Mostrando entradas con la etiqueta teatre. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta teatre. Mostrar todas las entradas

17.6.11

7 de maig: "El misantrop" de Molière.



"El misantrop" de Molière, obra estrenada al TNC de Barcelona el passat 5 de maig , va fer possible el que semblava  impossible.

Una hora faltava per al començament d' "El misantrop" i de "Copenhaguen", aquell 7 de maig de 2011, just quan agafava el tiquet del pàrquing del TNC. De l'ascensor sortia en Pere Arquillué, actor prou conegut a Catalunya com per a que aquelles dues noies li preguntessin si  anava a "El misantrop" de Molière.Educadament i amb molta pressa, com la d'un actor que està a punt d'actuar a la Sala Petita del TNC i arriba tard al maquillatge, va sortir de l'ascensor dient-lis que ell anava a "Copenhaguen", "Co-pen-ha-guen".Va desaparèixer escales amunt, i per una porta d'alumini blanc que hi havia just abans d'arribar als lavabos d'ambdós sexes, a mà dreta, pel darrere de la taula on hi havia la màquina de cafè i les copes  preparades per prendre el cava o el  vi que, sovint, demanen els qui  a casa seva beuen Coca-Cola o Seven-Up, va desaparèixer definitivament de la meva vista.I no només de la meva vista, encara que ningú més, a part de les noies de l'ascensor, el veiés passar. Ja passa això quan un actor és fugaç com una estrella.

Poca cua a la barra.Entrepà de pernil ibèric i aigua.L'entrepà de xapata cruixent.Anava a veure i escoltar una obra de teatre ,no una simfonia de budells afamats.Havien fet una ampliació del nombre de taules per poder menjar còmodament i tranquil.la just davant de la llibreria on acabaria buscant el llibre de l'any.Ja era hora; tant d'espai buit i sempre tanta gent dreta menjant feia mal de consciència.Taula lliure a la meva dreta.Només una taula lliure.Qui no corre, vola, al TNC.
I va aparèixer, de sobte, com per art de màgia, l'home , fins aquell moment virtual per a mi, més baix del que m'havia imaginat.Cabell llarg, canós.Vestit negre, americana llarga i pantalons de cama ample amb els baixos de ventall.Mocassins  negres,tous a simple vista,còmodes.Camisa llarga per sobre dels pantalons, fosca,de quadres blaus, amb coll indi o de capellà.Mocador gruixut, potser bufanda , grana, tirada llarga sobre el pit.Crossa a la mà dreta, li costava caminar, ho feia lentament.Van ocupar aquella taula per a quatre persones.Les dues dones semblaven més grans que ell, potser ho eren.La morena, molt prima, anava amb roba fosca,amb caient,pantalons amples com d'artista.L'altra parella vestia normal.Una estona assegut, mà a la butxaca i ulleres a la punta del nas,considerable en comparació amb els ulls petits i allargats.
Es va adonar  que el coneixia, i això que vaig dissimular.Però la mirada és la mirada i sovint les mirades es creuen i parlen.
Va demanar una mica d'aigua, que prenia amb calma.Els seus acompanyants  van demanar una beguda a base de llet o cafè.I van menjar uns petits entrepans,que ben mirat, eren uns entrepans  ben petits.Però no semblaven tenir massa gana.Parlaven més que no pas menjaven.Tot d'una, inevitablement, es van tornar a creuar les nostres  mirades.Jo no podia separar el seu rostre del so de la seva viola de gamba.Ell no en tenia ni idea de qui era jo, però segur que va intuir que m'agradava la música, si més no la que ell interpretava. 
Vaig entrar a la Sala Gran cinc minuts abans  que comencés l'obra barroca.Ell no.Per a mi va desaparèixer, qui sap si per sempre més.

Bon seient.Mòbil apagat.Lectura del programa de sala.
Sentia una gran curiositat, havia d'estar atenta a un text que ,en aquella ocasió, gràcies a la traducció de Sergi Belbel, no seria en forma de vers sinó lliure, proper, de cap època ,com l'espai i el vestuari emprat.
I va començar l'espectacle amb una  música  xocant però efectista,de ritme decidit, potent. Em va agradar.
Georges Lavaudant, encarregat de la direcció i il.luminació d'aquesta nova  posada en escena deia en el programa: [...] "les actrius i actors es troben davant del repte de passar amb rapidesa del registre dramàtic a la farsa, de la conversa filosòfica a l'angoixa de la gelosia, de l'engany a les exigències absolutes de la sinceritat...És, doncs, com jugar a caminar per la corda fluixa.Exactament el que li passa a la peça, que no es pot dir si cau del costat de la comèdia o del drama".[...]
L'actor Jordi Boixaderas en el paper d'Alceste ,  protagonista i pes pesant de la representació, no va aparèixer com a principal actor  en el moment dels aplaudiments, eclipsat , inexplicablement, per l'actriu i "diva" Rosa Novell, que amb escàs paper  i deslluïda actuació  va aparèixer al centre de la fila d'actors a qui premiar pel seu treball.

Em pregunto què en deuria pensar  del misantrop de Lavaudant, el reconegut i premiat intèrpret de música antiga?.

2.10.09

Sanitaris públics.

Aquella vegada, com d'altres, la casa comercial s'havia equivocat.Distribuïa ,als domicilis particulars, publicitat sobre sanitaris públics.

I a ella els sanitaris públics sempre li havien fet molt fàstic.

La seva mare , ja de ben petita, li havia dit que aquests tipus de sanitaris eren els més bruts que hom podia trobar. Que encara que a simple vista no es veiés el grau de bruticia que hi havia , de porqueria sempre en tenien.I molta.
Deia que els netejaven una mica i , a vegades gens ni mica,i que de seguida tornaven a estar impresentables.Vaja que es podia agafar qualsevol infecció o malaltia.

Encara ara tenia les paraules de la seva mare ben presents quan es trobava davant d'un sanitari públic.I sempre prenia precaucions, perquè amb els anys n'havia vist de tota mena.
Arribat el moment, però , podia assegurar un fet ben cert: tots ells eren molt útils.

Que vagi de gust.


11.2.09

Adéu, però vull que sàpigues que els xipresos moren dempeus.

La nostra societat és clarament intel.lectual.

Això crec que ho diria fins i tot en ZP, amb "talante,diálogo" i els ulls tancats , en un moment com l'actual, de clara eufòria econòmica.

Qui no disfruta ,per exemple, escoltant una interessant conferència sobre la psicologia de la llama albina en captivitat?. O ,us ho posaré més senzill encara, qui no perd el cap escoltant un recital de poesia?.


1.6.08

Senyores i senyors...m'haig de cuidar.

Fa molts anys, vaig anar a veure "Slastic", un espectacle de la companyia catalana de teatre còmic i llenguatge gestual, Tricicle , a Calella (Maresme).

Fa pocs dies, vaig anar a veure "al metge" i ja m'ho vaig pensar...em faria aquella pregunta.

Me la faria.?
Sí, sí, me la va fer.

Fa esport?.

NO!, li vaig contestar.

Mentida, el to no va ser aquest. Estava davant del metge i encara no sabia el què tenia. Una no pot fer el ruc, ni que sigui el ruc català, quan té un metge al davant i una malaltia en el braç.

La meva resposta va ser més aviat aquesta:...mmm...no,no...no en faig d'esport... Punt i a part.

Estava esperant una mirada d'aquelles matadores que et claven els metges quan no fas allò que mig planeta fa cada dia al matí, a la tarda o al vespre. O millor dit, al matí, també a la tarda i naturalment al vespre (tot sigui per tenir un bon cos). Allò que deixa a mig planeta suat fins les celles i amb una pudor que tomba d'esquena.

Després diran, que l'efecte hivernacle el produeixen els gasos de les vaques.

El metge em va examinar el braç i va descobrir...que tenia la musculatura i flexibilitat d'un nen petit.!

Mira que bé, que juvenil.!
I que dolent també ,quan ja no ets tan juvenil.

En fi, que no em vaig salvar de la recepta: antiinflamatoris de cavall durant 7 dies, píndoles protectores antiperforació d'estómac ,una resonància magnètica, unes 365 sessions de fisioteràpia i potser una intervenció quirúrgica. Olé quina alegria. Punt i a part.

Ara, com els esportistes de veritat. A patir. Vull dir a suar.!

Que tremoli el planeta. I la capa d'ozó.

16.12.07

El Llibertí o la Llibertina?


Tot feia pensar que la nit començava bé...

Trobada amb les amigues de Barcelona, unes salutacions, uns petons de benvinguda i un sopar calentó que ens estava esperant sobre la taula.
Una va triar un "Hot Dog" amb maionesa i una altra una botifarra del país amb un bon raig d'oli d'oliva extra-verge i cru. Per a beure una deliciosa gerra de cervesa.

La del Hot Dog li va preguntar a la de la botifarra:" què en diria en Freud del meu sopar?" i l'altra es va mirar el seu propi sopar i li va contestar:" i del meu , del meu què en diria el senyor Freud?".

Rialles.Tot estava a punt per a anar a veure l'obra de teatre "El LLibertí" de l'autor Eric-Emmanuel Schmitt , sota la direcció de Joan Lluís Bozzo ,al Teatre Poliorama.

Un espectacle divertit, fet en to de vodevil però amb contingut seriós, on l'espectador no només està passivament observant l'acció sinó que també s'està emocionant des de la intel.ligència, des de la complicitat. Amb actors molt entregats al seu paper, sobretot la Laura Conejero fent de Madame Therbouche i en Ramon Madaula fent de Denis Diderot, pintora ella, filòsof ell.

Per a qui vulgui saber què significa per a en Diderot la paraula "moral"..... el plat està servit.
Bon profit!.