Serà que ha menjat massa sopa de lletres?

Avui he rebut la visita d'un caganer.

He quedat parada del què ha fet.

Serà que  ha menjat  massa  figues?.

Serà que ha menjat massa taronges?.

Serà que ha menjat massa crema de pastanagues?.

Serà que ha menjat  massa espàrrecs amb maionesa?.

Serà que ha menjat els torrons ,sobrers, del Nadal de 2009?.

Serà que ha menjat massa hòsties de  pà àzim?.

Serà que arriba  el Papa, la Mama, el Nadal, Tots Sants ?

Dit això....

...que tingueu un bon Nadal.

Savi consell.

Fa uns quants anys, algú que em volia bé,em va dir: tu li compraries un cotxe de segona mà a un/a venedor/a de pisos.?


Des d'aquell dia que me'ls miro amb prismàtics, com als "pájaros" o a les "pájaras".

Carta a Venècia

M'agradaria tornar-te a veure,
sentir-te a prop meu, novament,

omplir-me de la teva saviesa,

de la teva bellesa innata.


M'agradaria anar al mercat del peix de bon matí
i comprar el que més t'agradés,
i cuinar-lo al punt, per assaborir-lo amb el teu vi preferit,
en un apartament del Rio terrà de le Colonne.


M'agradaria contemplar la posta de sol,
des del  pont dels suspirs,
i triar ,a l'acollidora botiga de  Calle larga XXII  Marzo,
els millors punts per a llibres únics. 


M'agradaria  parlar amb tu
d'aquelles aquarel.les que va pintar en Turner,
i assaborir un gelat de cafè al barri de la Universitat,
pel carrer, passejant, a sis graus de temperatura.


M'agradaria tornar al Teatro la Fenice,
el que van cremar l'any 1996,
i escoltar-hi  Le quattro Stagioni  de Vivaldi,
des de la llotja del tercer pis.


M'agradaria perdre'm pels teus canals

passejant lentament i silenciosa,
al vespre, amb la tènue llum de la lluna que la boira, sovint,deixa passar,
i amb aquella humitat tan teva que torna en càlida ,la nit.


M'agradaria tocar el blau del mar,
i el color dels teus ulls,
i la teva pell ,un diumenge pel matí,
mentre et despertes suaument amb el so de les campanes de l'amor.

La musa

TRUQUEN

Qui hi ha

ningú

és només el meu cor que batega

que batega molt fort

per tu

però a fora

la maneta de bronze de la porta de fusta

no es mou

no es belluga

no belluga ni tan sols el capciró del dit.

VIATGES

Jo també

com els pintors

tinc les meves models.

Un dia
i ja és ahir
a la plataforma de l'autobús
em mirava les dones
que baixaven pel carrer d'Amsterdam.
De cop i volta a través del vidre
en vaig descobrir una que no havia vist pujar.
Asseguda i sola semblava somriure.

A l'instant mateix em va agradar enormement

però al mateix instant

em vaig adonar que era la meva.

Vaig estar content.


Jacques Prévert."Preversions".

A cura de Miquel Desclot.

Edicions Proa.Els llibres de l'Óssa Menor 222. Barcelona 2001

Ràdio lloca

No hi ha res pitjor que la vulgaritat.

Que ràdio lloca fa mal de cap.

Qui l'adora l'ha premiat.

Així el murri s'arramba.

R.I.P.

EL BAPTISME DE L'AIRE

D'aquest carrer
abans en deien el carrer del Luxembourg
pel jardí.
Avui en diuen el carrer Guynemer
per un aviador mort a la guerra.
Tot i això
aquest carrer
és encara el mateix carrer
és encara el mateix jardí
és encara el Luxembourg.
Amb les terrasses...les estàtues...els estanyols.
Amb els arbres
els arbres vius.
Amb els ocells
els ocells vius.
Amb els nens
tots els nens vius.
Llavors et demanes
de debò et demanes
què hi ve a fotre un aviador mort aquí.


SI ENS EN SEMBLARIA DE VAGUE

Si ens en semblaria de vague
inconsistent i inquietant
un cap de viu
si no hi hagués un cap de mort a dins.

Jacques Prévert."Preversions".
A cura de Miquel Desclot.
Edicions Proa.Els llibres de l'Óssa Menor 222. Barcelona 2001

Avui és un bon dia

Pugeu al màxim el volum dels altaveus del vostre ordinador fins el final dels segon vídeo.





A qui li piqui que es rasqui.És el que passa quan es tenen cucs al "cubanito".

I per trempera...la de Blanes.Que ho sàpigues ,Pocholo.
Ah!, que no ha canviat de nom encara?.
Clar, el D.N.I  encotilla molt i José sempre s'ho dirà.

L'elegància del nostre idioma.

Es curiosa la facilitat que tenen alguns en fer les coses.

Tant que els hi costa a molts traductors fer una feina acurada, fidel i respectuosa amb l'obra que tradueixen i tan poc que els hi costa a d'altres.

Mireu ,sinó, el resultat del treball que ha fet el generador d'imatges NAG. He introduït un parell de noms en castellà tals com Alejandrita i Esmeralda  i me'ls ha traduït al català, automàticament, com a  "Alexandreta" i "Maragda" .

Una llengua preciosa la nostra, no?.

Amb la veu final de Mayte Martín."Bicicleta, cullera, poma".

L'esperada pel.lícula documental del director Carles Bosch: "Bicicleta, cullera, poma" es va estrenar en molts cinemes de Catalunya i del país veí ,el divendres passat 1 d'octubre. En el  "Cinema Truffaut" de Girona es va estrenar en versió original, es a dir en català, castellà i anglès.Una obra certament commovedora  com explicava aquí Imma Merino, del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.Una obra on vaig descobrir , gràcies a Pascual Maragall , "les variacions de les variacions", dit d'una altra manera les variacions-jazz de les "Variacions Goldberg" de J.S.Bach.

El dissabte 2 d'octubre es feia la presentació oficial al Cinema Truffaut  amb la presència del director i el productor del documental .Al final de la projecció es va encetar un interessant debat amb el públic assistent ,on en Carles Bosch ens explicava  el gran pes que va sentir sobre seu quan va acceptar fer aquest treball .També va dir, però,  que només va trigar cinc minuts en acceptar-lo, el mateix temps que va trigar el productor en acceptar l'encàrrec.Ell parlava de res-pon-sa-bi-li-tat, de la gran responsabilitat que va tenir a partir d'aquell moment i fins que es va acabar de muntar la pel.lícula  en tot allò que anava fent i decidint.Deia que el fet que fos l'expresident de la Generalitat de Catalunya , en Pascual Maragall , el protagonista-actor , va fer que  entrés, immediatament, dins la dinàmica de la tremenda angoixa que representava per a ell trobar el tracte just, el to adequat, la durada òptima , per tal d'assolir un  resultat final acurat, equilibrat i el més precís possible.Perquè en definitiva d'això en depenia l'èxit de la pel.lícula ,  la seva posterior difusió i el seu prestigi personal i professional .Comentava el director que van enregistrar 50 hores i que  tantes hores li van proporcionar molts regals que van enriquir la pel.lícula.D'alguns fets  no en va poder prescindir , això va significar  haver de filmar en diferents països, pagar vols extres d'avió i un  munt d'imprevistos que en definitiva van incrementar més les despeses d'un  pressupost que ja estava sobrepassat.Segons el productor el director tenia moltes més idees, però no hi havia prou diners per dur-les a terme.Finalment les 50 hores van quedar reduïdes a 110 minuts.En Carles Bosch deia que no havia sabut fer-la més curta i que  esperava que el públic no veiés el seu treball com un documental sinó com una pel.lícula. Remarcava que ell no en tenia prou amb la bona acollida que va tenir en el Festival de Cinema de Sant Sebastià, que en volia més. Perquè aquesta pel.lícula, va dir, només té sentit si té molt d'èxit. Només si té molta difusió i molt ressò s'aconseguirà l'objectiu principal.

Espero que així sigui.

No us la perdeu.

Únic concert a Catalunya.Katia i Marielle Labèque.

"Sens dubte, la presència al nostre escenari d'aquestes dues dames del teclat serà un dels moments màgics de la temporada. Elegants, temperamentals, enèrgiques i en una perfecta sincronització, aquestes dues germanes són aclamades com el millor duet de piano del món. Després d'una carrera de més de dues dècades i d'alguns anys d'absència dels escenaris catalans, visiten casa nostra per recuperar un dels seus treballs més reconeguts: la música de Ravel i la transcripció per a dos pianos de la suite Ibèria d'Albéniz."

Els de l'Auditori de Girona diuen que aquesta vegada hi hauran dos pianos i una ànima.

Ja em disculpareu que marxi corrent però m'interessa molt que em donin una cita per al dia 14.

No us les perdeu!.

Si l'encerto, l'endevino

Dona de tardor.

I ja poden caure fulles, que no em canso d'escoltar-la.

Fins la propera

Es veu bé?.Està clar?.Que tingueu una bona Diada Nacional.

Demà hi ha una convocatòria molt important a Barcelona, la capital de Catalunya, el nostre país.
I com que s'ha d'anar a la ciutat per aprendre dels que en saben, jo demà hi aniré.

Noti's que l'eslògan de la manifestació convocada per a demà a les 17.30h. a la Plaça Urquinaona i que continuarà pel lateral del Passeig Lluís Companys i acabarà al Passeig de Pujades davant de l’entrada al Parc de la Ciutadella, ja no és el del 10 de juliol d'enguany.Ara a més de decidir  com a Nació que som,VOLEM  ESTAT PROPI!.
Si us hi voleu afegir aquí us deixo la informació necessària , perquè és important  no perdre's en el camí i per a que pugueu seguir les activitats programades .
Sapigueu que aquesta vegada tampoc estarem sols. Llegiu les entitats que s'hi han adherit i sobretot  no us salteu la primera.

Hi podreu llegir ,també, el manifest que serà llegit al final de la manifestació per Jaume Cabré, darrer Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
I tal com acabarà ell, acabo jo:

"Perquè el nostre futur ens pertany només a nosaltres: Som una Nació, volem Estat propi!."

Un regal

"Onqotô"

I es que quan s'ajunten les arts amb la ciència i la qualitat el resultat és d'una bellesa sublim,exquisida,natural.

No us sembla?.




MORTAL LOUCURA

Na oração, que desaterra … a terra,
Quer Deus que a quem está o cuidado … dado,
Pregue que a vida é emprestado … estado,
Mistérios mil que desenterra … enterra.


Quem não cuida de si, que é terra, … erra,
Que o alto Rei, por afamado … amado,
É quem lhe assiste ao desvelado … lado,
Da morte ao ar não desaferra, … aferra.


Quem do mundo a mortal loucura … cura,
A vontade de Deus sagrada … agrada
Firmar-lhe a vida em atadura … dura.


O voz zelosa, que dobrada … brada,
Já sei que a flor da formosura, … usura,
Será no fim dessa jornada … nada.

Gregório de Matos

A 3 d'octubre de 1956.

LA GRAN CURSA DEL MAR

A Amàlia Tineo

La gran cursa del mar sempre distinta
(jo he navegat la Grècia catalana),
m'atrau per les sirenes impossibles
i pels dofins lluents—fulgor d'espases—
i els blaus, sempre més blaus, de les llunyàries.
Ara navego en mi mateix una aigua
més nua i transparent, més impalpable.
Una aigua com un aire. Matinada
del cor, en pau, sense vaixell ni onada;
sense dofins ni rems, corda ni escàlem;
una aigua només aigua i aigua i aigua.

16-18 de gener del 1943

Josep Palau i Fabre."Poemes de l'Alquimista".Una selecció.
Tria, estudi i propostes de treball a cura de Tomàs Nofre.
Editorial Proa. Barcelona, juliol del 2008.

Eeeera un niiiiño mu gueeeeno, requetegueeeeno.Era un bombong.

Avui comença el curs escolar 2010-2011!.

Sempre que comença un nou curs escolar penso ens aquelles nenes i nens que per primera vegada van a l'escola.Els alumnes de P-3.
La meva filla quan tenia tres anys acabats de fer va passar els dos mesos i mig més horrorosos de la seva vida fora de casa.Va ser per una simple qüestió de dignitat.
Diuen que a l'escola passen coses que sovint són per apretar a córrer;de fet sabent el que fan i diuen alguns Mestres és per sortir corrent,sí.Però la meva filla no ho feia això.Ella vomitava.Vomitava tot l'esmorzar a la porta de l'escola, si hi arribava, perquè molt sovint ho feia només veure-la de lluny.Quan ho feia al passadís d'entrada a les aules ja era per amagar-se.I quan només veure'ns arribar ja sortia al pati d'entrada ,amb la fregona a la mà, la senyora Pip...jo li deia:"Ei, senyora Pip , on va tan preparada,que avui no ho farà dona".I patapam!.
I així durant dos mesos i mig.Després vaig conéixer el seu tutor.

Avui comença tercer d'ESO i ja no vomita.Ara es mira als nois amb grans de pus a la cara.
No sé si hem avançat gaire.Ella diu que sí i jo sóc prudent amb les meves opinions ,que després els fills et critiquen per qualsevol cosa.

Prova superada?