Va veure al barri vell de Hanoi
com una riuada de gent víctima de contínues guerres i fam,
lluitava per sortir de la pobresa, en temps de pau.
Va veure hibiscs vermells vora el mar dels tifons
que, en morir, omplien els palmells de les seves mans,
a l'encantadora i relaxant badia de Halong.
Va veure l'antiga ciutat imperial a Hué
i sota la fragància del riu Perfum
la Pagoda de Thien Mu.
Va veure la lluna blava a Hoi An mentre mirava com navegaven,
entre desitjos i esperances,
les llumetes de paper dipositades sobre el riu.
Va veure la rosa flor de lotus,
camí a Ho Chi Minh ,
bella i gran com la simbologia que l'envolta.
Va veure els estrets i humits túnels de Cu Chi
i les enginyoses sandàlies de cautxú
dels guerrillers del Viet Cong.
Va veure exhuberants jacints d'aigua
baixant pel delta del riu Mekong,
en un moment de marea baixa.
Va veure un somni fet realitat i tanta bellesa en terra càlida que ni ella,
la miserable i altiva escriptora del balcó dels suïcidis,
la podria superar mai amb les seves cristianes i hipòcrites paraules.
Que de viva i excelsa poesia viu qui va veure,
i més encara després d'assaborir
la perfumada fruita de la passió.
No hay comentarios:
Publicar un comentario