de forma abusiva,alarmant i definitiva, o que hagi fet les dues coses alhora, per posar alguns exemples.Però que ho faci un periodista o algú relacionat amb el món de la comunicació és vergonyós i impertinent, clars eufemismes d'un dimarts plujós de febrer.
Un bon professional no ha de maquillar el que és condemnable sinó denunciar-ho públicament.
Que la societat ja no s'empassa aquests enganys tan prepotents.
Que quan t'enganyen els qui tens més a prop és molt saludable que t'obrin els ulls els qui tens més lluny.
La llibertat d'expressió és el que té i fer pública la veritat és el que toca.
Que encara queda gent compromesa i valenta en aquest món.I sort en tenim.
Una vegada més internet és el centre de totes les mirades.
8.2.10
Presentació a Blanes de "Les grans epidèmies modernes" de Salvador Macip.
A la Fundació Àngel Planells, a vegades, rebem als convidats sota una aura de misteri.
Sol passar que els enemics invisibles no truquen a la porta o al timbre per avisar que venen.Entren sigil.losament i sense permís de ningú pugen les escales , s'arramben a les parets i es fan presents de sobte, deixant-nos envoltats d'uns fenòmens paranormals difícils d'explicar que ens endinsen un cop i un altre en les més obscures de les tenebres.
I és llavors quan puja la tensió a la sala gran de la Fundació.Es palpa un ambient dens.Es comencen a sentir veus i la gent crida horroritzada.A partir d'aquí ningú pot controlar les seves emocions i expressa el que sent.El silenci es torna en cridòria.Els crits en rialles, la por té aquestes contradiccions.Arribat el moment les rialles callen i apareix el fantasma de la penombra que amb la seva llum freda espanta a tot ésser vivent.Els seus llampecs són continus i es tem per la vida de les persones.
Un soroll de mòbil travessa l'atmosfera i el timpà. I la tos de les goles resseques que sonen durant la presentació diuen que és nerviosa, però en veritat és per posar a prova l'equilibri psíquic de l'artista convidat.Que a la Fundació som molt exigents.No tothom passa la prova.
En fi que l'ambient que aconseguim a vegades és de pel.lícula de terror; posem pel cas de "zombies",de fantasmes, d'enemics invisibles.
Que comenci la funció.!
Un agraïment a l'autor i als presentadors del llibre d'en Salvador: l'escriptor Sebastià Roig i el periodista Marc Pérez.A les col.laboradores i col.laboradors habituals de la Fundació Àngel Planells. I al nombrós públic assistent, especialment al mancat de seients i armat de paciència, que va seguir entre llum i ombres la presentació del llibre.
Sol passar que els enemics invisibles no truquen a la porta o al timbre per avisar que venen.Entren sigil.losament i sense permís de ningú pugen les escales , s'arramben a les parets i es fan presents de sobte, deixant-nos envoltats d'uns fenòmens paranormals difícils d'explicar que ens endinsen un cop i un altre en les més obscures de les tenebres.
I és llavors quan puja la tensió a la sala gran de la Fundació.Es palpa un ambient dens.Es comencen a sentir veus i la gent crida horroritzada.A partir d'aquí ningú pot controlar les seves emocions i expressa el que sent.El silenci es torna en cridòria.Els crits en rialles, la por té aquestes contradiccions.Arribat el moment les rialles callen i apareix el fantasma de la penombra que amb la seva llum freda espanta a tot ésser vivent.Els seus llampecs són continus i es tem per la vida de les persones.
Un soroll de mòbil travessa l'atmosfera i el timpà. I la tos de les goles resseques que sonen durant la presentació diuen que és nerviosa, però en veritat és per posar a prova l'equilibri psíquic de l'artista convidat.Que a la Fundació som molt exigents.No tothom passa la prova.
En fi que l'ambient que aconseguim a vegades és de pel.lícula de terror; posem pel cas de "zombies",de fantasmes, d'enemics invisibles.
Que comenci la funció.!
Un agraïment a l'autor i als presentadors del llibre d'en Salvador: l'escriptor Sebastià Roig i el periodista Marc Pérez.A les col.laboradores i col.laboradors habituals de la Fundació Àngel Planells. I al nombrós públic assistent, especialment al mancat de seients i armat de paciència, que va seguir entre llum i ombres la presentació del llibre.
5.2.10
A l'estimada
Era una persona aparentment serena
que havia patit.
Proporcionalment insegura al patiment.
I dolça.
Li agradaven les dones
tendres,alegres, temperamentals.
Brunes ,discretes.
Originals.
El vinet xilè.
Exòtic com la fruita.
Dolç com la mel.
I àcid .
La vida amb misteri.
I l'atracció , fatal.
De la vida en treia so.
I del so una espurna de color.
Malenconiosa com era
atrapada en el passat,
buscava la còpia de l'original.
Que ara es deia Mònica.
Però potser tot és fals
i jo no la conec.
que havia patit.
Proporcionalment insegura al patiment.
I dolça.
Li agradaven les dones
tendres,alegres, temperamentals.
Brunes ,discretes.
Originals.
El vinet xilè.
Exòtic com la fruita.
Dolç com la mel.
I àcid .
La vida amb misteri.
I l'atracció , fatal.
De la vida en treia so.
I del so una espurna de color.
Malenconiosa com era
atrapada en el passat,
buscava la còpia de l'original.
Que ara es deia Mònica.
Però potser tot és fals
i jo no la conec.
2.2.10
1.2.10
29.1.10
Temps d'espàrrecs
Caram quins erotoespàrrecs que tenen a "la ciutat més emblemàtica de la Passió ".Els fidels a Esparreguera estaran contents que en podran fer biotruites.
Si les volen acompanyar amb una mica de biopa que comprin erotobarres ,que hi ha mecànicsobradors que tenen l'erotoforn encés tota la nit.
I la mecànicbotiga oberta tot el dia,m'han dit.
22.1.10
Què haig de fer?
...Es preguntava i ens preguntava la Clara en el seu apunt del passat dia 15 .
Em costava creure que algú pogués tenir dubtes sobre el què s'havia de fer si et demanaven ajuda per als que van sobreviure al terratrèmol d'Haití.
Si només era una pregunta per a polemitzar o per a tenir una conversa frívola sobre un assumpte tan seriós com la tragèdia d'Haití, aleshores em molestaria .
Però potser , simplement, la Clara havia tingut una mala experiència amb alguna ONG i ara només li calia un cop de mà per a tornar a recuperar la seva confiança o per a col.laborar amb altres ONGs abocades a la desgràcia que estan vivint en aquell país.Si no tenia les coses clares o només li faltava informació ,potser la podriem ajudar, ràpidament, amb els nostres comentaris, la dels lectors.
Vaig decidir intervenir.
Donat que té els comentaris moderats (fet que em sembla perfecte), el que va fer la Montse i el que vaig fer jo , gairebé venien a dir el mateix. Fins i tot vam utilitzar la paraula "ara", perquè a totes dues ens semblava obvi que el temps és vital en aquestes situacions. Una casualitat de comentaris per altra banda.
Però la sorpresa va venir a continuació, amb el comentari últim de la Clara:
"Per quin motiu Haití no es pot recuperar d'aquesta desgràcia? Qui és el responsable d'aquesta situació? Repassem la història d'abusos i colonialismes del país i demanem responsabilitats a qui les hagi d'assumir. No n'hi ha prou amb apel·lar a la caritat dels ciutadans..."
Aleshores em vaig molestar.I li vaig fer un darrer comentari:
" No cal que maregis més la perdiu. No m'agraden les converses frívoles.Si només volies polemitzar o llençar pilotes fora, ho podies haver dit.Salutacions cordials".
Aquest darrer comentari no el va publicar.
No em sembla malament, cadascú en el seu bloc fa el que vol.
Potser la Clara tenia les coses més clares del que em pensava.
Aquí us deixo l'apunt que en Ferran va fer sobre Haití. Compareu i valoreu vosaltres mateixos.
Actualització (23/01/2010): avui ha aparegut, misteriosament, un comentari del meu fan en el bloc de la Clara.És l'estil de qui es fa passar per un tal José Maestre Moreno(neuròleg).De qui vaig rebre nombrosos comentaris al bloc i correus-e del tot insultants, l'últim el passat 29 de desembre.Ja feia massa temps que no deia res.Deu tornar a tenir una crisi d'identitat.
20.1.10
17.1.10
15.1.10
Salvador Macip, novament a la Fundació Àngel Planells de Blanes
Demà dissabte 16 de gener a les 20h. i a la Fundació Àngel Planells de Blanes, en Salvador Macip presentarà el seu nou llibre "Les grans epidèmies modernes". L'acompanyaran l'escriptor Sebastià Roig i el periodista Marc Pérez .
Es tractaran temes molt interessants.
No us ho perdeu!.
Recordeu que:"Les grans epidèmies modernes.La lluita de l'home contra els enemics invisibles" no és pas un títol d'un llibre de ciència ficció.Perquè l'experiència ens demostra que d'enemics invisibles , microbis petits i grans, el món real n'és ple.
14.1.10
Amb el calendari llunar...
Va veure al barri vell de Hanoi
com una riuada de gent víctima de contínues guerres i fam,
lluitava per sortir de la pobresa, en temps de pau.
Va veure hibiscs vermells vora el mar dels tifons
que, en morir, omplien els palmells de les seves mans,
a l'encantadora i relaxant badia de Halong.
Va veure l'antiga ciutat imperial a Hué
i sota la fragància del riu Perfum
la Pagoda de Thien Mu.
Va veure la lluna blava a Hoi An mentre mirava com navegaven,
entre desitjos i esperances,
les llumetes de paper dipositades sobre el riu.
Va veure la rosa flor de lotus,
camí a Ho Chi Minh ,
bella i gran com la simbologia que l'envolta.
Va veure els estrets i humits túnels de Cu Chi
i les enginyoses sandàlies de cautxú
dels guerrillers del Viet Cong.
Va veure exhuberants jacints d'aigua
baixant pel delta del riu Mekong,
en un moment de marea baixa.
Va veure un somni fet realitat i tanta bellesa en terra càlida que ni ella,
la miserable i altiva escriptora del balcó dels suïcidis,
la podria superar mai amb les seves cristianes i hipòcrites paraules.
Que de viva i excelsa poesia viu qui va veure,
i més encara després d'assaborir
la perfumada fruita de la passió.
23.12.09
18.12.09
Estampeta d'una santa.
Una estampeta per a tots vosaltres.Que sé que molts esteu preparant el pessebre,les vacances, els àpats,els regals, els viatges i les maletes.En podria haver posat una de Santa Úrsula, però millor que no, que si apareix l'Àngel Acebes la tindrem "armada".
I deixarem a Santa Olga per a una altra ocasió, que aquesta és russa i si apareix amb el kalashnikov, també la tindrem "armada".
Bones Festes tingueu i bona entrada al 2010! :-)
10.12.09
Desembre, el mes dels Sagitaris.
I del final de la tardor.Dels bons àpats.Sobretot al primer món.
De les bones companyies.Qui les tingui i en pugui gaudir.
De les reunions familiars. O no.
Dels regals excessius.Qui els vulgui i pugui fer.
Dels sentiments contradictoris.
De les mirades furtives.
Dels pensaments agradables i records desagradables.I a l'inrevés.
De desitjos i esperances.
De vacances. De viatges.
De bona música i moltes coses més.
Codex buranus
Us deixo doncs amb aquesta música, no sense abans felicitar a tots els sagitaris que conec,que són molts i variats.
Per molts anys!.
Carmina burana de Carl Orff.
29.11.09
Presentació de la revista "El llop ferotge" a Blanes.
Una sala fosca amb fotografies de l'artista Júlia Hernández, a la Fundació Àngel Planells.
Dos punts de llum per a la poesia.
Tres poetes i música del Grup Dinosaurio: Jorge Garralda, Nadine Garralda, Carlos Jorge.
Quatre poetes més i ja en sumaven set:Jordi Fornos, Irene Balló Sánchez, Laia Llobera i Serra, Alexandre Nunes de Oliveira.
El director de la revista "El llop ferotge" ,organitzador i conductor de la presentació a Blanes, poeta i rapsode brillant: Jorge Morales.
Molts dels col.laboradors de la revista, en sala.
El públic,nombrós. Bona part dels assistents ,dempeus.
D'entrada ,un èxit.
No cal dir que els poetes es van guanyar al públic molt ràpidament, perquè l'empatia assolida va ser molt elevada.
El caliu que hi va haver a la sala durant les gairebé dues hores que va durar la presentació assegurava el que finalment va ser: una nit farcida de bons poemes, bons rapsodes, música subtil, generoses rialles , aplaudiments espontanis,comentaris engrescadors i moltes mostres de satisfacció per part del públic en acabar l'acte.
La nit havia anat més que bé.
I la revista s'havia donat a conèixer.
Essent la poesia un art de lectura minoritària ,només resta felicitar-los a tots per la feina ben feta i per haver-nos obsequiat amb una vetllada tan esplèndida i exitosa.
Sort i endavant amb la revista!.
Dos punts de llum per a la poesia.
Tres poetes i música del Grup Dinosaurio: Jorge Garralda, Nadine Garralda, Carlos Jorge.
Quatre poetes més i ja en sumaven set:Jordi Fornos, Irene Balló Sánchez, Laia Llobera i Serra, Alexandre Nunes de Oliveira.
El director de la revista "El llop ferotge" ,organitzador i conductor de la presentació a Blanes, poeta i rapsode brillant: Jorge Morales.
Molts dels col.laboradors de la revista, en sala.
El públic,nombrós. Bona part dels assistents ,dempeus.
D'entrada ,un èxit.
No cal dir que els poetes es van guanyar al públic molt ràpidament, perquè l'empatia assolida va ser molt elevada.
El caliu que hi va haver a la sala durant les gairebé dues hores que va durar la presentació assegurava el que finalment va ser: una nit farcida de bons poemes, bons rapsodes, música subtil, generoses rialles , aplaudiments espontanis,comentaris engrescadors i moltes mostres de satisfacció per part del públic en acabar l'acte.
La nit havia anat més que bé.
I la revista s'havia donat a conèixer.
Essent la poesia un art de lectura minoritària ,només resta felicitar-los a tots per la feina ben feta i per haver-nos obsequiat amb una vetllada tan esplèndida i exitosa.
Sort i endavant amb la revista!.
28.11.09
Sant Antoni ens guardi!
Però mireu quins gossos tenen alguns.Suposo que el propietari d'aquest deu ser dels que van quedar al carrer o amb les seves families quan van tancar l'antic manicomi de Granada.
Ignoro si actualment segueix algun tipus de teràpia a l'Hospital Universitario Virgen de las Nieves o si s'emporta el gos a la feina.
Casa del carrer Maestro Moreno Torralba.
Mireu, com la verge de Montserrat...
...Perquè... morena si que ho és, no?
27.11.09
Senyores i senyors, al.leluia!
Que ja és temps de veure la llum ,com en Jesuset.
Que el pare Josep està nerviós i Maria, la mare verge, encara més, que està a punt de parir i això fa mal tot i ser un goig.
Que una verge no dóna la llum cada dia. Ni cada dos.
Que veure la llum i donar la llum són dues alegries.
Que la música també anima els cors .
Que és moment d'escoltar l'arxiconeguda "Al.leluia" de l'oratori "El Messies" de G.F.Händel .
Que millor dues versions que una .
La primera , tot un model d'elegància i seriositat, és per a que captem la complexitat de la peça, sobretot de la seva lletra.
La segona, també.
Jo no sabria quina triar per a un moment tan dolorós com un part sense epidural.
Vull dir, tan delicat com el Nadal.
Que el pare Josep està nerviós i Maria, la mare verge, encara més, que està a punt de parir i això fa mal tot i ser un goig.
Que una verge no dóna la llum cada dia. Ni cada dos.
Que veure la llum i donar la llum són dues alegries.
Que la música també anima els cors .
Que és moment d'escoltar l'arxiconeguda "Al.leluia" de l'oratori "El Messies" de G.F.Händel .
Que millor dues versions que una .
La primera , tot un model d'elegància i seriositat, és per a que captem la complexitat de la peça, sobretot de la seva lletra.
La segona, també.
Jo no sabria quina triar per a un moment tan dolorós com un part sense epidural.
Vull dir, tan delicat com el Nadal.
24.11.09
Improvisació 1
"El color és el teclat, els ulls són les harmonies, l'ànima és el piano amb moltes cordes. L'artista és la mà que toca, toca una tecla o una altra, a causa de les vibracions en l'ànima".
Wassily Kandinsky
Wassily Kandinsky
Va ser per l'abril, a Paris.
La primera retrospectiva que es feia en 25 anys de l'obra de Kandinsky.
Ella estava al Centre Pompidou quan la van inaugurar.Però aquell dia l'exposició estava reservada per a "vips". Així que va tornar a l'endemà que la inauguraven per a la gent normal.
Quin goig trobar tanta gent normal gaudint de l'art pictòric en un dimecres qualsevol.
Dins les sales encara que més d'un es mirés els quadres del revés, ella creia que eren gent normal.De fet portaven el tiquet per a gent normal a la mà esquerra.Per això encara que algun no mirés les peces ni del revés ella estava convençuda de la seva normalitat.Que un mal dia el té tothom.Alguns feien badalls, altres la xerrada i després hi havien els que es miraven els quadres en dos segons. Tot era ben normal ,com sempre passa en un centre d'art modern.
També hi havien els artistes.Que sempre hi han artistes en les exposicions, encara que no es notin.Que ni la roba que porten, ni els pentinats que es fan, ni els complements que es posen denoten la seva identitat professional.
Només hi va trobar una nota discordant.Un grup d'esquizofrènics i psicòpates que havien arribat, deia algú, de l'antic manicomi de Granada per un error de calendari.No paraven de fer soroll i molestar.Ho volien fer malbé tot.Portaven el tiquet especial per a gent malalta a la mà dreta i estaven vigilats pels responsables de les sales.Que un Kandinsky és un Kandinsky i amb les coses de menjar no s'hi juga.
En total tres hores per a contemplar un centenar d'obres meravelloses. De fet n'hi podia haver estat quatre o dues si no hi hagués hagut tanta gent. Es va entristir una mica quan pels altaveus van començar a dir allò de :"vagin marxant que ja és hora d'anar tancant".Sort que, en els centres d'art, sempre hi ha aquella botiga situada estratègicament abans d'arribar a la porta de sortida , on adquirir el llibre de record .
Aquell dia no va trobar el llibre que buscava però va comprar una revista: "Télérama" Hors- série. Kandinsky .Rétrospective au Centre Pompidou.
Llegint la revista, en un article de Gilles Macassar anomenat: "Accord Majeur" hi va trobar ,a la pàgina 77, una cita de Kandinsky:
"La peinture de Schoenberg, j'aimerais l'appeler la peinture du seulement.Dans sa peinture de même que dans sa musique, Schoenberg renonce au superflu, donc au nuisible, va droit à l'essentiel, donc à l'indispensable"
I deia Gilles Macassar:
"Avec Arnold Schoenberg, l'entente est fulgurante.Kandinsky de découvre un alter ego chez cet artiste, non seulement musicien mais également peintre de paysages et de nécessaires autoportraits."
"S'inspirant de Schoenberg, Kandinsky se libère des contraintes figuratives, dissocie couleurs et contours dans ses toiles, recourt à des termes musicaux pour leur donner un titre abstrait, générique:"Improvisation", "Composition",suivi d'un numéro.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)