Gràcies a Déu...

...que Déu existeix i fa miracles.

És un tema que em tenia amoïnada.Ara feia temps que no es manifestava fent un miracle.
Però avui l' ha fet.Ara sé que pot canviar a la gent en dos dies . Oh, alegria!.

Gràcies a ell avui he vist gent que, de la mateixa manera que ahir menjava ,voraçment, patates xips davant la televisió , mentre mirava un partit darrere l'altre d'aquest esport nacional que en diuen futbol , avui , oh miracle, menja patates xips ,o no , davant la finestra , mentre llegeix un llibre de poesia, de bruxas per exemple.
També he vist gent que portava mesos omplint el sac amb blat i que avui, oh miracle, l'ha lligat. Ai si està foradat.

Realment he vist que ha canviat la situació de tanta gent en dos dies que he arribat a la feliç convicció que Déu vostre senyor és bo i que , per fi, ha fet justícia i ha donat a cadascú el que es mereixia.
Que cap membre del PP dubti del bon senyor, que ja sé que no ho solen fer però per si de cas. Déu ,al final ,sempre fa el millor per a tothom.

Només he trobat a faltar un tercer miracle, que diuen que el tercer és el definitiu: sanarà als cecs encara que siguin del PP?.Perquè hi ha algun membre del PP que lluny de ser curt de vista està més cec que un talpó cec.Que és de poble i no ha previst de què pot ser capaç una persona que està en una llista d'un partit polític no afí , de poble també. A aquestes alçades ja s'ha de ser innocent.
Ai ,val més que aquest es dediqui a recitar poesia , encara que ho faci malament. Ja ens posarem els auriculars.

Gràcies a Déu que Déu existeix i fa miracles.

Sanitaris públics.

Aquella vegada, com d'altres, la casa comercial s'havia equivocat.Distribuïa ,als domicilis particulars, publicitat sobre sanitaris públics.

I a ella els sanitaris públics sempre li havien fet molt fàstic.

La seva mare , ja de ben petita, li havia dit que aquests tipus de sanitaris eren els més bruts que hom podia trobar. Que encara que a simple vista no es veiés el grau de bruticia que hi havia , de porqueria sempre en tenien.I molta.
Deia que els netejaven una mica i , a vegades gens ni mica,i que de seguida tornaven a estar impresentables.Vaja que es podia agafar qualsevol infecció o malaltia.

Encara ara tenia les paraules de la seva mare ben presents quan es trobava davant d'un sanitari públic.I sempre prenia precaucions, perquè amb els anys n'havia vist de tota mena.
Arribat el moment, però , podia assegurar un fet ben cert: tots ells eren molt útils.

Que vagi de gust.

Un conte

Fa una estona he tingut una associació d'idees i he pensat en el conte de Charles Bukowski.Es tracta de realisme brut , un tipus de literatura que no agrada a tothom.Però com que entre gustos no hi ha baralles, per a qui vulgui conèixer un xic més la seva obra,us deixo amb l'últim capítol de:
"La máquina de follar".Títol de l'edició original: "Erections,Ejaculations,Exhibitions and general Tales of Ordinary Madness"(selecció aprovada per l'autor).Charles Bukowski.Traducció de J.M.Álvarez i Ángela Pérez.Pàgines 177-190.Editorial Anagrama,S.A. 1992.


La máquina de follar

Hacía mucho calor aquella noche en el Bar de Tony. ni siquiera pensaba en follar. sólo en beber cerveza fresca. Tony nos puso un par para mí y para Mike el Indio, y Mike sacó el dinero. le dejé pagar la primera ronda. Tony lo echó en la caja registradora, aburrido, y miró alrededor... había otros cinco o seis mirando sus cervezas. imbéciles. así que Tony se sentó con nosotros.
-¿Qué hay de nuevo, Tony? -pregunté.
-Es una mierda -dijo Tony.
-No hay nada nuevo.
-Mierda -dijo Tony.
-Ay, mierda -dijo Mike el Indio.
Bebimos las cervezas.

-¿Qué piensas tú de la Luna? -pregunté a Tony.
-Mierda -dijo Tony.
-Sí -dijo Mike el Indio-, el que es un carapijo en la Tierra, es un carapijo en la Luna, qué mas da.
-Dicen que probablemente no haya vida en Marte -comenté.
-¿Y qué coño importa? -preguntó Tony.
-Ay, mierda -dije-. Dos cervezas más.

Tony las trajo, luego volvió a la caja con su dinero. Lo guardó. Volvió.
-Mierda, vaya calor. Me gustaría estar más muerto que los antiguos.
-¿Adónde crees tú que van los hombres cuando mueren, Tony?
-¿Y qué coño importa?
-¿Tú no crees en el Espíritu Humano?
-¡Eso son cuentos!
-¿Y qué piensas del Che, de Juana de Arco, de Billy el Niño, y de todos esos?
-Cuentos, cuentos.

Bebimos las cervezas pensando en esto.

-Bueno -dije-, voy a echar una meada.

Fui al retrete y allí, como siempre, estaba Petey el Búho. La saqué y empecé a mear.

-Vaya polla más pequeña que tienes -me dijo.
-Cuando meo y cuando medito sí. Pero soy lo que tú llamas un tipo elástico. Cuando llega el momento, cada milímetro de ahora se convierte en seis.
-Hombre, eso está muy bien, si es que no me engañas. Porque ahí veo por lo menos cinco centímetros.
-Es sólo el capullo.
-Te doy un dólar si me dejas chupártela.
-No es mucho.
-Eso es más que el capullo. Seguro que no tienes más que eso.
-Vete a la mierda, Petey.
-Ya volverás cuando no te quede dinero para cerveza(...)


(...)Com que és llarguet , podeu continuar-lo aquí.

Era un professor de llengua catalana.

Era un professor de llengua catalana.
Passats els anys va esdevenir inspector i malalt mental.

Arribat el moment del canvi ja no tractaria més amb alumnes menors d'edat.

Tants anys fent d'acadèmic l'havien afectat. Ara creia que era un èsser superior a tothom i que era imprescindible en la societat i en el món. Sobretot en el món de la cultura.
Sempre volia imposar les seves idees, les seves maneres de fer. Sempre marcant el territori.Sempre figurant.
Ningú era apte per parlar, només per escoltar i obeïr.

Però en el món dels adults ,d'on ara no podia escapar, les coses no anaven així. No tothom estava disposat a aguantar-lo. Ni a ell ni a la seva vaselina.

Utilitzava la vaselina sempre que volia treure un profit d'algú .Un profit basicament personal. No tenia escrúpols, ni vergonya.I , naturalment, topava amb qui no es deixava untar, que solien ser èssers lliures de pensament i d'acció.Saber que la vaselina també s'utilitzava per fer d'hipòcrita els hi provocava repugnància ,fàstic i rebuig.

I es que, ja ho deia la cita: "quan en un cistell hi ha una poma podrida s'ha de treure de seguida per tal que no malmeti a les restants que encara estan sanes" .

Per això , el deurien fer inspector.
Per això, la societat el va anar posant en el seu lloc.

Ara es passeja pel poble , altiu, i amb un llibre sota el braç.

Tenacitat.

Un quatre per quatre i un cotxe dels mossos d'esquadra, aparcats, sobre el passeig del mar.
Quatre cons, collats amb cargols, a la carretera del final del carrer ample cantonada passeig del mar.
Un home empipat, dóna una puntada al segon dels quatre cons.

La gent el comença a mirar.
Jo paro de caminar.
Els vianants creuen la carretera, passant pel seu costat,quan el semàfor es torna de color verd.

L'home li clava varies puntades més.El con no es mou.
Prova amb el primer dels quatre cons.Tres puntades i encara es mou menys.
Torna al segon.
L'agafa amb la mà dreta. Res. Després amb les dues mans el comença a regirar.I a torçar.
Deu minuts i el con es resisteix.L'home es posa la mà a la butxaca dreta del pantaló.Treu una navalla i s'agenolla.Começa a tallar la goma del con.
La gent passa pel seu costat, tothom el deixa fer.Jo amb una navalla a la mà no goso ni acostar-m'hi.Miro de lluny.
Quinze minuts. Talla el con i li dóna una puntada que surt disparat cap a un cotxe que estava parat al seu costat, amb el semàfor de color vermell.

El conductor protesta. Ell s'excusa senyalant amb la mà esquerra alguna cosa del passeig del mar.Amb la mà dreta recull el con.

El propietari del quatre per quatre arriba al cotxe.Hi puja. Mira pel retrovisor exterior. Després em mira i somriu.

L'home passa per darrera del seu cotxe, caminant a pas lleuger.Sembla que la seva estabilitat no és massa bona.
Dóna la volta al cotxe dels mossos d'esquadra. Aixeca el braç i els hi planta el con a l'antena del cotxe.

Somric.

Ell marxa a parlar amb els amics que l'esperen còmodament asseguts en un banc del passeig.No tenen quinze anys.

Falta un con a la carretera.

Déu també nota la crisi.

Déu existeix. Ara n'estic segura.

Les busques del rellotge marcaven les quatre de la tarda i jo ho he sabut de cop.

Avui , mentre feia la caminada diària, Déu m'ha enviat un senyal.

Xap!, he sentit , a cinc metres de mi. M'he aturat en sec. Al meu voltant no hi havia ningú i jo acabava de sentir un fort soroll.

Instintivament he mirat cap el cel. Allà estava l'explicació, he pensat. Tantes gavines juntes, volant baix i neguitoses, segur que acabaven de dinar i es dedicaven a fertilitzar , amb perdigonades guanoses, tot el passeig del mar.

De sobte, me n'he adonat. Havia començat a fer uns moviments, absolutament ridículs: a la dreta , a l'esquerra, endavant, endarrere. El meu cervell estava donant les ordres oportunes al meu cos, per esquivar ,com fos , el que creia que estava caient del cel .

Però després la meva mirada ha baixat fins el sòl i no hi ha vist cap taca blanca. El què sí que han vist els meus ulls però, ha estat una massa voluminosa d'una enorme grandària. La curiositat m'ha guanyat i m'hi he acostat.

Déu estava enfadat amb mi sens dubte. Quin senyal més surrealista que m'acabava d'enviar. Uns budells de peix.Potser quan va fer el miracle dels pans i els peixos es va passar i no sabia què fer-ne del sobrant?. O més aviat volia que creiés en ell a la força, provocant-me una fractura cranial difícilment oblidable.?

En tot cas, penso que no són maneres i que Déu s'hauria de disculpar i passar pel confessionari.

Una bona adquisició.

Volia tocar la bateria com el seu germà . El seu somni era tocar en un grup de jazz. Un combo de 4 o 5 músics: 2-3 baixos, 1 bateria i 1 cantant.

Sabia que el seu germà tenia un amic que ara tocava el baix. Havia tocat el clarinet i també el piano quan era més petit.

Li havien explicat que ambdós anaven al mateix institut i que havien compartit escola a primària. Les seves mares es coneixien des feia molts anys,les dues es dedicaven a l'ensenyament, tenien molts temes per compartir i a totes dues els hi agradava molt parlar.Quan els seus fills feien un festival a l'escola i després a l'institut, elles guardaven el record en forma de fotografies que no tindrien cap pudor en fer públiques per internet.Potser , pensaven, els seus fills artistes en potència serien famosos músics de jazz.Si els veia algú per internet des qualsevol lloc del món podrien rebre una oferta de treball.De fet, ell mai havia vist les fotografies fins aquell dia ,quan buscant informació sobre "la bateria" va trobar les fotos del seu germà , del seu amic i de la resta del grup.La seva mare estava orgullosa del seu fill gran i ell ho sabia.Solia dir que era un superdotat i això representava tot un repte per a ell.

El seu germà era baix i ros, l'amic alt i moreno. També era musculós, l 'amic prim. Era un noi bastant madur per l'edat que tenia, l'amic en canvi era molt infantil. Aparentment eren molt diferents però igual que les seves mares s'entenien perfectament.

En el fons eren les seves creacions.Feien el que elles, maquiavèl.licament, havien estat planejant des que es van veure. Si els fills anaven a les mateixes escoles, a les mateixes classes, compartint els mateixos professors, si ho feien tot junts , elles podrien compartir moltes coses juntes també , com un matrimoni.El somni d'una mare era fer classes en el mateix institut que l'altra.

Quan ell va dir de tocar la bateria com el seu germà, la seva mare es va veure salvada.De moment no treballaven en el mateix institut però podrien compartir durant alguns anys més , els festivals, concerts, audicions, que les aproparien per compartir ,dissimuladament, emocions, sentiments, passions, "puncions de desig adult". Ara que els fills estaven a punt de deixar l'institut, la seva continuïtat afectiva l'asseguraria el nou bateria. En escoltar-los l'amiga va contestar: "una bona adquisició ".

Res li feia suspitar , a ell, que no veuria més a aquella professora per aquella escola.
Tot el que havia planejat la seva mare pels propers anys quedaria mutilat en poques hores.

Un 9 de gener , aquella dona va protagonitzar una escena pública d'histèrica esquizofrènia i paranoia, al bell mig del carrer ,en plena tarda i a la sortida d'una escola, en hora punta . Una escena patètica, a crits, amb prepotència i mala educació, a un pare i a la seva millor alumna, deia. Eren tantes les coses que creia conèixer. Una vegada més feia pública la seva ignorància.

Tothom la coneixia menys ella que n'estava bojament enamorada.

El seu fill petit ja fa un any que toca la bateria.

Sempre hi ha un truc pel vertigen.

Corria l'any 2004 lentament i ella es sentia sola. Sola però amb un nou amant.
Corria l'any 2005 més de pressa i ella es sentia sola. Sola però amb dos nous amants.
Corria l'any 2006 rapidament i ella encara es sentia sola. Sola però es creia el centre de gravetat. Tres, no li farien cap fàstic. Quatre, tampoc.

L'amor del 2003 estava segur d'haver estat el millor i l'últim. Mentre pensava que li havia marcat el cor per sempre, ella continuava fent la seva particular col.lecció d'amants.

En tenia a llarga distància i a curta distància, els tenia al costat i qui sap a on més.
Li agradava l'aigua però no havia estat mai bona navegant.La nau sempre perdia l'orientació i amb ella, el curs.Per això sempre en tenia un a cada port. I tres a cada banda , del cos.

Solia dir: siguin tres o siguin quatre, l'energia mai s'acaba.
Li agradava menjar i beure bé.

Però un dia va perdre el cap. Es feia gran.

En aquella ocasió tenia la pell blanca, el cabell llarg i fosc , el nas un xic tort i les pestanyes llargues.Els ulls com li agradaven a ella .El caminar era altiu, la mirada fresca, igual que la seva persona.Es creia ser el centre de l'univers i feia ús del seu barat poder de seducció, no importava l'edat. La seva aparent valentia i seguretat, la feien sentir protegida. Aquella gelosia que demostrava quan algú s'acostava a ella, la va captivar. L'alçada no li anava del tot bé, sempre havia d'aixecar la mirada i això la feia sentir un xic inferior. Però aquell cos i aquella pell de 30 anys la superaven del tot. Li encantava. Quan parlava amb ella no ho feia a més de deu centímetres. I això li feia perdre el cap. Ja tenia el què volia. Això, i una certa edat.

De sobte, tot va començar a trontollar.Notava que estava arribant: el vertigen. Aquell vertigen que tantes vegades havia sentit i que sabia perfectament que no podria controlar. Es sabia marejada.
Es notava com una fitxa d'un joc que ella mateixa havia començat.Es veia com una fitxa del parxís: ara blava, ara groga. Ara verda, ara roja.Ara amunt, ara avall. Ara a la dreta, ara a l'esquerra.

Ara en corro una, ara en corro tres.!

Ella coneixia el truc per parar aquell espantós vertigen.
Sens dubte era un truc meravellós.

Un truc que no volia jugar al parxís ni, tampoc, a les dames.

Del Nautilus macromphalus i altres moluscs.

Nautilus macromphalus, era el seu nom de pila.

Parlava tant que ni un professor de secundària l'hagués aguantat.Però una professora de primària sí.

Ell parlava de criquet.Ella , dels republicans i la guerra civil espanyola.Ell parlava de dones.Ella, de les classes de català que havia donat aquest darrer curs als seus alumnes arribats d'arreu del món.Ell parlava de les hores de gimnàstica que feia cada dia per a aconseguir tenir i mantenir aquella musculatura en el seu cos.Ella, dels llibres que llegia.Ell parlava de les cremes que des de petit s'havia untat per tot el cos per tal d'aclarir la seva fosca pell.Ella, de com prenia el sol en el vaixell del seu pare.Ell parlava dels diners que estava fent i que faria amb el negoci que el seu germà tenia a Índia. Ella, de deixar la seva feina.Ell parlava amb el seu treballador-conductor de com rifar-se a les dones que feien el mateix viatge que ell.Ella, d'un cert compromís i del futur.

A tots dos els hi agradava ballar amb la música de les pel.lícules de Bollywood.

Feia dies que...

Avui, el dia, era ideal.

Plovia.

Feia dies que no pintava. Anys, per ser sincera.
Un col.lapse mental va impedir fer circular els colors en el meu cervell.
Bé, mentida, hi circulaven, però no arribaven fins a la meva mà.
Els colors es quedaven en el cervell i no baixaven.
Allà s'ho passaven la mar de bé.
Però i la mà.?

La mà ara tremola.Massa temps sense practicar.
El cervell la renya, la mà fa el que pot.
En un moment donat acabo la feina per avui, s'ha d'assecar la pintura , no puc continuar.

La mà sembla que , finalment, ha respost.

M'animo a començar un nou quadre demà mateix. Mentrestant aquest s'assecarà.Encara no l'he acabat , l'ull ha de ser més penetrant, més intensament penetrant.Més potent.
Potser un xic de negre d'ivori i una mica de groc de cobalt. No, un xic de marró Van Dyck i blanc de titani.El contrast quedarà bé. Sí.Doncs potser un xic de blau phtalo i groc de nàpols.Ara no puc pensar,primer s'ha d'assecar i llavors veuré quin és el millor contrast.

Demà serà l'hora de pintar una nova història. Haig de dir tantes coses...

Tinc poques hores per confeccionar mentalment el nou quadre. No faré cap esbós. Aquesta vegada no. Ara tinc la ment clara.

Maleïda trucada telefònica...

Eren , gairebé, les vuit de la tarda d'un dia de novembre, potser d'aquest mateix any, o potser de l'any passat...

Jo estava treballant i vaig rebre una trucada telefònica.
Per la pantalla del mòbil,el número d'en J*********.

Estava esperant que em digués un nom...Només un nom.
Vaig despenjar i em va parlar...no va dir cap nom. Cap. Ni un.

Podia haver estat una trucada amable , agradable i educada.
Una d'aquelles trucades que esperes des fa dies.Una d'aquelles trucades,després d'haver perdonat tantes coses...
Esperes que les coses hagin canviat després d'haver-ne parlat tant.Esperes que hagi servit,per alguna cosa...

Però no. La trucada no va ser ni amable, ni agradable, ni educada. Va ser impertinent. Senzillament impertinent.

Li costava poc escopir.

Jo pensava que compliria amb la seva paraula i trucaria el més aviat possible, amb una solució a la mà. Però clar, de paraula en tenia poca . I la solució ,ni l'havia buscada.

Quan es va decidir a trucar, s'havia convertit en "expert en ètica". Ell, expert en ètica.
Ell, que bufava l'orella d'una companya de feina, mentre aquesta estava treballant.
Ell, que no volia obligar a que una altra companya fes bé la seva feina. Deia que era perquè aquesta li feia molts favors.

Favors...

Ell, que era capaç d'insultar mentre li parlaven.
Ell, que li costava poc perdre les maneres, quan es quedava sense fonaments.

Jo només esperava, un nom.

I no me'l va donar. Mai.

S'ha de tenir cara. Però clar , de cara sí que en tenia.

I molta.

Presentació a Blanes de "El vertigen del trapezista", de Jesús M. Tibau

Demà , dimecres 30 d’abril a les 20 h. , a la Fundació Ángel Planellls de Blanes i dins l'espai literari "Ball de LLetres", l’escriptor Jesús M. Tibau , presentarà el seu nou llibre “El vertigen del trapezista”.

Es farà també, una lectura de contes a càrrec de Mercè Domènech i Dora Martí.

No us ho perdeu perquè l'espectacle promet.

Que comenci la funció.!

Doncs si això és la roda...com serà la bicicleta?

Jo anava a Londres, però quan vaig veure aquella roda entre els edificis,vaig pensar que havia arribat a Lilliput.

Les cases, els vehicles, les persones, tot era tan petit al costat d'aquella roda que vaig pensar: "doncs si això és la roda,com serà la bicicleta"?.

Vaig preguntar a la població si coneixien a l'amo d'aquella màquina i la gent em va mirar malament, amb cara de sorpresa.Tan estranya era la pregunta? o senzillament era massa òbvia la resposta. Em van contestar: "no coneixes qui és l'amo de la bicicleta?". Vaig dir: " no" (naturalment jo venia d'un país llunyà)."És d'un gegant amic nostre- van contestar- que un día ens va ajudar a lluitar contra l'enemic fins que el vam vèncer .Per ajudar-nos no va demanar res a canvi, però nosaltres no podiem deixar-lo sense una mostra del nostre agraïment i li vam regalar una bicicleta. Una bicicleta per poder tornar al seu país sempre que volgués.Segurament hagués estat millor una barca ,una barca gegant, però regalar una barca a Lilliput no era gaire original, tenim la flota marítima més gran del món i una barca ja no fa il.lusió regalar-la a ningú. En canvi una bicicleta...quin goig per a nosaltres construir una bicicleta tan gran per a ell. Així que ara té una bicicleta única.Va ser una idea fantàstica.Actualment els lilliputencs dormim tranquils, perquè sabem que el nostre amic està amb nosaltres quan veiem aquesta gran roda allà, a la cantonada."

I jo em pregunto...com sonarà la botzina.?

Felicitats a Nau Argos

Des d'aquí felicito al blocaire blanenc Jaume Puig, per haver estat seleccionat un dels seus contes , que serà publicat aquesta primavera en el llibre de la Catosfera Literària.