2009. Buscant la perfecció

Continuaré buscant, entre altres coses, la perfecció. A veure si el somni es fa realitat.

Crec que els somnis es poden fer realitat.També crec que no tots ,malauradament.Però si hi han possibilitats i un treball al darrera, la recompensa pot arribar.

Desitjo que els vostres somnis es facin realitat. Us ho desitjo a tots pel nou any que comença. A tots: petits i grans, grans i petits, petits i petits, grans i grans, homes i dones, dones i homes,homes i homes, dones i dones...





Brindaré per l'any nou i per tots vosaltres escoltant aquesta peça dels Thomas Dybdahl . De moment ho faré amb aigua i quan pugui amb Mont-ferrant el cava que, no sent el més perfecte, és el de casa. Ho sento per les noies de Freixenet., "Dice"

Salut i bon any!.

El petit Carpe Diem

El passat 17 de novembre el petit Carpe Diem va fer 1 anyet.

L'any passat era molt petitó per explicar-li què representa el Nadal i què es fa durant aquestes festes en els països desenvolupats.Però aquest any ja té una edat que, en veure les imatges per la televisió , demana sense parar i sense parlar, allò que l'atrau més. Aixeca la mà i amb el ditet, cada vegada que surt una joguina, uns turrons de xocolata o les noies de Freixenet, diu: "tó"!.
Com que aquest any ja farà cagar al "tió" i anirà a esperar als "Reis Mags d'Orient" , diu que vol disfrutar aquestes festes el màxim de bé possible, això no ho diu amb el ditet però ho diu amb la mirada. Sembla estrany , cada vegada s'espavilen més aviat( potser l'any vinent ja li haurem d'explicar què és el que no s'ha de fer durant aquestes festes en els països desenvolupats).Així que vol jugar, aquests dies el petit Carpe Diem vol jugar, menjar i descansar.

Però no ho vol fer sense ,abans, desitjar-vos unes molt Bones Festes!.

Aquesta vegada ho diu amb el cor que, encara que petit, batega fort.

L'aniversari.

Ell portava un elegant vestit negre, ella un ram d'orquídies blanques.

Una vegada més m'acaba de passar.

Rinnngggggggg...
Rinnngggggggg...
Rinnngggggggg...

-Bona tarda, diguim?
-¿El señor tal está?, llamo de Digital Plus.
-No, no hi és, fins dilluns no hi serà.
-No la entiendo.
-Què diu?.
-Que no la entiendo.
-Li dic que fins dilluns a partir de les tal no hi serà ell.
-No la entiendo...(moments de silenci)... es que estamos llamando a toda España.

...Moments de silenci...més moments de silenci...

-¿"A toda España dice"?.
-Sí.

...Moments de tensió silenciosa...moments de sorollet tipus: mmmmmm, com d'estar pensant què haig de fer davant d'una noia que no sap idiomes però que sap que a Catalunya es parla el català.Decideixo fer un esforç per quedar bé amb ella, l'esforç que ella no està disposada a fer per quedar bé amb mi ni pel forro o potser per no haver de pensar , que també és possible.Total, l'empresa li paga igual ,i amb orgull, per parlar un sol idioma, el seu naturalment, el del seu país...

-"Pues espere un momento, que traduzco":

...Moments d'uns mmmmmmmmsssssss més intensament sorollosos i d'un temps de traducció lent, lentíssim, com el que utilitza, a vegades, "Google Traductor".

-"Le digo que hasta el lunes a partir de las tal no estará él".

...Triga un temps en reaccionar.De què s'estranya?. Que no sap que els traductors en hora punta van lents?...

-De acuerdo, muy amable (contesta amb veu entretallada).

...Clac!.Pip,pip,pip,pip...

I és clar que sí, no costa res ser amable.

Miró.

Creieu -cegament- en l'escola pública?

L'altre dia llegia, en un lloc públic, aquesta frase: "creo ciegamente en la escuela pública".

Avui he entrat a comprar un xic de carn al supermercat més proper de casa, un de la cadena Eroski. He arribat al departament d'embotits ,formatges i carns. Allà, com sempre, hi havia dues dependentes fent el que fan cada dia peti qui peti: atendre als clients i fer la xerrada entre elles a crits, com sempre. Són dues treballadores que hi són des que jo hi vaig a comprar, (quan no tinc temps d'anar a "Can Font" o a "Ca la Quima", comerços familiars i de confiança, però d'horari més limitat), ara ja fa alguns anys, potser 9 anys. I amb la discreció que les caracteritza una li pregunta a l'altra:

-I.B.:"¡ Oye,¿la carne de bovino qué es?!"
-A.S.:"¡ Pues no sé, la vaca ¿no?!".



-I.B.:" ¡Hala, qué dices!".
-A.S.:" ¡Pues no sé, no sé qué es, yo ya tengo mi trabajo!"




I.B.=dependenta de la secció "embotits i formatges".
A.S.=dependenta de la secció "carns".
Els noms han estat modificats per a no comprometre a les treballadores.

Si això fos una classe de llengua castellana o de ciències socials o naturals, plantejaria el següent problema:

Tenint en compte:
a)-El diàleg entre I.B. i A.S.
b)-Que ambdues viuen i treballen a Catalunya des fa més de 9 anys.
c)-Que treballen de cara al públic en una cadena de supermercats prou coneguda i que encara que sigui basca molts dels seus clients ,a Catalunya ,són catalans.
d)-Que la protagonista de la pregunta a part de vendre productes porcins, tipus "llonganissa", també en ven d'ovins, caprins i bovins,tipus "mozzarella" .
e)-Que la protagonista de les respostes ven un producte de la mateixa i variada procedència animal que els que ven la I.B.

Contesteu raonadament a les següents preguntes:
a)-No poden,almenys, cridar-se en català, per variar?.
b)-No tenim dret els clients a riure en català , encara que sigui un riure callat i introvertit per allò de no humiliar a les protagonistes?.
c)-No pot anar-hi alguna professora de llengua castellana a explica'ls-hi les diferències i semblances que hi ha entre "bovino de "vaca" y bovino de "boba""?
d)-No pot anar-hi alguna professora d'història o de ciències bio-lògiques , per fer el mateix que l'altra professora però des d'un altre punt de vista?
e)-No podriem compra'ls-hi, entre tots, un bon tall de formatge Parmigiano per picar i alguns tendres i saborosos filets de vedella per fer uns "Tournedos a la Rossini" , acompanyat tot d'un bon vi negre , per celebrar que les explicacions han tingut un bon fruit, si és que han tingut algun fruit.?

Insisteixo, contesteu a les preguntes donant una explicació raonada, si us plau, perquè els que contesteu amb un "sí" o amb un "no" estareu suspesos i no tindreu dret a assaborir aquests productes tan deliciosos propis del "ganado bovino... o ovino o caprino o porcino...".

Qui té la culpa d'aquest problema?.Del primer,no del segon.

Concert de Nadal.

Aquest desembre ha començat millor que el passat mes de novembre. Aquell 1 de novembre va ser la culminació,espero, d'un mal any per a mi.

Un intens dolor em despertaria a les 7 de la matinada i provocaria la meva peregrinació per consultes mèdiques,centres de diagnòstic per la imatge, visites a l'A.T.S, acompanyada per la ingesta intramuscular del contingut de dotze ampolles marrons que portaven inscrits ,en lletres blanques, els fàrmacs d'aquell líquid violat, entre tots ells...la cortisona, i acompanyada també per la ingesta oral de múltiples peces medicamentoses de formes i colors diferents, com ara les diminutes píndoletes grises d'antiinflamatoris, les càpsules verdes i blanques de relaxants musculars i les blanques i vermelles dels protectors per a la irritació dels nervis. Davant de tanta varietat no podien faltar les càpsules blaves i taronges dels protectors per a l'estómac.

Un mes d'intens dolor, d'atordiment per efecte de tanta medicació, de patiment d'alguns dels seus efectes secundaris...que no són pocs. Un mes negre.

Ara respiro una mica. Ja he deixat gairebé tota la medicació, m'he quedat només amb les petites píndoles blanques i vermelles i una malaltia crònica i dolorosa. Però la propera setmana haig d'anar a veure al mateix metge que em va portar la capsulitis adhesiva , que ara ja sé que és autista però bo, així que veurem com continua el viacrucis. Espero no acabar com Jesús.

Desembre, canvi de mes i d'ànims. Serà un mes groc?.

De moment, avui la professora russa de piano de la meva filla, l'ha convidat a tocar en un concert que es celebrarà la propera setmana en una església d'un poble del Maresme.Serà un concert de Nadal. Li ha deixat triar la peça i no l'ha forçat a tocar, però ha pensat que això seria bo per a ella i que la motivaria molt. La professora és molt respectuosa , afectuosa i responsable. La meva filla s'ho ha pensat una mica, ara fa temps que no toca en públic,però de seguida s'ha decidit i ha triat una peça, una de J.S.Bach. Li agrada molt i a més a més trobo que ha fet bé, s'hi escau per interpretar-la en una església. La peça s'anomena: "Jesús és la meva alegria". Sens dubte una cantata meravellosa.

És un plaer escoltar-la.

Us deixo amb dues versions del moviment núm.10 de la Cantata BWV 147 de J.S.Bach, Coral "Jesús és la meva alegria".

La primera, sense orquestra ni coral.





La segona, completa.





No us ha arribat la música al cor?.

Bon concert de Nadal, vermell, verd i daurat.!

La natura inspira.

L'A.Mantis Religiosa tria al mascle més intel.ligent per reproduir-se?. Al més apte sexualment?. O tria al que té major massa corporal i que només ella sap que li donarà més energia per poder tenir una millor i major descendència i per tant una més gran probabilitat de supervivència per a ella i la seva prole?.

El mascle que decideix aparellar-se primer amb ella és el més intel.ligent?. O els més intel.ligents decideixen tenir una massa corporal inferior i ser més lletjos en benefici de la seva pròpia supervivència.

Perquè el que està clar és que aquests dos estan condemnats a no viure mai junts!. És un tipus d'amor molt particular.
I el que també sembla que està clar és que , aquest mascle tan corpulent i tan maco que està per menjar-se'l viu i que no es pot resistir a la crida de les feromones que emet la femella en zel, és més altruïsta. Però també més tonto eh?.





En "Don Juan" no sé si el van crear corpulent , però en Giacomo Casanova no tenia cap problema per aparellar-se. I no moria mai després de fer-ho!.
Un dia però, es va morir, tot ell vull dir, deixant 27 anys de la seva vida sense poder explicar en el llibre que més èxit tindria de tots els que va escriure, Histoire de ma vie ,la seva autobiografia. Qui sap quantes a.mants, a part de les 132 que ell va dir haver conquerit, hauria acabat conquerint.

Encara que, si fem cas a la frase "els anys no perdonen", potser Casanova la va deixar més que acabada la seva autobiografia.





Els seductors i seductores, no solen explicar el nombre de fracassos en les seves volgudes conquestes, ni tampoc el nombre de vegades que són ells o elles els conquerits o conquerides.

Però si que se sap en canvi que, en molts casos, tots ells acaben els seus dies en la soledat.

Novembre

Es tracta de fer un bon salt.
















Aguantar,estabilitzar o recolocar el llistó amb la mà durant el salt equival a intent nul.









Fer tres intents nuls consecutius és motiu d'eliminació.

Fine un 19 de febrer

Hundertwasser és el nom del segon artista que vaig descobrir a la Fira del Llibre d'Ocasió Antic i Modern que es va celebrar a Barcelona el passat mes de setembre.

El llibre que em va atraure estava descuidat, brut i ni estava correctament col.locat en la seva prestatgeria. Corria per sobre d'un diminut tamboret a l'espera de que alguna ànima àvida de color i originalitat el rescatés d'aquell estrany i solitari lloc.

L'edició era antiga, la tipografia obsoleta i de difícil lectura, les imatges eren borroses i la distribució interior caòtica , tot plegat em van fer descartar la seva adquisició.

Però la fe mou muntanyes i calia esperar i confiar en trobar ,en alguna altra parada de la Fira, aquella mateixa obra però actualitzada i modernitzada.
Vaig tenir sort, la vaig trobar. Resulta que l'editorial havia celebrat el seu 25è. aniversari i per aquest motiu havien tornat a reeditar aquella i moltes altres obres amb un resultat francament satisfactori i a millor preu.

Fantàstic, un somriure de satisfacció i la mà a la cartera.

Vaig mirar al llibreter i ell ja em mirava amb una bossa de plàstic a la mà dreta i un punt de regal a l'esquerra.

I començava la meva curiositat per aquell personatge: quants quadres, amb la força del de la portada del llibre havia pintat, d'on era, quina vida havia tingut, quines coses li interessaven, quins artistes haurien influït en la seva vida i obra, si encara estaria viu,si seria dels artistes que s'haurien casat, separat, divorciat,potser havia conegut món, quines cultures podien haver-lo marcat,quin moment polític havia viscut,on es podia visitar la seva obra.En fi tot allò que ajuda a comprendre millor a l'autor i, de retruc , a les seves creacions.
Vaig quedar absolutament satisfeta per la compra d'aquell llibre.

Vaig fer molts descobriments llegint-lo: la seva passió per la natura,per les espirals, per l'ecologia, per l'art asiàtic i l'africà , pels colors vius sobretot el vermell i el verd, per exhibir-se nu publicament...Però n'hi havien dos que per a mi destacaven d'una manera especial: el cruel destí de la seva familia , abans de complir els 20 anys tots els seus familiars havien estat assassinats en l'Holocaust, i la influència que l'obra de l'artista austríac Egon Schiele va tenir en la seva i que va ser molt més forta que la que, en posterioritat, va rebre de Gustav Klimt. Una dada curiosa: va morir un 19 de febrer, potser mentre jo bufava les espelmes.

Què hi feia aquell llibre fora del seu lloc, exhibint els seus colors ?.Què hi feia jo en aquell passadís de 50 centímetres d'amplada , dins d'aquella parada que només tenia bestsellers a la primera fila i alguns llibres vells a la tercera.?
M'hauria imantat el cervell en passar per davant d'aquella parada, com si d'un poder màgic es tractés?

En qualsevol cas, ara el tinc amb mi, aquí al costat, ell continua quiet i jo amb el cervell en el seu lloc(més o menys), per tant aprofito per a transcriure algunes parts de l'entrevista que en Harry Rand li va fer a F. Hundertwasser, així us podeu fer una idea del que creia i pensava:


H.R.: Las imágenes y las formas de su obra tienen muchos significados complicados y llenos de matices. ¿Tienen también los colores un significado para ud.?

F.H.: La pregunta debería formularse al contrario. Son los colores los que tienen significado, las figuras no son tan importantes. En mis cuadros, las formas no son ricas, los colores sí. En realidad, las formas son muy pobres. No sé dibujar. No sé esculpir. No se me dan bien los cuadros que no utilizan el color. No sé dar sombras muy bien, la luz y la sombra no son mi punto fuerte. Mi punto fuerte es el color, eso se me da bastante bien, aunque últimamente tenga dudas sobre lo que hago, porque un mundo de colores, como yo lo concibo, quizá no sea tan natural.
Los colores hechos artesanalmente desaparecen con rapidez.Un poema dura más tiempo;Homero, por ejemplo, sigue vivo después de 3.000 años y se le sigue leyendo y citando, pero los colores que se pintaron hace 3.000 años no podrían haberse conservado hasta hoy. Por supuesto, se puede pintar también para el momento presente, más o menos como un cantante, o como un actor que hace feliz a la gente durante un día y al siguiente sólo queda su recuerdo. La pintura dura más; dura una generación. Dura casi tanto como la vida de una persona. Pero después empieza a desvanecerse, adquiere un aspecto raro y luego desaparece. No sólo a causa de los colores, sino también porque la moda cambia y la pintura se vuelve fea.Algunas pinturas del pasado empiezan a cobrar interés de nuevo, por ejemplo, las pinturas del Jugendstil o cosas más antiguas. Así son las cosas.Estoy seguro de que los cuadros que hacemos en la actualidad pasarán de moda, hasta tal punto que será impensable poseer uno de ellos o discutir sobre los mismos.

- Para Hundertwasser, el paraíso es multicolor y el purgatorio, si es que existe, debe de ser un mundo gris o monocromático. Los colores paradisíacos del cielo no están unidos ni dominados por conceptos abstractos.

F.H.: El paraíso no consiste en colores puestos al azar, sino en colores que responden a cierto proceso creativo. El color es sólo una manifestación externa de la riqueza y la diversidad. Cuantas más cosas diferentes hay, más rico es el mundo y más se acerca a la idea del paraíso: muchas cosas diferentes en convivencia.
Un mundo de colores es siempre sinónimo de paraíso.Un mundo gris o monocromático es siempre sinónimo de purgatorio o de infierno. El infierno es todo rojo: el fuego, los rostros, la sangre...es horrible.Igual de horrible es un mundo todo azul. Si se vive en un infierno de vegetación, en medio de la selva, donde todo es verde siempre, uno se vuelve loco. Hay un infierno verde, un infierno azul, un infierno rojo, un infierno negro, un infierno gris. El de las ciudades es gris.Lo extaño es que los arquitectos sigan construyendo en gris.La diversidad de colores trae una mejora, trae el paraíso.


-Hundertwasser trabajó como "médico-arquitecto", una profesión que él mismo se inventó, y cuyo fin es modificar y embellecer estructuras ya existentes, estructuras estériles, sin carácter ni fuerza. Con este talante Hundertwasser embelleció la fachada de la fábrica de Rosenthal en Selb...En San Francisco, del 5 al 12 de diciembre de 1982, se organizó la "Semana de Hundertwasser", y presentó dos pósters para Greenpace y la sociedad Jacques Cousteau. Su conferencia sobre arquitectura más memorable tuvo lugar en San Francisco en la sede del equipo de arquitectos Skidmoro, Owings and Merrill. "Cuando tengo que leer un discurso, recorto trozos de libros y de discursos ya publicados y los pego junto con mis nuevos artículos en un rollo, a veces de 10 m. de largo. Luego cojo el rollo, empiezo a leer y el rollo cae; mientras voy leyendo, y al final del discurso, hay un rollo largo corriendo por entre la audiencia". En esta ocasión su charla originó dificultades serias y duraderas. Leyó un manifiesto.

F.H.: Hablé sobre la arquitectura inhumana y esencialmente la arquitectura inhumana que se hacia en aquel despacho, de la que eran responsables todos los arquitectos allí presentes. Dije que los humanos deberían tener derecho a transformar el interior y el exterior de los lugares donde viven. La tercera piel del hombre tiene que evolucionar, cambiar, sufrir mutaciones, y el que impide este proceso es tan criminal como el que impide a un niño crecer. Eso es lo que se está haciendo constantemente en arquitectura y por eso me enfadé.

- Y entonces Hundertwasser abandonó su discurso...Quería demostrar sus ideas con la acción.Hizo un dibujo en la pared.

F.H.: ...Cuando pronuncio un discurso sobre arquitectura, siempre saco mi navaja y hago una marca en el atril y normalmente el organizador se enfada mucho y me mandan la factura por todo el atril. Tengo que cambiar todo el atril porque he dado vida al atril al hacer una pequeña marca. Las caras amistosa de repente se enfrían, luego sostenemos largas discusiones por carta. En aquella ocasión hice un bonito dibujo; era un dibujo hecho con rapidez en la pared pero segía siendo un dibujo de Hundertwasser y valía bastante dinero.

- En general, las facultades creativas mejorarán con la arquitectura de Hundertwasser, que utiliza las ventajas de la tecnología moderna sin insistir en que la casa sea en sí misma una máquina.

F.H.: Sí; ahora les toca a los artistas, porque los arquitectos han fracasado como profesión. No vivieron de acuerdo con lo que podría llamarse su "juramento hipocrático". Es decir, construyen casas que hacen enfermar a la gente, tanto mentalmente como en otros aspectos, por eso la revolución debe venir de afuera, y creo que viene de los artistas.


H.R.: ¿Qué es el reciclar a los muertos?

F.H.: Al entrar en una era ecológica, vemos que no hay residuos, nada muere, todo está continuamente vivo, sólo que se transforma en otras formas; y esta no es una filosofía religiosa; son sólo hechos. Debido a una concepción errónea, el Juicio Final, la resurrección, la gente tiene las mismas creencias que los antiguos egipcios: si se puede mantener a un hombre con su apariencia física, después del Juicio Final seguirá vivo. Pero esto no es así. Hoy se entierra a los muertos de manera anti-ecológica. Los muertos se pudren en un féretro a cuatro metros bajo tierra. Las raíces de los árboles no pueden regenerase. Además los muertos están separados del cielo y de la tierra por una losa de cemento y flores artificiales. El hombre debería ser enterrado sólo a medio metro, o dos pies bajo tierra. Luego allí debería plantarse un árbol. Debería ser enterrado en un ataúd degradable, de forma que cuando se plante un árbol encima, el árbol se beneficie de su sustancia, y lo cambie por sustancia de árbol. Cuando se visita una tumba no se visita a un hombre muerto, se visita a un ser vivo que se acaba de transformar en árbol. Sigue viviendo en el árbol. Se dice, "este es mi abuelo, el árbol está creciendo bien, fenomenal". Se puede hacer un bosque bonito, que será más bonito que un bosque normal porque los árboles tiene sus raíces en las tumbas. Ese bosque puede extenderse por el campo, y como de todas formas no tenemos muchos bosques, a la vez estaremos conservando el bosque. Será para el hombre un parque, un lugar de recreo, un lugar para vivir. Un lugar fantástico para vivir en contacto constante con la vida y la muerte.




H.R.: ¿Cómo cree que debería ser el arte que le suceda?

F.H.: Las artes deberían ser positivas, libres, románticas, bellas; algo como una joya de la que no se puede prescindir.

Hundertwasser.Harry Rand.
Traducció: Rosa Alamo.
Editorial Taschen,2007.

Cadena perpètua

Jo,no ho podria expressar millor.

I vosaltres?.

La imatge pictòrica

"La Sala Bolaño" escrit per Enrique Vila-Matas.

Avui, en el diari "El País" , Enrique Vila-Matas, escriu un article donant la seva opinió.

Opinió que comparteixo plenament.

El comportament dels nostres polítics locals , a vegades , juga molt en contra dels interessos del poble al qual han de servir.

Roberto Bolaño. Primera part.

Amb la "Sala Roberto Bolaño" plena de gom a gom i l'homenatge de gairebé dues hores que li van brindar els seus amics i escriptors Enrique Vila-Matas i Antoni García Porta juntament amb l'editor i conductor del col.loqui Miquel Adam, la vetllada va ser inoblidable.

Si voleu saber què va passar estigueu atents a la pantalla. :-)

Aquest primer vídeo el dedico especialment a l'amic Miquel Adam , perquè "Su-bal".

Avui pot ser un gran dia.

Ja fa temps que vaig manifestar, d'una manera o altra, la meva passió per la poesia de Joan Margarit.

Ahir,ell, va rebre un altre premi per la seva darrera obra poètica en català , tots els mitjans de comunicació en feien ressò.

Avui, jo, us deixo amb un poema seu, un poema extret d'un llibre que algú em va regalar aquest any pel meu aniversari.Em coneix . Sabia que m'agradaria.

Casa de Misericòrdia

El pare afusellat.
O, com el jutge diu, executat.
La mare, la misèria i la fam,
la instància que algú li escriu a màquina:
Saludo al Vencedor, Segundo Año Triunfal,
Solicito a Vuecencia deixar els fills
dins de la Casa de Misericòrdia.

El fred del seu demà és en una instància.
Els orfenats i hospicis eren durs,
però més dura era la intempèrie.
La vertadera caritat fa por.
És com la poesia: un bon poema,
per bell que sigui,ha de ser cruel.
No hi ha res més. La poesia és ara
l'última casa de misericòrdia.

"Casa de Misericòrdia".Joan Margarit.
Edicions Proa.Barcelona 2007.

Atenció, més Bolaño a Blanes.

Avui es tracta d'un apunt recordatori de l'homenatge a l'escriptor Roberto Bolaño, que la Fundació Àngel Planells li farà demà dissabte 4 d'octubre a les 19h. a l'encara anomenada "Biblioteca Comarcal" de Blanes.


Trobareu més informació d'aquest acte al bloc Nau Argos d'en Jaume Puig aquí i aquí.


Esteu tots convidats a passar una vetllada inoblidable.

Sempre hi ha un truc pel vertigen.

Corria l'any 2004 lentament i ella es sentia sola. Sola però amb un nou amant.
Corria l'any 2005 més de pressa i ella es sentia sola. Sola però amb dos nous amants.
Corria l'any 2006 rapidament i ella encara es sentia sola. Sola però es creia el centre de gravetat. Tres, no li farien cap fàstic. Quatre, tampoc.

L'amor del 2003 estava segur d'haver estat el millor i l'últim. Mentre pensava que li havia marcat el cor per sempre, ella continuava fent la seva particular col.lecció d'amants.

En tenia a llarga distància i a curta distància, els tenia al costat i qui sap a on més.
Li agradava l'aigua però no havia estat mai bona navegant.La nau sempre perdia l'orientació i amb ella, el curs.Per això sempre en tenia un a cada port. I tres a cada banda , del cos.

Solia dir: siguin tres o siguin quatre, l'energia mai s'acaba.
Li agradava menjar i beure bé.

Però un dia va perdre el cap. Es feia gran.

En aquella ocasió tenia la pell blanca, el cabell llarg i fosc , el nas un xic tort i les pestanyes llargues.Els ulls com li agradaven a ella .El caminar era altiu, la mirada fresca, igual que la seva persona.Es creia ser el centre de l'univers i feia ús del seu barat poder de seducció, no importava l'edat. La seva aparent valentia i seguretat, la feien sentir protegida. Aquella gelosia que demostrava quan algú s'acostava a ella, la va captivar. L'alçada no li anava del tot bé, sempre havia d'aixecar la mirada i això la feia sentir un xic inferior. Però aquell cos i aquella pell de 30 anys la superaven del tot. Li encantava. Quan parlava amb ella no ho feia a més de deu centímetres. I això li feia perdre el cap. Ja tenia el què volia. Això, i una certa edat.

De sobte, tot va començar a trontollar.Notava que estava arribant: el vertigen. Aquell vertigen que tantes vegades havia sentit i que sabia perfectament que no podria controlar. Es sabia marejada.
Es notava com una fitxa d'un joc que ella mateixa havia començat.Es veia com una fitxa del parxís: ara blava, ara groga. Ara verda, ara roja.Ara amunt, ara avall. Ara a la dreta, ara a l'esquerra.

Ara en corro una, ara en corro tres.!

Ella coneixia el truc per parar aquell espantós vertigen.
Sens dubte era un truc meravellós.

Un truc que no volia jugar al parxís ni, tampoc, a les dames.

Homenatge a Roberto Bolaño. Blanes 2008.

Enguany fa cinc anys que va morir l'escriptor Roberto Bolaño. La Fundació Àngel Planells de Blanes, ha decidit fer-li un homenatge , el segon que aquesta entitat li fa, al mateix lloc on es va fer ara fa cinc anys.

Aquesta vegada però, s'ha aconseguit caminar un pas més , s'ha aconseguit un reconeixement institucional. Ja no serà una sala més de la "Biblioteca Comarcal" de Blanes perquè a partir del dissabte 4 d'octubre s'anomenarà: "Sala Roberto Bolaño". La màxima institució blanenca, l'Ajuntament de Blanes, col.locarà una placa en el seu honor. Esperem que sigui el primer pas per canviar-li el nom a l'actual biblioteca.

I si es fa un homenatge a un escriptor, no es tracta només de donar un nom a una sala,sinó que es tracta també de parlar de literatura.

Per aquest motiu, la Fundació Àngel Planells, ha convidat als escriptors Enrique Vila-Matas, Rodrigo Fresán i Antoni García Porta . Faran una taula rodona i parlaran de literatura en forma de col.loqui obert conduït per l'editor Miquel Adam.

Recordeu, dissabte 4 d'octubre a les 19h., tothom a la Biblioteca Comarcal de Blanes., que esperem que en un futur s'anomeni: "Biblioteca Roberto Bolaño".

Visca Bolaño!.

Us deixo ara amb unes imatges inèdites d'un fragment de l'homenatge que se li va fer l'any 2003, on parla justament l'escriptor Enrique Vila-Matas.

Unes paraules inèdites, per a tots vosaltres.

Un poema de Bukowski

A la Fira del Llibre d'Ocasió Antic i Modern que va començar aquest passat cap de setmana a Barcelona, vaig descobrir l'obra de dos artistes que eren absolutament nous per a mi.
Del primer n'havia sentit a parlar, però no havia llegit res d'ell.Del segon no en sabia res.

El primer llibre era molt petit.Amb el llom negre i unes lletres daurades que deien: Bukowski 20 poemas.



Charles Bukowski el símbol del realisme brut?. 20 poemes?.Senyora que em pot apropar aquell llibret d'allà dalt si us plau!.

I ja està, me'l vaig comprar.M'havia atrapat.




Un día en que me deshice de un fajo de billetes.

y le dije puedes quedarte con tus tías y tus tíos ricos
y con tus abuelos y con tus padres
y su jodido petróleo
y sus siete lagos
y sus pavos salvajes
y sus búfalos
y con todo el estado de Texas,
queriendo decir las cacerías de cuervos
y tus paseos de los sábados por la noche
y tu biblioteca de tres al cuarto
y tus municipales encorvados
y tus artistas maricas
puedes quedarte con todo eso
y tus periódicos semanales
y tus famosos tornados
y tus sucias inundaciones
y todos tus gatos maullantes
y tu suscripción al Time,
y trágatelos, nena,
trágatelos.
Puedo manejar un pico y una pala de nuevo(creo)
y puedo conseguir
25 billetes por un combate a 4 asaltos(quizá)
claro que tengo 38 años,
pero un poco de tinte puede taparme
las canas;
y aún puedo escribir un poema (a veces),
no lo olvides, e incluso
si no me pagan,
es mejor que esperar la muerte y el petróleo,
y disparar a los pavos salvajes,
y esperar que el mundo
comience.

Muy bien, mendigo, me dijo,
lárgate.

¿Qué?,dije yo.

Lárgate,ésta ha sido tu
última rabieta.
Estoy harta de tus malditas rabietas.
Siempre te comportas como un
personaje de una obra de O'Neill.

Pero yo soy diferente, nena,
no puedo
evitarlo.

Eres diferente, de acuerdo,
y ¡qué diferente, Dios mío!
no des un
portazo
al irte.

Pero, nena, ¡amo
tu dinero!

¡Ni una sola vez has dicho
que me amaras a mí!

¿Qué querías
un mentiroso o un
amante?

Tú no eres ninguna de las dos cosas,
¡fuera, mendigo,
fuera!

...Pero,nena...

Vuelve a O'Neill.

Fui hacia la puerta,
la cerré suavemente y me fui
pensando: lo que ellos quieren
es un indio de madera
que diga sí y no
y que aguante las llamas y
no arme demasiado jaleo;
pero te estás
haciendo viejo,chico;
la próxima vez
no enseñes
tus cartas.

"Charles Bukowski 20 poemas."
Traducció de Cecilia Ceriani i Txaro Santoro.
Grijalbo Mondadori, S.A., 1998.

How do you do?

Divendres, 19 de setembre.

Avui he tingut una sensació. La, sensació. Aquella que tard o d'hora havia d'arribar.He notat un principi. També un final.M'angoixa perdre el passat. M'aferro a la memòria. Jo t'estimo ,així, tal com ets. Ara, comença el demà.Noves sensacions. Nous aprenentatges. Al final coneixeràs a algú. No pateixis, sóc fidel. Jo no et deixaré mai. Sóc tossuda.

Com estàs.?
Sóc la mare.
T'agrada l'ESO.?



What a wonderful world

I see trees of green, red roses too
i see them bloom for me and you
and i think to myself what a wonderful world.
I see skies of blue and clouds of white
the bright blessed day, the dark sacred night
and i think to myself what a wonderful world.
The colors of the rainbow so pretty in the sky
are also on the faces of people going by
i see friends shaking hands saying how do you do
theyand're really saying i love you.
I hear babies crying, i watch them grow
theyand'll learn much more than iand'll never know
and i think to myself what a wonderful world
yes i think to myself what a wonderful world.

Quin món meravellós

Veig arbres verds, roses vermelles també
les veig florir per a mi i per a tu
I penso per a mi mateix,quin món meravellós.

Veig cels blaus i núvols blancs
la brillantor d'un dia beneït, la foscor de la nit sagrada
I penso per a mi mateix, quin món meravellós.

Els colors de l'arc de Sant Martí, tan bonics en el cel
també estan a les cares de la gent que passa
veig amics estrenyent les seves mans, dient " Com estàs? "
Realment ells diuen "Jo t'estimo"

Escolto bebès plorar, els veig créixer
ells aprendran molt més del que jo mai no sabré
I penso per a mi mateix, quin món meravellós
sí, penso per a mi mateix, quin món meravellós.

Un èxit de presentació.

No recordo que mai a Blanes es fes una presentació d'un llibre, d'un autor no consagrat, amb més de dues-centes persones a la sala.I si m'equivoco ja em perdonareu.

Ahir 13 de setembre a la Fundació Angel Planells de Blanes , es va dur a terme la ja anunciada presentació del llibre "Immortals, sans i perfectes" del doctor, investigador i escriptor Salvador Macip.

L'èxit d'assistència va suposar, superar les espectatives amb escreix.

Tant l'autor del llibre com els organitzadors de la vetllada, ens sentim molt complaguts.

I estem doblement satisfets per la resposta del públic assistent i pel caire informal i familiar que van saber transmetre els presentadors de Salvador Macip i de la seva obra, l'escriptor Sebastià Roig i el periodista Marc Pérez,que van estar brillants.

Agraïm a en Salvador la disponibilitat que va tenir en tot moment i la seva bona manera de fer.

Si teniu ganes de saber què va passar, aquí us deixo el video casolà gravat in situ i sense editar.
Disculpeu les deficiències tècniques d'una filmació on s'ha prioritzat el fet de conservar el contingut íntegre de la vetllada.

És el que té el directe :-)

En Salvador va signar tants llibres ( es van esgotar), que el dit li feia mal.
Quan cou, cura i quan pica, madura.

Ara toca el microscopi.
Compte amb els ulls!.

Ai la Verge!

Me'n faig creus!.


El Papa de Roma , que sembla que no viatja tant com l'anterior, no se'n pot estar de fer algunes visites. Avui ha arribat a França.

Com que sembla que li agraden les Verges , li han organitzat una vetllada al seu gust.

Si voleu seguir-la vosaltres mateixos. Demà ,a JUBILATE! , teniu l'oportunitat de disfrutar-la molt.

Bona vetllada i que vagi de gust!.

11-S . La Diada Nacional de Catalunya.

L'onze de setembre, els catalans celebrem la Diada Nacional de Catalunya.

Cantem ben fort i ben alt el nostre himne nacional "Els segadors".

I fem ben visible la nostra bandera "la senyera".

Avui, 10 de setembre, celebrem també els 25 anys de la Televisió Catalana. Per aquest motiu TV3 ha fet una programació especial i ha triat aquest dia per estrenar el documental "Forjadors de la Diada".

A nivell personal vull felicitar ,des d'aquí, a la meva germana. Avui celebra les noces d'argent , a París. Enhorabona a tots dos!.

Ah i enguany també celebrem el centenari de l'estelada.



VISCA CATALUNYA!.Sense violència però LLIURE!.

Us deixo que disfruteu d'aquesta Diada amb "La Gallineta" de Lluís LLach.

Per anar fent boca.

Ai,ai,ai, aquests valencians...

"Los Girasoles Ciegos", la pel.lícula.

Una bona pel.lícula.

Per a fer memòria o per a aprendre .

Jo la recomano.

Si no us agrada , ho sentiré.

Potser tinc mal gust.

Salvador Macip a la Fundació Àngel Planells

"Immortals, sans i perfectes", el títol del nou llibre (editat en català i en castellà) que Salvador Macip presentarà a la Fundació Àngel Planells de Blanes, el proper dissabte 13 de setembre a les 20h. , a mi em fa una mica de por.

Per tal que em tranquilitzi un xic amb les seves explicacions, jo penso anar-hi.
Tot i que sé que corro el risc de sortir de la vetllada, immortal, sana i perfecta.

Per a qui també vulgui córrer el risc , i sabent que en Salvador és una persona polifacètica , que es prepari per a aprendre un xic més de ciència, de literatura i de música.

Esteu tots convidats!.

Aquí teniu l'entrevista que en Xavier Sardà li va fer quan estava investigant sobre el càncer a l'hospital Mount Sinai de Nova York.

Del Nautilus macromphalus i altres moluscs.

Nautilus macromphalus, era el seu nom de pila.

Parlava tant que ni un professor de secundària l'hagués aguantat.Però una professora de primària sí.

Ell parlava de criquet.Ella , dels republicans i la guerra civil espanyola.Ell parlava de dones.Ella, de les classes de català que havia donat aquest darrer curs als seus alumnes arribats d'arreu del món.Ell parlava de les hores de gimnàstica que feia cada dia per a aconseguir tenir i mantenir aquella musculatura en el seu cos.Ella, dels llibres que llegia.Ell parlava de les cremes que des de petit s'havia untat per tot el cos per tal d'aclarir la seva fosca pell.Ella, de com prenia el sol en el vaixell del seu pare.Ell parlava dels diners que estava fent i que faria amb el negoci que el seu germà tenia a Índia. Ella, de deixar la seva feina.Ell parlava amb el seu treballador-conductor de com rifar-se a les dones que feien el mateix viatge que ell.Ella, d'un cert compromís i del futur.

A tots dos els hi agradava ballar amb la música de les pel.lícules de Bollywood.

Si no fos per la tendresa.

Torno d'Índia,
un pais gran i densament poblat.

Torno amb un sentiment amarg,
de dol, de dolor.

La Sobha té dotze anys,
i el pare és mort.

Va morir aquest mes d'agost,
d'un atac al cor.

Jo estava allà,
i vaig visitar-la a ella i a la seva familia.

Per a una familia pobra, intocable, dàlit,
la visita d'un padrí té la seva importància.

En un moment com aquest,
encara més.

Deu persones depenien de l'única font d'ingressos que tenien,
i ara han quedat sols.

Però no estan sols,
sempre hi haurà un padrí que els ajudarà.

Així els hi ho vaig dir,
és el mínim que podia fer.

En un pais pobre, on casen o abandonen a les nenes per a tenir menys boques per a alimentar,on treuen als infants de l'escola per a anar a treballar al camp i on per quatre rupies prostitueixen a les nenes...val la pena ser padrí i fer de padrí.

Ah, si no fos per la tendresa...

Lucrecia a Blanes

Està a punt de començar el concert que aquesta nit ens oferirà la cantant Lucrecia davant de la simbòlica "Sa Palomera", el portal de la Costa Brava.

A les portes de la Festa Major de Blanes i de les vacances d'estiu, us deixo amb aquesta artista cubana que viu a Barcelona i parla ,també, en català.

Si no em torneu a veure per aquí, serà perquè he fet la maleta i he anat a veure món, tot acompanyant al meu braç que encara no té l'edat reglamentària per viatjar sol.

Que passeu un bon estiu i fins qui sap!.

Llum verda

La Marta no és només optimista, també és realista.

El metge ambigu, ja no és ambigu, s'ha definit. Ha confessat.

Ha estat l'Indiana Jones del meu braç que , al final, ha descobert el secret més ben guardat del metge.

Aquest no ha pogut evitar les consequències d'un treball d'equip, intens i ben fet.

I jo, més feliç que un gínjol, vull recompensar al meu braç i a la Marta.

I la Marta, que em demana només una postal.

I el metge, que voldria un viatge a Índia.

És el meu braç que necessita un viatge.Li agraden les vacances i també les aventures.!

Ai mira com riu...

Ja comença a fer la maleta.





I estic pensant...només una postal Marta.?

En un petit poble

Uns baixos foscos en un carrer estret:
surt el so d'un martell i pols de runa.
Pel forat de la porta es veu a penes
un home sol que està picant i un vell
que vora seu se'l mira.No conversen,
com si els dos escoltessin en els cops
un dolor que només ells reconeixen.
La porta ara em devora la mirada
i se l'endú ferotge cap a dins.
Si m'acostés, potser ni em sentirien.
Són les interminables, lentes obres
de la casa per dins, on ningú mira.

Casa de Misericòrdia
Joan Margarit i Consarnau.
Edicions Proa.Barcelona 2007

Inauguració.

Taronges, liles, platejats, daurats.
Ulls , llàgrimes, troncs, arrels.
Pintura, poesia,música, video.
Quadres quadrats, quadres quadrats.

Performance.
Oriental.
Blanc fluorescent.
Xampany.

Vestit vermell.
Silenci.

Agraïments.

Ara , l'escàndol , ha estat en les proves de selectivitat.

Que "España va bien", ja no ens ho vam creure quan ho va dir l'Aznar en el seu dia.
I acadèmicament,quan es van fer públics els resultats de l'informe PISA, va quedar ben clar que ni Espanya, ni Catalunya anaven bé , ni l'any passat "con diálogo ", ni aquest any "con buen talante":



Han passat els mesos i arriben les proves de la selectivitat. Hi han hagut errors que s'han pogut resoldre i errors que no s'han pogut resoldre:



En tot cas un curs escolar marcat per un munt de deficiències,informes, errors i denúncies.

Denúncies serioses, que en algun cas van ser escoltades seriosament pels qui tenien , de veritat, el màxim pes en l'entitat.Persones responsables amb ganes de trobar solucions. Persones capaces de exigir canvis dins l'entitat.Persones que al cap i a la fi amb la seva actitud van acabar produint canvis en el professorat.Persones que realment van procurar per l'alumne.

Fets i no paraules.

Vaig agraïr a la Presidenta de la Junta Directiva,ja en el seu moment, la seva actuació.I vaig agraïr també, que em diguessin que la meva filla tenia les portes obertes en aquesta entitat.

Ara que els quatre principals (in)docents ja estan fora d'aquesta entitat, tres d'ells des del mes de febrer i el quart des d'aquest mes de juny. Ara que hi ha hagut un canvi del director(pianista),de la seva dona(pianista), de la directora psicopedagoga(pianista)i de la responsable de l'orquestra de corda(violinista) , és hora de mirar endavant.

I si tal com diuen alguns ,l'ambient de l'escola ha canviat molt...potser els professors no s'ho passaran tan bé però treballaran més.I potser l'alumne hi sortirà guanyant.I potser els pares pagaran més a gust la quota mensual.

O potser no passarà res de tot això .

En tot cas vull donar les gràcies ,públicament, a la Junta Directiva de la Banda i Cobla del Col.legi Santa Maria de Blanes.

Potser ara tornaran els alumnes que en el seu dia van marxar.

Visca Bolaño, amb crit de guerra o sense.

Gran nit la d'ahir al cafè-restaurant l'Horiginal, de Barcelona.

Gran Homenatge a Roberto Bolaño.

Senyor Subal, poetes, actors,escultors, decoradors,tècnics de so, d'imatge, amics i públic assistent, la vetllada d'ahir va ser, senzillament , excel.lent.

L'ambient que es va crear, de mica en mica , a mida que anaven entrant en acció els diferents participants,va resultar molt càlid.

La sala, tipus cafè-bar de poble , on es va realitzar l'acte, estava plena de gom a gom.

Fum, cerveses i un silenci sepulcral, acompanyava als rapsodes de la nit.

Un silenci concentrat. Una concentració de gent respectuosa per la figura de Roberto Bolaño.

Un documental únic, el de Jaume Pujades .

Uns texts ben seleccionats i variats, van donar ritme i color : des fragments de la seva poesia, de la seva prosa, del pregó de Festa Major que Bolaño va realitzar a Blanes ,fins a l'última entrevista que li van fer abans de morir.

Un acte seriós, ben planificat, ben organitzat,ben dirigit i ben executat.

Un pla B., perfecte.

Van deixar el llistó molt alt.

Ara, a pocs dies del cinquè aniversari de la mort de Roberto Bolaño, toca a Blanes.

"¡Viva Bolaño!".

Mmmmm...quin còctel.

M'agrada, el sol.
Les ulleres, negres.
Les corbates, llargues.
I les camises, blanques.

Els glaçons, que siguin dos.
Millor , grans.
La llimona, sucosa.
I el got, llarg.

El vermut, blanc.
amb ginebra.
De gust,suau.
I penetrant.

M'agrada, el mar.
Agitat, no remogut.
M'agrada, el 007.
I m'agrades tu.

Quan el Sol es troba per sobre del Tròpic de Càncer...

Els Joans religiosos celebren el seu sant.
Els no Joans, celebren el sant dels Joans, si són convidats per aquests i encara que no siguin religiosos.
Els pastissers celebren que hi hagin Joans i no Joans que vulguin celebrar aquesta festa menjant les típiques i delicioses coques de trenta mil gustos diferents, que ja fan expressament i hàbil, per a que ningú pugui dir que no fan la del seu gust i es quedi sense poder comprar una o dues mil coques de Sant Joan.
Els mestres xampanyers celebren que hi hagin Joans i no Joans que vulguin remollar la coca que fan els pastissers , amb un xic de cava fresquet, del que fan ells.


Els que no són religiosos, no celebren el Sant d'en Joan, però celebren el Solstici d'Estiu.
I no sé si avui plou i fa sol, però les bruixes es pentinen, per anar ben maques de Festa Major.


A les dotze de la nit, un món màgic s'ha d'obrir.

A les dotze de la nit, la LLuna heu de mirar i després, una figuera.

Cabeza huevo.

Tarda de diumenge.
Sol de mitja tarda.
Negres del sol.
Ulleres de sol, negres.

Familia catalana de Vic.
Dominicans de gran familia.
Quinze turistes dominicans.
Catalans fent el turista.

Aquestes ulleres són de la nostra nena.
Cabeza huevooooooooo, que las gafas son de la niñaaaaaaaa.No toques mas naaaaaaaa!!!.
Es que les ulleres són molt cares, la nena és filla única i la tenim molt mimada.
Oyeeeeeeeeeee, que es hija única y las gafas son muy caraaaaaas!!!.Jajaja.

Són d'aquí ustedes?.
Nooooooo, somos de la República Dominicana,aunque yo soy medio dominicana porque mi papi es del Ecuador.
Nosaltres somos de Vic.
Quieres una cerveza?

No, no, que yo ahora haig de conduir fins a Vic.
Y queeeee hombre, por una cervecitaaaaaa?
No, no, que si me para la polisia?
Bueno hombre usted sople de laoooooo!!!. Jajaja.

Judith, agafa les coses que marxem.
Ya se van ?.
Sí, sí, que nosotros som de Vic i encara tengo por una estona.
Pues no me gusta que me rechacen cuando yo invito.

Bueno hombre, la próxima ves que ens trobem prenem una cervesa, no se lo prengui malament.
Vale, la próxima vez.
D'acord, adéu , buenas tardes.
La próxima vez una cerveza eh?.

Encaixada de mans, somriure i despedida.

Ja ha arribat el Solstici d'Estiu.

Com esteu de sol?

Jo, esperant a que el solstici d'estiu ,em doni l'energia suficient per tirar endavant amb una de les tasques que en aquests moments em preocupa més...La rehabilitació del meu "braç congelat"?,noooo.Vull dir sí.

I les esperades vacances de l'agost?.
Què passarà amb les vacances familiars?.

Doncs, per contestar aquestes preguntes, aquí estic jo, posant aquest toc d'emoció,d'incertesa, de misteri: a la meva familia, a les amigues i companyes de viatge, a l'agència de viatges, a la meva fisioterapeuta que ara ja veig dues vegades al dia (rehabilitació intensiva) i creu que me'n sortiré força bé (és una persona optimista), al metge que és ambigu i no sap si per l'agost hauré d'estar fent vacances a Blanes, veient a la Marta, dues vegades al dia.

En fi, un enigma que es desvetllarà quan l'Indiana Jones del meu braç descobreixi , què preten el meu metge.

Sempre hi ha... el dolent de la pel.lícula.

I la Irina, a "Indiana Jones i el regne de la Calavera de Cristall ?". És culpa de la Irina que la pel.lícula necessiti una rehabilitació més profunda que la del meu braç?

Senyores i senyors...m'haig de cuidar.

Fa molts anys, vaig anar a veure "Slastic", un espectacle de la companyia catalana de teatre còmic i llenguatge gestual, Tricicle , a Calella (Maresme).

Fa pocs dies, vaig anar a veure "al metge" i ja m'ho vaig pensar...em faria aquella pregunta.

Me la faria.?
Sí, sí, me la va fer.

Fa esport?.

NO!, li vaig contestar.

Mentida, el to no va ser aquest. Estava davant del metge i encara no sabia el què tenia. Una no pot fer el ruc, ni que sigui el ruc català, quan té un metge al davant i una malaltia en el braç.

La meva resposta va ser més aviat aquesta:...mmm...no,no...no en faig d'esport... Punt i a part.

Estava esperant una mirada d'aquelles matadores que et claven els metges quan no fas allò que mig planeta fa cada dia al matí, a la tarda o al vespre. O millor dit, al matí, també a la tarda i naturalment al vespre (tot sigui per tenir un bon cos). Allò que deixa a mig planeta suat fins les celles i amb una pudor que tomba d'esquena.

Després diran, que l'efecte hivernacle el produeixen els gasos de les vaques.

El metge em va examinar el braç i va descobrir...que tenia la musculatura i flexibilitat d'un nen petit.!

Mira que bé, que juvenil.!
I que dolent també ,quan ja no ets tan juvenil.

En fi, que no em vaig salvar de la recepta: antiinflamatoris de cavall durant 7 dies, píndoles protectores antiperforació d'estómac ,una resonància magnètica, unes 365 sessions de fisioteràpia i potser una intervenció quirúrgica. Olé quina alegria. Punt i a part.

Ara, com els esportistes de veritat. A patir. Vull dir a suar.!

Que tremoli el planeta. I la capa d'ozó.

Teorema de Pitàgores.

Si us agrada la geometria, la filosofia, les matemàtiques, els misteris i les diagonals:

En un triangle rectangle, el quadrat de la hipotenusa és igual a la suma dels quadrats dels dos "catets".

En un món com el nostre,tan complex,de "catets" n'hi ha de moltes classes: n'hi ha que són curts i n'hi ha que són molt curts.

Si tenim dos triangles rectangles compartint la diagonal, aleshores una hipotenusa ha de fer front a quatre "catets".

Hi ha llocs on sempre hi ha catets (com en un triangle rectangle). I n'hi ha on no n'hi ha mai.

Per cert Isa, ja estàs fent les maletes?. Només quedes tu. No esperis més, que s'acaba el temps.Potser, fins i tot, al triangle celestial t'hi voldran.I qui sap, potser et rebran amb música de violins.

La Fundació Àngel Planells presenta, a Blanes, el llibre:"Bolaño Salvaje"

A Blanes, el proper dimarts 27 de maig a les 20h. i a la seu de la Fundació Àngel Planells, es farà la presentació, dins l'espai literari Ball de Lletres, del llibre : "Bolaño Salvaje" , amb edició d' Edmundo Paz Soldán i Gustavo Faverón Patriau , editorial Candaya.










També es presentarà un documental inèdit, anomenat: "Bolaño Cercano" amb guió i direcció d'Erik Haasnoot , de quaranta minuts de durada.

Les paraules extretes del llibre "Bolaño Salvaje", diuen : "Un documental on la familia i els amics més íntims de l'escriptor xilé Roberto Bolaño conversen sobre la seva vida i desvetllen algunes claus sobre la seva escriptura.
Ambientat a Blanes, Barcelona i Mèxic D.F., aquest documental recull els testimonis de la seva esposa Carolina López, dels seus fills Alexandra i Lautaro Bolaño, i dels seus amics Antoni García Porta,Enrique Vila-Matas, Rodrigo Fresán i Juan Villoro."

Serà una vetllada per gaudir-ne tots plegats, així que, hi esteu tots convidats.

"¿Entonces qué es una escritura de calidad?. Pues lo que siempre ha sido: saber meter la cabeza en lo oscuro, saber saltar al vacío, saber que la literatura básicamente es un oficio peligroso. Correr por el borde del precipicio: a un lado el abismo sin fondo y al otro lado las caras que uno quiere,las sonrientes caras que uno quiere, y los libros, y los amigos, y la comida"

(Roberto Bolaño)

Presentació a Blanes de: " l'Associació Solidària Blanes amb Anantapur."

El proper dilluns 26 de maig a les 20h. , a la seu de la Fundació Àngel Planells,al carrer de l'Or, nº2, l'amic indi Sasi Kumar ens farà una explicació de com és la vida a Índia i quin és el treball que duu a terme la Fundació Vicenç Ferrer a Anantapur.

En Sasi va néixer a la R.D.T.( Rural Development Trust). És on viu ,també i entre d'altres, en Vicenç Ferrer i l'Anne(Perry)Ferrer.


Vaig tenir la sort de conèixer on viuen, on treballen , els fruits del seu treball i la població per a la que han dedicat, dediquen i dedicaran tota una vida: són els més desfavorits d'Índia, els dàlits ( els intocables).

S'aprofitarà també per presentar l'Associació Solidària Blanes amb Anantapur, de recent creació i per donar a conèixer els projectes que actualment es financen.

Hi esteu tots convidats!.

Sobretot Fina, sigues objectiva.

Diumenge, 18 de maig: Recordant a Bolaño.

8 hores, 8, parlant de llibres i literatura.
8 hores, 8, de literatura de la bona.
8 hores, 8, de la d'en Roberto Bolaño, entre d'altres i sobretot.
8 hores, 8, amb Subal Quinina , Martín Gómez, Joan Planells, Jaume Pujades , Cristina F. i Jaume Puig.
8 hores, 8, compartint afinitats, passions,projectes, opinions, idees.
8 hores, 8, recordant escenaris i personatges de novel.la.
8 hores, 8, vivint a Blanes.
8 hores, 8, al Blanes de Bolaño.

Una meravellosa vetllada. De les que deixen empremta i record.

Ah! i visca Bolaño!

FELICITATS A NAU ARGOS EN PARTICULAR.

Repercussió, que ha tingut en els mitjans digitals, la presentació del llibre:LA CATOSFERA LITERÀRIA 08, prologat per Biel Mesquida i editat per Cossetània Edicions.
Directe.cat
Marcvidal.cat
Avui.cat
3cat24.cat
Acn.cat
adn.es
Eldebat.cat
Elsingulardigital.cat
Vilaweb.cat
Naciodigital.cat
Premsacossetania


Felicitats a tots els blocaires que, amb aquest llibre, veuen realitzat el seu somni virtual.

Els felicito a tots en general i a Nau Argos en particular.

Per a qui estigui interessat en la seva lectura, el llibre el podreu adquirir a les llibreries de Catalunya.

Cava preparat

Sempre hi ha alguna cosa per celebrar.

As tomàtic é vamoi i rodó. I sa poma é varmea.

Per si no ho savau, as tomàtic é vamoi i rodó i té puas vardas. Sa poma é varmea ,a ca meua mengen moltas pomas a veades.Sa fresa té picots, em fa molta gana aqueta fresa .Sa flor é obeta...





As vamoi i as vod són colós molt difarents.As primer é ben càlid i s'altri é frad.

Ca bé. Com sa complamentan as ponyeteros, eh?.

Paraules prenyades

Avui he trobat quatre cartes per casa.

Dues de les quals estaven escrites amb lletra tremolosa, segurament degut a les presses en la seva redacció.

Unes cartes que deien així:




"Blanes, 2 de maig de 2008.

Estimades amigues,els hi escric aquesta carta per dir-lis que, avui a les deu del vespre a Palafolls, hi haurà un recital de poesia a càrrec dels poetes Biel Mesquida i Màrius Sampere.
Ens farien un gran honor si , a la meva familia i a mi , ens volguessin acompanyar a tan agradable vetllada.Vetllada que sens dubte estarà envoltada d'un delicat clima de sentiment i sensibilitat.
Esperant rebre noticies seves, rebin una cordial salutació.
Atentament.
xxx".

"Blanes, 2 de maig de 2008.

Estimada familia, hem rebut la seva carta amiga.Després de llegir-la, no hem dubtat ni un moment en escriure'ls-hi aquesta nostra com a resposta afirmativa a la seva amable invitació.Quedi dit doncs que nosaltres també assistirem a tan prometedora vetllada.
Agraïdes de tot cor, rebin una cordial salutació.
Atentament.
xxx".

"Blanes, 4 de maig de 2008.

Estimades amigues,quina tarda que em passat a casa seva.Tot el que ens havien preparat per dinar estava deliciós.
Hem pogut, així mateix,comentar el recital de poesia que vam escoltar junts a Palafolls.Hem coincidit en tot, en que l'espectacular lectura i representació que dels seus poemes va fer el senyor Biel Mesquida, va ser digne d'admiració.No podia fer-ho millor.Aquells canvis de to, aquells moviments amb el seu cos, aquells gestos amb la seva cara ,aquelles mirades, aquella veu profunda i penetrant que a voltes es convertia en una dolça veu capaç de murmurar els cants més suaus d'una cançó de bressol.Aquella discussió acalorada que van encetar plegats amb en Màrius Sampere en acabar ,aquest, la lectura dels seus poemes.Aquell caliu que van saber introduir a la sala.Aquell final feliç de petons i abraçades entre ells dos. I aquella signatura de llibres amb dedicatòries per a tothom que així els hi demanés. Ah, amigues, com vam disfrutar junts amb la poesia i com hem disfrutat avui amb la gastronomia.Tot un plaer pels sentits.
Esperant una nova trobada, rebin una cordial salutació.
Atentament.
xxx."

"Blanes, 12 de maig de 2008.

Estimada familia, hem pensat que els hi agradaria tenir un record d'aquella vetllada i,per aquest motiu, els hi deixem per escrit uns poemes d'ambdós poetes, extrets del llibre: Palafolls Paraules Prenyades, que és un recull d'obres de cadascun del poetes que han recitat a Palafolls.
Així doncs i esperant que els hi agradin molt aquests poemes , rebin una cordial salutació.
Atentament.
xxx.

Claror d'Aquàrium

Poses adob a la paraula
que escultures amb argila
de llengua i de paisatge.
Més tard quan confegeixis mots
un aleteig de frases
et dirà si les notes
s'avenen i s'encontren
en concert.

Biel Mesquida
El llegidor.Pintades damunt el Planeta.
www.sant-cugat.net/daltabaix/biel.htm,2002.


Ubiqüitat

El problema és que sóc arreu. Fins i tot
al cor, que, abans de mi,
era sang disponible
en un glop. Ara ocupo els espais
intermedis
entre el nom que em dic i el dormitori
dels plurals.

Hi ha massa jo
escampat, un fum
d'ànimes monosil.làbiques.
Només que determinis
un punt d'alt d'una ratlla
llunyana, just allà
ja hi sóc, amb el meu farcell. També
puc agafar un impossible, encara verd,
i fer-me'n un gira-sol
per perseguir la mirada obliqua
del gegant de les pomes.

Màrius Sampere.
Ens trobarem a fora.
Els llibres de l'Óssa Menor.Edicions Proa.2006."

No les traspassis sempre totes.

I mira que n'hi ha de gent que li agrada el risc, les emocions fortes, traspassar els límits.
Anar a la seva.
I mira que n'és d'important veure fins on es pot arribar.
I parar a temps.

Feia dies que...

Avui, el dia, era ideal.

Plovia.

Feia dies que no pintava. Anys, per ser sincera.
Un col.lapse mental va impedir fer circular els colors en el meu cervell.
Bé, mentida, hi circulaven, però no arribaven fins a la meva mà.
Els colors es quedaven en el cervell i no baixaven.
Allà s'ho passaven la mar de bé.
Però i la mà.?

La mà ara tremola.Massa temps sense practicar.
El cervell la renya, la mà fa el que pot.
En un moment donat acabo la feina per avui, s'ha d'assecar la pintura , no puc continuar.

La mà sembla que , finalment, ha respost.

M'animo a començar un nou quadre demà mateix. Mentrestant aquest s'assecarà.Encara no l'he acabat , l'ull ha de ser més penetrant, més intensament penetrant.Més potent.
Potser un xic de negre d'ivori i una mica de groc de cobalt. No, un xic de marró Van Dyck i blanc de titani.El contrast quedarà bé. Sí.Doncs potser un xic de blau phtalo i groc de nàpols.Ara no puc pensar,primer s'ha d'assecar i llavors veuré quin és el millor contrast.

Demà serà l'hora de pintar una nova història. Haig de dir tantes coses...

Tinc poques hores per confeccionar mentalment el nou quadre. No faré cap esbós. Aquesta vegada no. Ara tinc la ment clara.

Si tots plorem s'ompliran els pantans.

En èpoques de sequera i ara n'estem travessant una de forta,cal recollir aigua d'on sigui, si cal fins i tot, de les nostres pròpies penes.
Avui he plorat, potser per solidaritat.
Blanes ha plorat.
Ara té llàgrimes al seu cor.
Demà potser hi naixerà una flor.

2008 Any Internacional de la Patata

L'Any Internacional de la Patata , ha arribat a Europa ,de ple, aquest mes de maig.
De la patata s'han dit tantes coses.
És difícil tractar aquest tema sense tenir en compte moltes variables. Cal tractar-lo doncs, en conjunt, així tindrem una major perspectiva de la patata.




Hi han tants punts de vista com persones:



el gastronòmic




el científic




l'artístic




l'històric




el poètic


el musical




l'econòmic




el tradicional




el curiós




el publicitari...





Està clar , tothom té una història al darrera i una manera d'escalar, professionalment parlant.

I menjar patates n'és una. En Brad Pitt, ho feia molt bé, ja ho heu vist.

Per algunes estrelles de Hollywood, o de casa seva, la patata és la patata, que carai.

Aquest 2008 serà fantàstic pel món de les patates.Però els anys vinents què...

Ai, això no ho sap ni Déu.