Crec que només els artistes viuen l'art realment com a experiència. La resta dels mortals poden sentir una cosa "semblant" a una experiència en contemplar l'obra d'art.
No sé si cal tocar l'art. Si no ets l'artista, tocant-lo què pots notar, que no noti un ull observador. Clar que és important afegir el sentit del tacte,i el de l'oïda i el del gust i el de l'olfacte.Però no saps el que vaig patir veient com en el MoMA i en el Louvre, la gent no en tenia prou de fer-se la foto al costat de l'obra(cosa que no he vist a cap més museu i que vaig trobar patètic pels qui ho feien i de mal gust pels qui sí que voliem contemplar les peces)sinó que l'havien de tocar. Una escultura aguanta més les manotades de la gent, però un quadre?
Res,que pels sentits, tots , no hi ha com el museu de la ciència.Que en la ciència hi ha molt d'art i experiència encara que no ho sembli. :-)
I per acabar, penso que aquest llibreter no vendrà gaires llibres d'art si ho fa així. :-) Ara que potser també és escriptor i ja en té prou amb el que guanya venent els seus propis llibres.:-)
Aquesta és una discussió que envellirà amb la humanitat. L'art com a icona intocable o com a experiència? D'alguna manera des de principis del segle XX s'intenta retornar a l'expressió primitiva, tornar a l'art com a experiència. Aleshores surten els marxants i les galeries i ho esguerren però ... "és u k ni a".
Cada vegada em sento més lluny de l'art que no em deixa participar, que només pretén enlairar la figura de l'artista. Les obres passen a ser mers aparadors d'egos desmesurats. Jo vull saber que m'està dient, vull que em faci arribar allò que vol expressar i, per favor, que no sigui un: "heu vist? jo la tinc més llarga que els altres" o un "refriting" dels "megatòpics" temes dramàtics de la nostra civilització. :(
Ara Clidice sí que has "tocat" un punt interessant: marxants i galeries i jo hi afegiria crítics d'art. Amb tots tres arriba la perversió de l'art.Els interessos econòmics d'uns pocs portats fins l'últim extrem.Cada dia desconfio més de tots tres. Per descomptat que el que trien alguns d'ells no és el millor art que hi ha, però s'ho saben fer eh?.Aquesta és la perversió ,on no s'ha de caure.Tenir esperit crític és molt important.
I segon , fins quin punt ens deixa participar l'art?Cada tipus d'art ens deixa participar d'una manera, quantitat i intensitat diferent.Són formes d'expressió diferents d'una mateixa cosa moltes vegades i sovint no tenen per què dir-nos-ho tot.L'art està obert a lliures interpretacions també.Aquesta és una de les grandeses que té.
A mi m'agrada pensar que molts dels autors que hi ha en els museus sí que tenien o tenen moltes coses a dir.Que eren o són innovadors , originals, atrevits, conseqüents amb les seves idees, cadascú a la seva època naturalment.Que els llibres d'art són útils per a tots aquells que no poden visitar les obres in situ.I que no tothom la té llarga perquè sí.:-)
No tot el que és modern és bo.No tot el que convida a participar-hi és útil per a un mateix. Hi ha molt "d'art" al carrer que és dolent de pebrots.I no sempre aconsegueix la finalitat última. Sovint es confon espectacle amb art i això és un error, segons la meva humil opinió.
Aniria amb molt de gust a una exposició amb algú amb un criteri com el teu. Diguem que per a mi el paradigma de l'art que ens pertoca és "l'urinari" de Duchamp, un art que et pregunta: "sóc art? què és art?". Ara, no cal dir, amb el digital la cosa es desmesura, amb la possibilitat d'entrar en les obres i/o interaccionar amb elles, crear-les i recrear-les de cap i de nou cada espectador. Com què considero l'art un llenguatge, no em desagraden els "vells llenguatges", perquè em transporten a pensaments i filosofies que ens han precedit, però no puc evitar identificar-me amb el que em correspon, el d'ara, el que m'explica coses de mi i els meus :)
Però la humanitat avança tan lentament que, no hi ha gaire diferència en el contingut.Les formes varien, sí, però en el fons ens mouen les mateixes passions, sentiments, covardies, odis...que el segle passat i l'altre i l'altre . Continua havent guerres encara que ara tinguem internet,fins i tot guerres per internet. Però això ja seria una altre tema de discussió. :-)
De totes maneres jo també sóc d'aquest segle i m'agrada que em sacsegin quan m'expliquen coses de la meva època, no sé si tant de mi i els meus, però sí de la meva època.:-)
Jo hi estic d'acord, sóc de les que ara ja només va a museus que es pugui tocar :D l'art ha de ser experiència, no una mera visió estàtica.
ResponderEliminarClidice, com ets. :-)
ResponderEliminarCrec que només els artistes viuen l'art realment com a experiència. La resta dels mortals poden sentir una cosa "semblant" a una experiència en contemplar l'obra d'art.
No sé si cal tocar l'art.
Si no ets l'artista, tocant-lo què pots notar, que no noti un ull observador. Clar que és important afegir el sentit del tacte,i el de l'oïda i el del gust i el de l'olfacte.Però no saps el que vaig patir veient com en el MoMA i en el Louvre, la gent no en tenia prou de fer-se la foto al costat de l'obra(cosa que no he vist a cap més museu i que vaig trobar patètic pels qui ho feien i de mal gust pels qui sí que voliem contemplar les peces)sinó que l'havien de tocar. Una escultura aguanta més les manotades de la gent, però un quadre?
Res,que pels sentits, tots , no hi ha com el museu de la ciència.Que en la ciència hi ha molt d'art i experiència encara que no ho sembli. :-)
I per acabar, penso que aquest llibreter no vendrà gaires llibres d'art si ho fa així. :-)
Ara que potser també és escriptor i ja en té prou amb el que guanya venent els seus propis llibres.:-)
21 / maig / 2009 19:30:00 CEST
Aquesta és una discussió que envellirà amb la humanitat. L'art com a icona intocable o com a experiència? D'alguna manera des de principis del segle XX s'intenta retornar a l'expressió primitiva, tornar a l'art com a experiència. Aleshores surten els marxants i les galeries i ho esguerren però ... "és u k ni a".
ResponderEliminarCada vegada em sento més lluny de l'art que no em deixa participar, que només pretén enlairar la figura de l'artista. Les obres passen a ser mers aparadors d'egos desmesurats. Jo vull saber que m'està dient, vull que em faci arribar allò que vol expressar i, per favor, que no sigui un: "heu vist? jo la tinc més llarga que els altres" o un "refriting" dels "megatòpics" temes dramàtics de la nostra civilització. :(
Ara Clidice sí que has "tocat" un punt interessant: marxants i galeries i jo hi afegiria crítics d'art.
ResponderEliminarAmb tots tres arriba la perversió de l'art.Els interessos econòmics d'uns pocs portats fins l'últim extrem.Cada dia desconfio més de tots tres. Per descomptat que el que trien alguns d'ells no és el millor art que hi ha, però s'ho saben fer eh?.Aquesta és la perversió ,on no s'ha de caure.Tenir esperit crític és molt important.
I segon , fins quin punt ens deixa participar l'art?Cada tipus d'art ens deixa participar d'una manera, quantitat i intensitat diferent.Són formes d'expressió diferents d'una mateixa cosa moltes vegades i sovint no tenen per què dir-nos-ho tot.L'art està obert a lliures interpretacions també.Aquesta és una de les grandeses que té.
A mi m'agrada pensar que molts dels autors que hi ha en els museus sí que tenien o tenen moltes coses a dir.Que eren o són innovadors , originals, atrevits, conseqüents amb les seves idees, cadascú a la seva època naturalment.Que els llibres d'art són útils per a tots aquells que no poden visitar les obres in situ.I que no tothom la té llarga perquè sí.:-)
No tot el que és modern és bo.No tot el que convida a participar-hi és útil per a un mateix. Hi ha molt "d'art" al carrer que és dolent de pebrots.I no sempre aconsegueix la finalitat última. Sovint es confon espectacle amb art i això és un error, segons la meva humil opinió.
Aniria amb molt de gust a una exposició amb algú amb un criteri com el teu. Diguem que per a mi el paradigma de l'art que ens pertoca és "l'urinari" de Duchamp, un art que et pregunta: "sóc art? què és art?". Ara, no cal dir, amb el digital la cosa es desmesura, amb la possibilitat d'entrar en les obres i/o interaccionar amb elles, crear-les i recrear-les de cap i de nou cada espectador. Com què considero l'art un llenguatge, no em desagraden els "vells llenguatges", perquè em transporten a pensaments i filosofies que ens han precedit, però no puc evitar identificar-me amb el que em correspon, el d'ara, el que m'explica coses de mi i els meus :)
ResponderEliminarDoncs no ho evitis. No tens per què fer-ho.
ResponderEliminarPerò la humanitat avança tan lentament que, no hi ha gaire diferència en el contingut.Les formes varien, sí, però en el fons ens mouen les mateixes passions, sentiments, covardies, odis...que el segle passat i l'altre i l'altre .
Continua havent guerres encara que ara tinguem internet,fins i tot guerres per internet. Però això ja seria una altre tema de discussió. :-)
De totes maneres jo també sóc d'aquest segle i m'agrada que em sacsegin quan m'expliquen coses de la meva època, no sé si tant de mi i els meus, però sí de la meva època.:-)
Una abraçada.