25.4.09

Com el Vallès no hi ha res.


Trobat a Mollet del Vallès ( Vallès Oriental), un menhir de granit de grans dimensions, amb gravats i marques en bon estat de conservació.
De l'època del neolític, les seves característiques(5 metres de llargada i 6 tones de pes) fan que sigui una troballa arqueològica, extraordinària a Catalunya.
L'alcalde diu que , si finalment es confirma la gran importància del menhir, serà un motiu d'orgull per a la ciutat.

I es que: "com el Vallès no hi ha res".

21.4.09

Pensament

El 17 d'abril triàvem aquest pensament per al recordatori:

"Un gran quadrat no té cantonades, un gran estri tarda a ser acabat,
un gran so és inaudible, una gran imatge no té forma".


"Daodejing". El llibre del "dao" i del "de".
Laozi.
Traducció del xinès, introducció i comentaris de Seán Golden i Marisa Presas.
Capítol 41, pàg.107.Editorial Proa.Clàssics orientals.Barcelona, 2000

31.3.09

Tothom té dret a la reflexió.


He triat Paris.

Després de reflexionar , he triat Paris.
Aquesta vegada ,però, serà un viatge diferent.
Paris ha canviat amb el temps.Jo també.
Això, per força, canviarà el record que en tinc d'ella.
Estic segura que, ara,encara m'agradarà més.
I més si un bon vent s'emporta els núvols que sempre ronden per la capital.
Que surti el sol.Un bon sol.



30.3.09

Sobredosi de sensibilitat.

"Roda",del disc "Nu"(1997).
Perquè al final del concert,el públic li'n va demanar més.



Espero que aquesta cançó us agradi tant com a mi, i que us convenci de la qualitat que tenen els "gemecs", com diuen alguns, d'en Lluís Llach.
Us deixo doncs amb la seva companyia i la del poeta Miquel Martí i Pol, que va ser més que un gran poeta català , una gran persona.

"Roda", diu així:

Gira la roda del temps
per la força del vent de les ànimes soles.

Gira, mentre seguirem
demanant a un estel la mateixa resposta.

Com si no fossin clars tots aquests fars
que ens diuen la mida tan justa
superba i absurda del nostre viatge.

Gira, però a Roda de Ter
hi tinc un amor secret
que porta el nom del meu àngel.

Gira la roda del temps,
i en el fràgil vaivé que la vida comporta

dubtes de si encara vas
o si ja només vens en el ball de les ones.

Com si no fossin clars tots aquests fars
que ens diuen la mida tan curta
que ni és una excusa per al nostre viatge.

Gira però a Roda de Ter
hi tinc un amor secret
que porta el nom del meu àngel.

Gira la força del vent
i s’acosta silent el moment de les ombres,

sabent la dansa dels morts
farem l’últim esforç per al darrer aprenentatge.

I si no fos absurd el més enllà
seuríem rera la finestra,
mirant el capvespre amb les mans llaçades
per dir-nos l'últim adéu
per al que no hi hagué mai temps
mentre deixàvem l’escola.

Gira, però a Roda de Ter
i tinc un amor secret
que porta el nom d’el meu...

I si no fos absurd el més enllà
seuríem rera la finestra,
mirant el capvespre amb les mans llaçades
per dir-nos l'últim adéu
per al que no hi hagué mai temps
mentre deixàvem l’escola.

Gira, però a Roda de Ter
tenim un amor secret
que porta el nom d’un bon àngel...àngel...àngel.

Lletra: Lluís LLach.

Roda de Ter, és una localitat propera a Vic, a la comarca d'Osona,on residia Miquel Martí i Pol.

27.3.09

Ponts al Món.

Et deixo un pont de mar blava...





Et deixo un pont de mar blava
que va del somni fins els teus ulls,
des d’Alcúdia a Amorgos,
del teu ventre al meu cor.

Et deixo un ram de preguntes
perquè t’emplenin els dits de llum
com la que encén l’esguard
dels infants de Sidó.

Un pont que ajudi a solcar
la pell antiga del mar.

Que desvetlli la remor de tots els temps
i ens ensenyi l’oblidat gest dels rebels,
amb la ràbia del cos,
amb la força del cant,
amb el goig de l’amor...

Un pont de mar blava per sentir-nos frec a frec,
un pont que agermani pells i vides diferents,
diferents.

Et deixo un pont d’esperança
i el far antic del nostre demà
perquè servis el nord
en el teu navegar.

Et deixo un vers a Sinera
escrit amb traç d’un blau lluminós
que cantava a l’Alguer
per cantar el seu enyor...

Et deixo l’aigua i la set,
el somni encès i el record.

I a Ponza la mort
per viure cara al mar... el mar... el mar.
L’espai ple de llum
on s’emmiralla el mar... el mar... el mar.

El nostre blau de silenci
d’on sempre neix la cançó.

Que desvetlli la remor de tots els temps
i ens ensenyi l’oblidat gest dels rebels,
amb la ràbia del cant,
amb la força del cos,
amb el goig de l’amor...

Un pont de mar blava per sentir-nos frec a frec,
un pont que agermani pells i vides diferents,
diferents.


Lletra: Lluís LLach i Miquel Martí i Pol
Música: Lluís Llach.

25.3.09

Violència. En defensa pròpia.?

Barcelona,18 de març de 2009.




Valoració feta pel catedràtic d'Antropologia Manuel Delgado, després de veure la càrrega policial que els mossos d'esquadra feien contra el estudiants que es manifestaven ,pacíficament, en contra del Pla Bolonya, dins de l'Edifici Històric de la Universitat Central de Barcelona .



I per la nit ...




Barcelona, 19 de març de 2009.

L'advocat Agustí Gil Matamala, llegeix el manifest contra l'actuació policial, en representació de diverses entitats en defensa dels drets humans.



Aquesta és la llibertat que dóna la democràcia?.
Demà tornarà a passar el mateix?
O serà pitjor...

23.3.09

Tenacitat.









Un quatre per quatre i un cotxe dels mossos d'esquadra, aparcats, sobre el passeig del mar.
Quatre cons, collats amb cargols, a la carretera del final del carrer ample cantonada passeig del mar.
Un home empipat, dóna una puntada al segon dels quatre cons.

La gent el comença a mirar.
Jo paro de caminar.
Els vianants creuen la carretera, passant pel seu costat,quan el semàfor es torna de color verd.

L'home li clava varies puntades més.El con no es mou.
Prova amb el primer dels quatre cons.Tres puntades i encara es mou menys.
Torna al segon.
L'agafa amb la mà dreta. Res. Després amb les dues mans el comença a regirar.I a torçar.
Deu minuts i el con es resisteix.L'home es posa la mà a la butxaca dreta del pantaló.Treu una navalla i s'agenolla.Começa a tallar la goma del con.
La gent passa pel seu costat, tothom el deixa fer.Jo amb una navalla a la mà no goso ni acostar-m'hi.Miro de lluny.
Quinze minuts. Talla el con i li dóna una puntada que surt disparat cap a un cotxe que estava parat al seu costat, amb el semàfor de color vermell.

El conductor protesta. Ell s'excusa senyalant amb la mà esquerra alguna cosa del passeig del mar.Amb la mà dreta recull el con.

El propietari del quatre per quatre arriba al cotxe.Hi puja. Mira pel retrovisor exterior. Després em mira i somriu.

L'home passa per darrera del seu cotxe, caminant a pas lleuger.Sembla que la seva estabilitat no és massa bona.
Dóna la volta al cotxe dels mossos d'esquadra. Aixeca el braç i els hi planta el con a l'antena del cotxe.

Somric.

Ell marxa a parlar amb els amics que l'esperen còmodament asseguts en un banc del passeig.No tenen quinze anys.

Falta un con a la carretera.

20.3.09

La Transició.

Avui, 20 de març, és un dia de transició.
Acabarem l'hivern i encetarem una nova estació de l'any.
L'estació tèbia per excel.lència.
La Primavera.

No parlaré d'ella des del punt de vista biològic, ni tampoc de l'astronòmic.
De fet, jo, no parlaré més.
Aprofitant que demà, 21 de març, és el Dia Internacional de la Poesia, dono la paraula, novament, al poeta Joan Margarit i Consarnau :


L'amor que no m'espanta

Lluny de l'amor ferotge de l'origen,
lluny de l'amor que inventa la ment com a refugi,
l'amor que ara em consola no té urgències.
Càlid, respectuós: l'amor del sol d'hivern.
Estimar és descobrir alguna promesa
de repetició que tranquil.litza.

Aquests poemes parlen d'esperar.
Perquè, sempre, l'amor és un assumpte
de les últimes pàgines.
No hi ha cap més final que pugui estar
a l'altura de tanta soledat.


"Misteriosament feliç".
Joan Margarit.
Edicions Proa. Barcelona 2008.


Dona de primavera

Darrere les paraules només et tinc a tu.
Trist el qui mai no ha perdut
per amor una casa.
Trist el qui mor envoltat de respecte i prestigi.
Jo em crec el que passa en la nit
estrellada d'un vers.


"Trist el qui mai no ha perdut per amor una casa".
Joan Margarit.
Antologia a cura de D. Sam Abrams.
Edicions Proa. Barcelona 2003.

18.3.09

Mata-segells.



Avui he rebut un sobre amb aquest segell.

De sobte, he reculat a la meva infantesa.He vist i sentit la veu de les monges.Ens demanaven que, quan arribés alguna carta a casa nostra, no estripéssim el sobre sense abans haver salvat el segell amb el seu mata-segells. Deien que servien per ajudar a la gent dels països necessitats.

Recordo que a casa fèiem bosses plenes de segells, de diferents colors segons el seu valor.N'hi havien de color verd, vermell, blau, carbassa,violat,groc, marró,rosa...

Diferents colors, però una sola imatge. Tots els segells portaven el retrat de: "Francisco Franco, caudillo de España por la gracia de Dios".

Jo era petita.Ara ja no ho sóc tant.
I avui he rebut un sobre amb aquest segell.

L'he passat per la destructora de documents.No vindrà d'un.

13.3.09

Roberto Bolaño i la seva novel.la " 2666".


No ha passat ni una setmana i Roberto Bolaño torna a ser noticia literària.

Aquesta vegada ha estat El Cercle Nacional de Crítics de Llibres dels Estats Units,qui l'ha guardonat. Li han donat el premi de ficció per la seva novel.la "2666".

El fenòmen Bolaño ha començat.

11.3.09

Déu també nota la crisi.


Déu existeix. Ara n'estic segura.

Les busques del rellotge marcaven les quatre de la tarda i jo ho he sabut de cop.
Avui , mentre feia la caminada diària, Déu m'ha enviat un senyal.

Xap!, he sentit , a cinc metres de mi. M'he aturat en sec. Al meu voltant no hi havia ningú i jo acabava de sentir un fort soroll.

Instintivament he mirat cap el cel. Allà estava l'explicació, he pensat. Tantes gavines juntes, volant baix i neguitoses, segur que acabaven de dinar i es dedicaven a fertilitzar , amb perdigonades guanoses, tot el passeig del mar.

De sobte, me n'he adonat. Havia començat a fer uns moviments, absolutament ridículs: a la dreta , a l'esquerra, endavant, endarrere. El meu cervell estava donant les ordres oportunes al meu cos, per esquivar ,com fos , el que creia que estava caient del cel .

Però després la meva mirada ha baixat fins el sòl i no hi ha vist cap taca blanca. El què sí que han vist els meus ulls però, ha estat una massa voluminosa d'una enorme grandària. La curiositat m'ha guanyat i m'hi he acostat.

Déu estava enfadat amb mi sens dubte. Quin senyal més surrealista que m'acabava d'enviar. Uns budells de peix.Potser quan va fer el miracle dels pans i els peixos es va passar i no sabia què fer-ne del sobrant?. O més aviat volia que creiés en ell a la força, provocant-me una fractura cranial difícilment oblidable.?

En tot cas, penso que no són maneres i que Déu s'hauria de disculpar i passar pel confessionari.

7.3.09

Roberto Bolaño. Portada del diari "La Vanguardia".

Dues novel.les inèdites, un trencaclosques de narracions,diaris i poemes , és el que s'ha trobat ,de moment, en l'inventari que s'està duent a terme en l'arxiu de Roberto Bolaño.



Roberto Bolaño torna a ser noticia literària. Aquesta vegada ho ha fet al diari "La Vanguardia".

Avui és portada de l'edició en paper i de la digital. I ocupa les dues principals pàgines de l'apartat de "Cultura", de la versió en paper.

Si no teniu el diari a mà i voleu llegir la noticia , aquí us deixo la versió digital.


28.2.09

Dissenyadora de modes.

I per acabar aquest febrer irrepetible, us deixo amb "Breakout" .És del grup musical Swing Out Sister.

Una cançó que escoltava a la meva època d'estudiant.

I es que ,aquesta mica de jazz que porta...





...sempre m'ha fet reviure.

Entre el Pop i el Jazz, em quedo amb Breakout!.

25.2.09

Febrer "in crescendo".

Arribat el febrer,amb la primavera biològica a flor de pell, no hi ha com ballar...



...amb bona dinàmica...



...un bolero, com aquest...

19.2.09

Només una pintura?



Era un matí plujós al centre de Londres.

Mentre mirava com queien les fines gotes des de la finestra del menjador de l'Hotel Charing Cross, un meravellós esmorzar em donaria l'energia necessària per poder gaudir, durant tot un matí , d'algunes de les millors obres d'art del món pictòric. Aquell dia havia triat la "National Gallery".

Tres hores i mitja no van ser suficients per veure tot el que m'interessava.
El museu era gran. Hi havien peces emblemàtiques ,tantes vegades vistes en els llibres d'art.Hi havien, també ,moltes obres desconegudes per a mi, que em van cridar l'atenció i que no volia passar per alt.A més a més ,algunes sales de les considerades imprescindibles estaven ,temporalment , tancades al públic . El museu era gratuït i jo tenia dies per tornar-lo a visitar. Hi vaig anar dues vegades més: la primera per acabar de veure tranquil.lament les obres mestres i la segona per descobrir pintors nous , en Jan Steen per exemple.

Aquell dimecres per la tarda tancaven tard, i em venia de gust veure una mica de pintura abans d'anar a sopar, a l'animada zona de Leicester Square.
En arribar a la sala del Renaixement,vaig veure aquell fantàstic quadre que destacava per damunt dels que l'envoltaven . Era gran i l'havien col.locat al bell mig de la paret, en un bon lloc per poder-lo admirar des d'ambdós costats. Portava per títol: "Els Ambaixadors", però en realitat s'anomenava: "Jean de Dinteville i Georges de Selve", una de les millors obres del pintor alemany Hans Holbein "el jove" . Vaig estar una bona estona observant ,frontalment, tots els elements pintats per l'artista en aquella peça tan complexe i especial. Finalment, seguint el què havia llegit en els llibres d'art, em vaig desplaçar endavant i cap a la dreta, gairebé tocant la paret , per poder-la mirar de cantó , amb un angle molt tancat. Només així era possible veure la imatge que hi havia encriptada dins l'anamorfosi pintada per l'artista ,en la part inferior del quadre, i poder entendre l'essència del missatge transmès per l'autor.

Una obra carregada d' història, de ciència, d'art, de simbologia, de misteri.

Sens dubte, molt més que una pintura.

12.2.09

Pensant en la ciència.



Sembla que fos ahir i ja han passat 200 anys des del seu naixement...

L'any passat quan vaig anar a Londres vaig aprofitar per visitar la National Portrait Gallery , recomanable a tots aquells que els hi agradi mirar un retrat i veure-hi en ell, el món del retratat.

Quan vaig veure el retrat de Charles Darwin dins d'aquella sala juntament amb els retrats d'altres científics, la parada va ser obligada. Em va costar marxar d'aquell indret.

En el fons tinc ànima de científic.

He dit ànima, no barba.

11.2.09

Adéu, però vull que sàpigues que els xipresos moren dempeus.

La nostra societat és clarament intel.lectual.

Això crec que ho diria fins i tot en ZP, amb "talante,diálogo" i els ulls tancats , en un moment com l'actual, de clara eufòria econòmica.

Qui no disfruta ,per exemple, escoltant una interessant conferència sobre la psicologia de la llama albina en captivitat?. O ,us ho posaré més senzill encara, qui no perd el cap escoltant un recital de poesia?.


8.2.09

El violí.



De la mà de la Carme, m'arriba el coneixement d'un nou web i de retruc d'aquest llibre "El violí d'Auschwitz" ,una novel.la de la Mª Àngels Anglada publicada al 1994 per l'editorial Columna, col·lecció columna jove núm. 96,Barcelona.

Des que vaig visitar el camp d'extermini nazi d'Auschwitz-Birkenau (Polònia), sempre dic que tothom hauria de visitar-lo almenys una vegada a la vida.

És immoral que no es recordi, conegui o negui un punt tan fosc de la història recent.

I una veritable vergonya que hi hagi tanta gent portant una vida buida, frívola i banal.

Molts, inclosos els nens, no van poder triar.


30.1.09

Operació Valquiria.

Acabo de visionar la pel.lícula que anunciaven per la televisió i que portava per títol el mateix nom que l'utilitzat com a pla d'emergència militar del Tercer Reich per estabilitzar el govern en cas que caigués el dictador Adolf Hitler. Estava previst executar-lo si es produïa una revolta massiva dels obrers estrangers esclavitzats a Alemanya o una situació de greu caos civil a rereguarda a causa dels bombardejos aeris dels aliats.

"Operación Walkiria", una pel.lícula produïda a Alemanya el 2004 amb guió i direcció de Jo Baier i que m'ha fet pensar en els milions de civils innocents que s'haguessin pogut salvar de l'horror nazi. En com hagués canviat la història d'Europa si el 20 de juliol de 1944 no hagués fallat el coronel comte Claus von Stauffenberg .No crec que pensar en la mort d'un monstre com Adolf Hitler, per salvar a tanta gent de la barbàrie, fos un pecat mortal.

Ara em caldria veure la pel.lícula dirigida per Bryan Singer al 2007, estrenada als Estats Units al 2008 i protagonitzada per Tom Cruise . S'ha estrenat aquest gener a Alemanya no sense sentir-se previament un gran soroll mediàtic i que al final ha quedat en un no res. Cosa que celebro.

Donat que avui , 30 de gener , és el dia que han triat per estrenar la pel.lícula al nostre país i a Espanya, us deixo reflexionar sobre el tema.





Cal no oblidar que també és el dia Escolar de la No Violència i la Pau i que enguany es celebra el 45è. aniversari del seu naixement.
Des d'aquí desitjo , a aquells professors i professores que han actuat utilitzant qualsevol tipus de violència cap els seus alumnes , que tinguin un bon mal de ventre i de consciència. No crec que pensar això sigui un pecat mortal tampoc.