7 de maig: "El misantrop" de Molière.

"El misantrop" de Molière, obra estrenada al TNC de Barcelona el passat 5 de maig , va fer possible el que semblava  impossible.

Una hora faltava per al començament d' "El misantrop" i de "Copenhaguen", aquell 7 de maig de 2011, just quan agafava el tiquet del pàrquing del TNC. De l'ascensor sortia en Pere Arquillué, actor prou conegut a Catalunya com per a que aquelles dues noies li preguntessin si  anava a "El misantrop" de Molière.Educadament i amb molta pressa, com la d'un actor que està a punt d'actuar a la Sala Petita del TNC i arriba tard al maquillatge, va sortir de l'ascensor dient-lis que ell anava a "Copenhaguen", "Co-pen-ha-guen".Va desaparèixer escales amunt, i per una porta d'alumini blanc que hi havia just abans d'arribar als lavabos d'ambdós sexes, a mà dreta, pel darrere de la taula on hi havia la màquina de cafè i les copes  preparades per prendre el cava o el  vi que, sovint, demanen els qui  a casa seva beuen Coca-Cola o Seven-Up, va desaparèixer definitivament de la meva vista.I no només de la meva vista, encara que ningú més, a part de les noies de l'ascensor, el veiés passar. Ja passa això quan un actor és fugaç com una estrella.

Poca cua a la barra.Entrepà de pernil ibèric i aigua.L'entrepà de xapata cruixent.Anava a veure i escoltar una obra de teatre ,no una simfonia de budells afamats.Havien fet una ampliació del nombre de taules per poder menjar còmodament i tranquil.la just davant de la llibreria on acabaria buscant el llibre de l'any.Ja era hora; tant d'espai buit i sempre tanta gent dreta menjant feia mal de consciència.Taula lliure a la meva dreta.Només una taula lliure.Qui no corre, vola, al TNC.

I va aparèixer, de sobte, com per art de màgia, l'home , fins aquell moment virtual per a mi, més baix del que m'havia imaginat.Cabell llarg, canós.Vestit negre, americana llarga i pantalons de cama ample amb els baixos de ventall.Mocassins  negres,tous a simple vista,còmodes.Camisa llarga per sobre dels pantalons, fosca,de quadres blaus, amb coll indi o de capellà.Mocador gruixut, potser bufanda , grana, tirada llarga sobre el pit.Crossa a la mà dreta, li costava caminar, ho feia lentament.Van ocupar aquella taula per a quatre persones.Les dues dones semblaven més grans que ell, potser ho eren.La morena, molt prima, anava amb roba fosca,amb caient,pantalons amples com d'artista.L'altra parella vestia normal.Una estona assegut, mà a la butxaca i ulleres a la punta del nas,considerable en comparació amb els ulls petits i allargats.

Es va adonar  que el coneixia, i això que vaig dissimular.Però la mirada és la mirada i sovint les mirades es creuen i parlen.

Va demanar una mica d'aigua, que prenia amb calma.Els seus acompanyants  van demanar una beguda a base de llet o cafè.I van menjar uns petits entrepans,que ben mirat, eren uns entrepans  ben petits.Però no semblaven tenir massa gana.Parlaven més que no pas menjaven.Tot d'una, inevitablement, es van tornar a creuar les nostres  mirades.Jo no podia separar el seu rostre del so de la seva viola de gamba.Ell no en tenia ni idea de qui era jo, però segur que va intuir que m'agradava la música, si més no la que ell interpretava. 

Vaig entrar a la Sala Gran cinc minuts abans  que comencés l'obra barroca.Ell no.Per a mi va desaparèixer, qui sap si per sempre més.

Bon seient.Mòbil apagat.Lectura del programa de sala.

Sentia una gran curiositat, havia d'estar atenta a un text que ,en aquella ocasió, gràcies a la traducció de Sergi Belbel, no seria en forma de vers sinó lliure, proper, de cap època ,com l'espai i el vestuari emprat.

I va començar l'espectacle amb una  música  xocant però efectista,de ritme decidit, potent. Em va agradar.

Georges Lavaudant, encarregat de la direcció i il.luminació d'aquesta nova  posada en escena deia en el programa: [...] "les actrius i actors es troben davant del repte de passar amb rapidesa del registre dramàtic a la farsa, de la conversa filosòfica a l'angoixa de la gelosia, de l'engany a les exigències absolutes de la sinceritat...És, doncs, com jugar a caminar per la corda fluixa.Exactament el que li passa a la peça, que no es pot dir si cau del costat de la comèdia o del drama".[...]

L'actor Jordi Boixaderas en el paper d'Alceste ,  protagonista i pes pesant de la representació, no va aparèixer com a principal actor  en el moment dels aplaudiments, eclipsat , inexplicablement, per l'actriu i "diva" Rosa Novell, que amb escàs paper  i deslluïda actuació  va aparèixer al centre de la fila d'actors a qui premiar pel seu treball.

Em pregunto què en deuria pensar  del misantrop de Lavaudant, el reconegut i premiat intèrpret de música antiga?.