Pepa Poch a la Fundació Àngel Planells de Blanes.

L'artista i membre de l'International Colour Authority de Londres(ICA), Pepa Poch, presentarà la seva darrera obra a la Fundació Àngel Planells de Blanes, aquest dissabte dia 29 d'agost a les 20h.

No cal dir-vos que hi esteu tots convidats!.











Us deixo amb uns fragments d'una entrevista publicada el 24 de juliol al diari "El Punt":

-Quin és el seu color preferit?.
- "Jo sóc del blanc perquè és el que em fa remarcar els altres tons. I el violeta que m'entusiasma"
-Per crear necessita l'Empordà?.
-"Necessito el mar i la tranquil.litat de l'hivern. Estic reclosa en un espai amb molta llum i allunyat de les temptacions de sortir. Fa set anys que visc a Begur, però sempre m'he mogut molt.He viscut a Nova York, dos anys dins d'un vaixell, he passat llargues temporades a l'Àfrica...".
-I com absorbeix la seva obra els llocs vivencials?.
-"En la meva obra més recent, Renaissance, hi ha uns gira-sols secs del camp de l'Empordà.Molta gent m'ho comenta:"Mai cap pintor s'havia fixat en els gira-sols secs!". Jo els veig cada estiu, i per a mi són un símbol de renaixement: quan cau la corona del gira-sol, deixa anar les llavors i dóna vida".
-Una obra vital ,però melangiosa...
-"Aquesta obra és un homenatge al meu pare, va morir fa poc més d'un any.Ell també era pintor, un gran pintor:Poch Romeu.En la meva exposició anterior, Survivors, tothom em deia:"Però per què aquest títol?". Doncs ja s'ha vist per què. La frase que més sentim en els temps que corren és:"Jo sóc un supervivent". Ara toca renéixer d'aquest daltabaix".
-Com es relaciona el seu art amb el dolor?.
-"Sóc una persona molt alegre i optimista, però després de la mort del meu pare m'ha sortit una obra profunda i sentida que sublima el dolor. Els artistes tenim el privilegi de poder expressar plàsticament el dolor".
-La seva obra evoca constantment la bellesa.Però alhora es resisteix a fer un art purament vistós.
-"Hi ha un fons ,un missatge profund. Hi ha gent que quan veu el meu art es posa a plorar o té pell de gallina.Pinto el que sento.Els crítics l'encerten de ple quan diuen que jo no m'inspiro en ningú. És una pintura diferent, que surt de dins.És una pintura Pepa Poch, i punt".
-També conté un fort component de feminitat.La creació contemporània és en mans de dones?.
-"Es pensaven que les dones només podien pintar flors...Però tenim molt a dir en el món de l'art.Fem una pintura forta i valenta. El meu nom és molt femení, Pepa, no dóna peu a confusions, però si em digués Poch Romeu, com el meu pare, es pensarien que sóc un pintor.Segur!.Encara hi ha molts prejudicis".