Avui feia la meva ruta habitual.
I mentre escoltava el so de les ones he sentit la frase.
Caminava vora el mar.
Un cotxe que circulava per la carretera ha parat.
El conductor ha aparcat al costat d'unes palmeres.
Un nen ha sortit del cotxe a tota velocitat.
Sense vigilar res.
L'he vist a venir.
M'he parat.
Ha travessat ,fregant-me la roba , per anar a mirar el mar.
I ha cridat:¡"Papaaaaaaaa, es una playa de costaaaaaaaa"!.
???
XDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDD i el pare que ha dit? "no hijo no, es de montaña!" ;P
ResponderEliminarClidice, no ho puc evitar...encara estic rient, hahaha.
ResponderEliminarI és que són molt diferents de les platges de muntanya, això ho sap tothom.
ResponderEliminarjajaja. Els crios és el que tenen, que ho solten i es queden tan agust. Quin riure!
ResponderEliminarI tant Salvador, sóc jo i només jo que estic tot el dia preguntant-me coses evidentíssimes, hahaha.
ResponderEliminarHola Asimetrich, benvingut a casa.
ResponderEliminarAvui només tinc cacaolats i cons per picar. Estic "rotllo" primera edat.Però pots repetir del què vulguis, hahaha.
Els nens et fan riure quan menys t'ho esperes.
Ara, el pare?.Com pregunta la Clidice...el pare?.Jo crec que encara està consultant l'enciclopèdia perquè no s'acaba de creure que el seu fill és un crack. Broma cruel, ho sé, hahaha.
Eeeinnng?, je,je
ResponderEliminarEsperem que el pare sí n'hagués vist abans, no?
Déu n'hi do! és el que ténen els nens, que t'ho claven així, zas! ras, curt i breu tan amples qu es queden.
Assumpta, sigues benvinguda a aquesta casa, que la tinc fosca perquè dóna més intimitat. :-)
ResponderEliminarJo anava acompanyada i va ser, gairebé, un sense paraules.
Ens vam mirar.Vam obrir els ulls i vam fer una rialla sonora.
Al final les paraules.I en català.