Des de Blanes...Feliç 2010

Estampeta d'una santa.

Una estampeta per a tots vosaltres.Que sé que molts esteu preparant el pessebre,les vacances, els àpats,els regals, els viatges i les maletes.
En podria haver posat una de Santa Úrsula, però millor que no, que si apareix l'Àngel Acebes la tindrem "armada".
I deixarem a Santa Olga per a una altra ocasió, que aquesta és russa i si apareix amb el kalashnikov, també la tindrem "armada".


Bones Festes tingueu i bona entrada al 2010! :-)

Desembre, el mes dels Sagitaris.

I del final de la tardor.
Dels bons àpats.Sobretot al primer món.
De les bones companyies.Qui les tingui i en pugui gaudir.
De les reunions familiars. O no.
Dels regals excessius.Qui els vulgui i pugui fer.
Dels sentiments contradictoris.
De les mirades furtives.
Dels pensaments agradables i records desagradables.I a l'inrevés.
De desitjos i esperances.
De vacances. De viatges.
De bona música i moltes coses més.

Codex buranus

Us deixo doncs amb aquesta música, no sense abans felicitar a tots els sagitaris que conec,que són molts i variats.

Per molts anys!.

Carmina burana de Carl Orff.

Presentació de la revista "El llop ferotge" a Blanes.

Una sala fosca amb fotografies de l'artista Júlia Hernández, a la Fundació Àngel Planells.
Dos punts de llum per a la poesia.

Tres poetes i música del Grup Dinosaurio: Jorge Garralda, Nadine Garralda, Carlos Jorge.
Quatre poetes més i ja en sumaven set:Jordi Fornos, Irene Balló Sánchez, Laia Llobera i Serra, Alexandre Nunes de Oliveira.

El director de la revista "El llop ferotge" ,organitzador i conductor de la presentació a Blanes, poeta i rapsode brillant: Jorge Morales.
Molts dels col.laboradors de la revista, en sala.

El públic,nombrós. Bona part dels assistents ,dempeus.
D'entrada ,un èxit.

No cal dir que els poetes es van guanyar al públic molt ràpidament, perquè l'empatia assolida va ser molt elevada.
El caliu que hi va haver a la sala durant les gairebé dues hores que va durar la presentació assegurava el que finalment va ser: una nit farcida de bons poemes, bons rapsodes, música subtil, generoses rialles , aplaudiments espontanis,comentaris engrescadors i moltes mostres de satisfacció per part del públic en acabar l'acte.

La nit havia anat més que bé.
I la revista s'havia donat a conèixer.

Essent la poesia un art de lectura minoritària ,només resta felicitar-los a tots per la feina ben feta i per haver-nos obsequiat amb una vetllada tan esplèndida i exitosa.

Sort i endavant amb la revista!.

Sant Antoni ens guardi!

Però mireu quins gossos tenen alguns.Suposo que el propietari d'aquest deu ser dels que van quedar al carrer o amb les seves families quan van tancar l'antic manicomi de Granada.

Ignoro si actualment segueix algun tipus de teràpia a l'Hospital Universitario Virgen de las Nieves o si s'emporta el gos a la feina.







Casa del carrer Maestro Moreno Torralba.


Mireu, com la verge de Montserrat...

...Perquè... morena si que ho és, no?

Senyores i senyors, al.leluia!

Que ja és temps de veure la llum ,com en Jesuset.
Que el pare Josep està nerviós i Maria, la mare verge, encara més, que està a punt de parir i això fa mal tot i ser un goig.
Que una verge no dóna la llum cada dia. Ni cada dos.
Que veure la llum i donar la llum són dues alegries.

Que la música també anima els cors .
Que és moment d'escoltar l'arxiconeguda "Al.leluia" de l'oratori "El Messies" de G.F.Händel .
Que millor dues versions que una .

La primera , tot un model d'elegància i seriositat, és per a que captem la complexitat de la peça, sobretot de la seva lletra.



La segona, també.



Jo no sabria quina triar per a un moment tan dolorós com un part sense epidural.
Vull dir, tan delicat com el Nadal.

Improvisació 1

"El color és el teclat, els ulls són les harmonies, l'ànima és el piano amb moltes cordes. L'artista és la mà que toca, toca una tecla o una altra, a causa de les vibracions en l'ànima".

Wassily Kandinsky

"Abans de prendre cos i fer-se accessible als sentits humans, l'obra ja existeix en abstracte.Per a aquesta necessària materialització,qualsevol mitjà és bo, tant la lògica com la intuïció. "

Wassily Kandinsky

Va ser per l'abril, a Paris.

La primera retrospectiva que es feia en 25 anys de l'obra de Kandinsky.
Ella estava al Centre Pompidou quan la van inaugurar.Però aquell dia l'exposició estava reservada per a "vips". Així que va tornar a l'endemà que la inauguraven per a la gent normal.

Quin goig trobar tanta gent normal gaudint de l'art pictòric en un dimecres qualsevol.

Dins les sales encara que més d'un es mirés els quadres del revés, ella creia que eren gent normal.De fet portaven el tiquet per a gent normal a la mà esquerra.Per això encara que algun no mirés les peces ni del revés ella estava convençuda de la seva normalitat.Que un mal dia el té tothom.Alguns feien badalls, altres la xerrada i després hi havien els que es miraven els quadres en dos segons. Tot era ben normal ,com sempre passa en un centre d'art modern.

També hi havien els artistes.Que sempre hi han artistes en les exposicions, encara que no es notin.Que ni la roba que porten, ni els pentinats que es fan, ni els complements que es posen denoten la seva identitat professional.

Només hi va trobar una nota discordant.Un grup d'esquizofrènics i psicòpates que havien arribat, deia algú, de l'antic manicomi de Granada per un error de calendari.No paraven de fer soroll i molestar.Ho volien fer malbé tot.Portaven el tiquet especial per a gent malalta a la mà dreta i estaven vigilats pels responsables de les sales.Que un Kandinsky és un Kandinsky i amb les coses de menjar no s'hi juga.

En total tres hores per a contemplar un centenar d'obres meravelloses. De fet n'hi podia haver estat quatre o dues si no hi hagués hagut tanta gent. Es va entristir una mica quan pels altaveus van començar a dir allò de :"vagin marxant que ja és hora d'anar tancant".Sort que, en els centres d'art, sempre hi ha aquella botiga situada estratègicament abans d'arribar a la porta de sortida , on adquirir el llibre de record .

Aquell dia no va trobar el llibre que buscava però va comprar una revista: "Télérama" Hors- série. Kandinsky .Rétrospective au Centre Pompidou.
Llegint la revista, en un article de Gilles Macassar anomenat: "Accord Majeur" hi va trobar ,a la pàgina 77, una cita de Kandinsky:

"La peinture de Schoenberg, j'aimerais l'appeler la peinture du seulement.Dans sa peinture de même que dans sa musique, Schoenberg renonce au superflu, donc au nuisible, va droit à l'essentiel, donc à l'indispensable"

I deia Gilles Macassar:

"Avec Arnold Schoenberg, l'entente est fulgurante.Kandinsky de découvre un alter ego chez cet artiste, non seulement musicien mais également peintre de paysages et de nécessaires autoportraits."

"S'inspirant de Schoenberg, Kandinsky se libère des contraintes figuratives, dissocie couleurs et contours dans ses toiles, recourt à des termes musicaux pour leur donner un titre abstrait, générique:"Improvisation", "Composition",suivi d'un numéro.

El vent s'emporta la boira

Precipici

Talment Sylvia Plath,
però sense el gas.

Enfosquiment prematur,
prova no superada.
Ni el gessamí pot impedir-ho,
la societat fa tuf.

Dos fracassos i una mort.
Després del desastre,
confusió, desassossec,silenci.
Vida de gos!.


LÍMIT

La dona va arribar a la perfecció.
El seu cos mort mostra el somriure de realització,
l'aparença d'una necessitat grega
flueix pels pergamins de la seva toga,
els seus peus nus semblen dir,
fins aquí hem arribat, s'ha acabat.
Els nens morts, cabdellats, blanques serps,
un a cada petita gerra de llet ara buida.
Ella els ha plegat de nou cap al seu cos;
així els pètals d'una rosa tancada,
quan el jardí s'enravena
i les olors sagnen de les dolces gorges
profundes de la flor de la nit.
La lluna no té per què entristir-se,
mirant amb fixesa des de la seva caputxa d'os.
Està acostumada a aquest tipus de coses.
Els seus negres crepiten i s'arrosseguen.

Sylvia Plath
(L'últim poema que va escriure, la vigília del suïcidi)

13:40 . Un altre comiat.

"Un Rèquiem alemany" per a tots dos.

Recordant-la

12 de novembre i un correu electrònic:
"Siento ser yo quien os diga...
...[...]...
...nuestra amiga M..... ha fallecido."

Així,
de cop.

I jo aquí,
avui,
en la foscor novament,
donant el condol als pares,
a les germanes, a la familia.
Acompanyant els sentiments dels amics
amb els qui vam compartir la seva amistat.

I jo aquí,
llegint poesia,
en la foscor novament,
recordant la seva mirada,
el seu somriure, la seva veu.
Els seus moviments, les seves paraules,
els seus desitjos i la seva bellesa interior.


TARDOR

Sóc ara en avingudes de novembre
on tot es fa quiet i sembla caure
com desistint. La melangia llaura
camps de records però ja res no sembra.

Ara tot és campana que s'atarda
tocant a morts i posa gravetat
boscos endins on la madura tarda
ja minva, plena d'or i soledat.

Ulls tristos, melancòlics de la posta,
no us apagueu: la llangorosa flama
un altre món al nostre món acosta,
del somni fa més íntima la trama.
Vida, on ets? La nit tot ho reclama
i un plor de vent és l'única resposta.

REPETIMENT

Els records ho són tot i l'incessant
repetiment:
tornar en un lloc
moltes vegades a escoltar
l'eco dels anys, a retrobar
potser una pedra que de temps haviem
pensat que hi era, i ja no hi ha cap veu
ni cap pedra.
Fer-ho, tanmateix,
és una forma de vida.
Criden les sirenes
al port. No, ara les recordo.
No, les invento.
No crida res.
I si no fos pels que ara deuen
sofrir
tot està bé.
Som ja a la matinada
d'un altre dia.
Encenc
el llum perquè la nit s'acaba
però comença l'altra nit.

Joan Vinyoli.
Poesia completa.
Pròleg d'Enric Casasses.
Labutxaca.Edicions,62. Barcelona.

Amb la mirada posada cap a Orient.

Recordo com si fos ahir el dia que vaig conèixer a Ryuichi Sakamoto.
Al cinema.Fa 26 anys.

Va ser a la pel.lícula "Feliç Nadal Mr. Lawrence".La seva bellesa oriental em va agradar de seguida.Recordo que destacava dels altres actors, entre d'altres coses, perquè la seva imatge física resultava impecable.Jo tenia una edat molt impressionable.Crec que l'edat reglamentària per a una cosa així.



Al final de la pel.lícula, en els crèdits, el seu nom va aparèixer dues vegades.Com a actor i com a compositor de la banda sonora.
Així que no vaig trigar gaire en comprar-me el disc de vinil d'aquella delicada música.Disc que encara conservo però que ja no puc escoltar.

Aquest passat diumenge per la tarda, vaig rebre informació sobre la programació de l'Auditori de Girona .Vaig veure que el proper diumenge 15 de novembre a les 19h., Ryuichi Sakamoto hi presentarà el seu darrer disc , a banda d'interpretar obres de la seva producció i peces clàssiques de diferents autors ,en l'única actuació que farà a Catalunya, en la seva primera gira en solitari per Europa des de l'any 2000.

El primer pensament que vaig tenir va ser comprovar, informàticament, si les localitats estaven exhaurides.Només van caldre uns instants per a saber que no ho estaven i que les que quedaven estaven en un lloc on l'espectacle seria visible,audible i disfrutable.Així que dit i fet.En un tres i no res i per un preu assequible tenia en perspectiva poder veure ,de prop, a aquell actor tan jove en el meu record i escoltar i sentir l'art d'un excel.lent pianista i compositor.

Diumenge veuré a un home gran que actuarà en directe i a un artista que no ha parat de créixer amb el temps.
Així ho espero i ho desitjo.

El jardiner

El repós de la mirada

"Quan pinto sempre escolto música. La música segueix també el moviment de la tinta, dóna a la pintura una mena de ritme"

Gao Xingjian



I la mirada no pot ser cap altra,
blava com el mar.

Per a qui he tingut tan a prop,
no hi pot haver judici.
Si en moments de tempesta,
no em va deixar a la deriva,
haig de correspondre amb la meva vela llatina,
i navegar amb ella.

Amb ella,
i sota la llum de la lluna.

Gràcies a Déu...

...que Déu existeix i fa miracles.

És un tema que em tenia amoïnada.Ara feia temps que no es manifestava fent un miracle.
Però avui l' ha fet.Ara sé que pot canviar a la gent en dos dies . Oh, alegria!.

Gràcies a ell avui he vist gent que, de la mateixa manera que ahir menjava ,voraçment, patates xips davant la televisió , mentre mirava un partit darrere l'altre d'aquest esport nacional que en diuen futbol , avui , oh miracle, menja patates xips ,o no , davant la finestra , mentre llegeix un llibre de poesia, de bruxas per exemple.
També he vist gent que portava mesos omplint el sac amb blat i que avui, oh miracle, l'ha lligat. Ai si està foradat.

Realment he vist que ha canviat la situació de tanta gent en dos dies que he arribat a la feliç convicció que Déu vostre senyor és bo i que , per fi, ha fet justícia i ha donat a cadascú el que es mereixia.
Que cap membre del PP dubti del bon senyor, que ja sé que no ho solen fer però per si de cas. Déu ,al final ,sempre fa el millor per a tothom.

Només he trobat a faltar un tercer miracle, que diuen que el tercer és el definitiu: sanarà als cecs encara que siguin del PP?.Perquè hi ha algun membre del PP que lluny de ser curt de vista està més cec que un talpó cec.Que és de poble i no ha previst de què pot ser capaç una persona que està en una llista d'un partit polític no afí , de poble també. A aquestes alçades ja s'ha de ser innocent.
Ai ,val més que aquest es dediqui a recitar poesia , encara que ho faci malament. Ja ens posarem els auriculars.

Gràcies a Déu que Déu existeix i fa miracles.

Arriba el novembre

I el Nadal ja està a la cantonada.
Bones Festes!

Barreja en rosa.

Com la llet de la santa,
aliment dels vampirs adolescents.
Com el fruit de la magrana,
menjar de verges pures i pensaments impurs.
Com la polpa de la maduixa,
llavis de dona.

Barreja en rosa.

Com la flor del cirerer,
al Japó florida pel febrer.
Com la pantera dels anys seixanta,
seixanta-quatre exactament.
Com el perfum Versace,
italià havia de ser.

Barreja en rosa.

Com el llit de la Barbie,
per a jugar a mel d'amagar.
Com el diamant africà,
per a mirar i no tocar.
Com la punta del fong,
Phallus impudicus.

Barreja en rosa.

Vici de déu.
Aroma de diable.

Sobre el canvi climàtic o l'escalfament global

Ella vivia sota un caràcter continental: fred,introvertit,discret,precís,responsable, exigent.



Li agradava la taula ben parada.El menjar al punt ,ben presentat, ben acompanyat.
Francés, entre d'altres.



La música...mmm ,la música de bon gust.
La cuina neta i endreçada.
Els coberts a taula.
Una bona sobretaula.
Les salses refinades.



Però es va trobar amb un caràcter llatí, calidesa, àpats informals , menjar italià, música de jazz, les mans com a coberts, un bon sobreterra. I amb les salses que tenien un punt d'anís.

Una història delicada, tendra i deliciosa.
Apte per a explicar el canvi climàtic o l'escalfament global.
Si, a més a més ,us agrada el saxo, us la recomano.

Xeps, xeps...datirulirú,xi bom,xi bom bom...datirulirú,xi bom,xi bom bom...datirulirú.

Sis mesos, una dansa i un record

El silenci dels morts

La terra cobra el delme.No parlem,
però, dels morts i fem-nos lentament
al pensament que alguna cosa d'ells
és molt a prop.

Visquem-ne acompanyats
com si només ens departís una paret de fum
que priva sols de veure'ns. Llur silenci
se'ns fa sensible, de vegades,
intensament, en un record.

No deixis de voltar-te
de les seves imatges.Cada dia
posa'ls flors al costat, per si poguéssin
sentir la flaire de les roses.

Què sabem de cert
de llur manera d'ésser ?. Preservem les coses
que van tocar, deixem-les allà on eren,
quietament. I potser un dia
se't manifestaran.

I si no ho fan, espera,
pacientment, contemplativament,
tota la vida.Viu la teva vida
mesclada amb ells.

Usa dels morts així.

Joan Vinyoli.
Poesia Completa.
Pròleg d'Enric Casasses.
Labutxaca. Edicions 62.Barcelona,2008

Per Catalunya i el que representa de pau, justícia i amor.Lluís Companys.

La sentència:

El dia i el lloc de l'afusellament:

15 d'octubre de 1940.
Dos quarts de set de la matinada.
Fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc de Barcelona.





Les últimes paraules de LLuís Companys i Jover :

"Assassineu un home honrat. Per Catalunya!".
"Tornarem a patir, tornarem a vèncer!"

És l'únic president d'una nació democràtica assassinat pel feixisme, fins i tot durant la Segona Guerra Mundial.

Per què no avui?

Premeu el botó del primer vídeo.

Quan porteu 35 segons escoltant "El cant dels ocells" interpretada pel gran violoncel.lista català Pau Casals , baixeu el volum i premeu el botó del segon vídeo. Deixeu-los engegats tots dos , per a escoltar-los simultàniament.

Podreu escoltar el discurs que l'any 1971 va fer a les Nacions Unides, juntament amb la música que va interpretar en acabar el discurs.

Paraula, música i imatge.
Hi ha millor manera de dir-ho?

"El Llop Ferotge" a Barcelona,Girona i Blanes.

                                             Aquesta il.lustració no és meva

 "El Llop Ferotge", la revista d'art i poesia de Girona , ja ha tret un nou exemplar al mercat.
Aquesta vegada és el número 10 . Hi ha col.laboradors de primer ordre i la notícia ha sortit publicada al diari "El Punt" .
Podeu veure el contingut de la revista aquí.
Si voleu assistir a la seva presentació, podeu fer-ho en aquestes tres ciutats:

Barcelona: Casa Amèrica (Còrsega 299, entresòl), dimecres 07.10.2009, 20 h.
Girona: Centre Cultural La Mercè (Pujada La Mercè, 12), dimecres 21.10.2009, 20 h.Blanes: Fundació Àngel Planells (C/ de l'Or, 2), dissabte 31.10.2009, 20 h.
I si voleu adquirir la revista, podeu fer-ho als següents punts de venda:

Girona: Estanc Ciutadans, Llibreria 22, Llibreria Abacus.
Olot: Llibreria Drac, Llibreria Doria, Llibreria Sala.
Barcelona: Llibreria Central del Raval, Documenta.

Des d'aquí dono les gràcies a en Jorge Morales, director de la revista, per haver-me donat l'oportunitat de col.laborar-hi amb la il.lustració d'un dels articles d'aquest número.

Sort i endavant!.

Música i poesia

I qui no vulgui que no miri.
Que no escolti.
Que no entengui.
Que no aprengui.
I que mori en la més trista miseria personal.

Sanitaris públics.

Aquella vegada, com d'altres, la casa comercial s'havia equivocat.Distribuïa ,als domicilis particulars, publicitat sobre sanitaris públics.

I a ella els sanitaris públics sempre li havien fet molt fàstic.

La seva mare , ja de ben petita, li havia dit que aquests tipus de sanitaris eren els més bruts que hom podia trobar. Que encara que a simple vista no es veiés el grau de bruticia que hi havia , de porqueria sempre en tenien.I molta.
Deia que els netejaven una mica i , a vegades gens ni mica,i que de seguida tornaven a estar impresentables.Vaja que es podia agafar qualsevol infecció o malaltia.

Encara ara tenia les paraules de la seva mare ben presents quan es trobava davant d'un sanitari públic.I sempre prenia precaucions, perquè amb els anys n'havia vist de tota mena.
Arribat el moment, però , podia assegurar un fet ben cert: tots ells eren molt útils.

Que vagi de gust.

Lleona que mira sabana...

...sabana que mira paparra,
paparra que mira sa mort.

Això és una amenaça,una coacció, una pràctica democràtica?

From: J. B. (jm041063@hotmail.com)
You may not know this sender.Mark as safe|Mark as junk
Sent: Monday, September 21, 2009 2:25:10 AM
To: Fina Fontrodona (ginkgofina@hotmail.com)


Te recuerdo una cosa, Fontrodona, está mu feo, y va contra todas las leyes de la blogosfera, pasar información confidencial, recibida por e-mail, al blog abierto. Ya lo has hecho una vez -con el nombre de Pepe para tu zombie-. No lo hagas dos, putain, fille de putain, con perdón de las putains y filles de putain.

Y no te muerdas tanto las uñas, joía, que queda mu mal.

Lluitar i comptar fins el final

Un



Dos



Tres



Quatre



Cinc



Sis



Set



Final

Silenci.
Triomf.

Llibertat.
Bellesa.

Un conte

Fa una estona he tingut una associació d'idees i he pensat en el conte de Charles Bukowski.Es tracta de realisme brut , un tipus de literatura que no agrada a tothom.Però com que entre gustos no hi ha baralles, per a qui vulgui conèixer un xic més la seva obra,us deixo amb l'últim capítol de:
"La máquina de follar".Títol de l'edició original: "Erections,Ejaculations,Exhibitions and general Tales of Ordinary Madness"(selecció aprovada per l'autor).Charles Bukowski.Traducció de J.M.Álvarez i Ángela Pérez.Pàgines 177-190.Editorial Anagrama,S.A. 1992.


La máquina de follar

Hacía mucho calor aquella noche en el Bar de Tony. ni siquiera pensaba en follar. sólo en beber cerveza fresca. Tony nos puso un par para mí y para Mike el Indio, y Mike sacó el dinero. le dejé pagar la primera ronda. Tony lo echó en la caja registradora, aburrido, y miró alrededor... había otros cinco o seis mirando sus cervezas. imbéciles. así que Tony se sentó con nosotros.
-¿Qué hay de nuevo, Tony? -pregunté.
-Es una mierda -dijo Tony.
-No hay nada nuevo.
-Mierda -dijo Tony.
-Ay, mierda -dijo Mike el Indio.
Bebimos las cervezas.

-¿Qué piensas tú de la Luna? -pregunté a Tony.
-Mierda -dijo Tony.
-Sí -dijo Mike el Indio-, el que es un carapijo en la Tierra, es un carapijo en la Luna, qué mas da.
-Dicen que probablemente no haya vida en Marte -comenté.
-¿Y qué coño importa? -preguntó Tony.
-Ay, mierda -dije-. Dos cervezas más.

Tony las trajo, luego volvió a la caja con su dinero. Lo guardó. Volvió.
-Mierda, vaya calor. Me gustaría estar más muerto que los antiguos.
-¿Adónde crees tú que van los hombres cuando mueren, Tony?
-¿Y qué coño importa?
-¿Tú no crees en el Espíritu Humano?
-¡Eso son cuentos!
-¿Y qué piensas del Che, de Juana de Arco, de Billy el Niño, y de todos esos?
-Cuentos, cuentos.

Bebimos las cervezas pensando en esto.

-Bueno -dije-, voy a echar una meada.

Fui al retrete y allí, como siempre, estaba Petey el Búho. La saqué y empecé a mear.

-Vaya polla más pequeña que tienes -me dijo.
-Cuando meo y cuando medito sí. Pero soy lo que tú llamas un tipo elástico. Cuando llega el momento, cada milímetro de ahora se convierte en seis.
-Hombre, eso está muy bien, si es que no me engañas. Porque ahí veo por lo menos cinco centímetros.
-Es sólo el capullo.
-Te doy un dólar si me dejas chupártela.
-No es mucho.
-Eso es más que el capullo. Seguro que no tienes más que eso.
-Vete a la mierda, Petey.
-Ya volverás cuando no te quede dinero para cerveza(...)


(...)Com que és llarguet , podeu continuar-lo aquí.

Dios los cria y ellos se juntan

Una de les frases més encertades que he llegit mai en castellà o espanyol.
Però, no conec a aquest senyor.Dios es diu?

Als Pantagruels virtuals i als reals.

Ara estic més convençuda que mai.


VISCA CATALUNYA LLIURE I SENSE VIOLÈNCIA!


En vida vostra i sense complexes.

La màquina de filmar.

Tenia una lupa binocular.
Li agradava veure de prop aquella part bella de la natura que a simple vista no es podia apreciar.
Des dels nervis d'una verda fulla de Ginkgo biloba als ocels d'una roja Anatis ocellata.

Des dels secrets d'una càlida mirada als batecs d'un cor enamorat.
Li calia una màquina de filmar.
I la va comprar.

La imatge.

Fa quatre anys que no pinta res.
Ni una paret andalusa.
Ni una nina russa.

Fa quatre anys que la busca.
Que la pensa.
Que l'estima.

Fa quatre anys ja.
I la imatge l'ha trobat.

Una cita per demà.
Colors discrets i pinzells nous.

Pepa Poch a la Fundació Àngel Planells de Blanes.

L'artista i membre de l'International Colour Authority de Londres(ICA), Pepa Poch, presentarà la seva darrera obra a la Fundació Àngel Planells de Blanes, aquest dissabte dia 29 d'agost a les 20h.

No cal dir-vos que hi esteu tots convidats!.











Us deixo amb uns fragments d'una entrevista publicada el 24 de juliol al diari "El Punt":

-Quin és el seu color preferit?.
- "Jo sóc del blanc perquè és el que em fa remarcar els altres tons. I el violeta que m'entusiasma"
-Per crear necessita l'Empordà?.
-"Necessito el mar i la tranquil.litat de l'hivern. Estic reclosa en un espai amb molta llum i allunyat de les temptacions de sortir. Fa set anys que visc a Begur, però sempre m'he mogut molt.He viscut a Nova York, dos anys dins d'un vaixell, he passat llargues temporades a l'Àfrica...".
-I com absorbeix la seva obra els llocs vivencials?.
-"En la meva obra més recent, Renaissance, hi ha uns gira-sols secs del camp de l'Empordà.Molta gent m'ho comenta:"Mai cap pintor s'havia fixat en els gira-sols secs!". Jo els veig cada estiu, i per a mi són un símbol de renaixement: quan cau la corona del gira-sol, deixa anar les llavors i dóna vida".
-Una obra vital ,però melangiosa...
-"Aquesta obra és un homenatge al meu pare, va morir fa poc més d'un any.Ell també era pintor, un gran pintor:Poch Romeu.En la meva exposició anterior, Survivors, tothom em deia:"Però per què aquest títol?". Doncs ja s'ha vist per què. La frase que més sentim en els temps que corren és:"Jo sóc un supervivent". Ara toca renéixer d'aquest daltabaix".
-Com es relaciona el seu art amb el dolor?.
-"Sóc una persona molt alegre i optimista, però després de la mort del meu pare m'ha sortit una obra profunda i sentida que sublima el dolor. Els artistes tenim el privilegi de poder expressar plàsticament el dolor".
-La seva obra evoca constantment la bellesa.Però alhora es resisteix a fer un art purament vistós.
-"Hi ha un fons ,un missatge profund. Hi ha gent que quan veu el meu art es posa a plorar o té pell de gallina.Pinto el que sento.Els crítics l'encerten de ple quan diuen que jo no m'inspiro en ningú. És una pintura diferent, que surt de dins.És una pintura Pepa Poch, i punt".
-També conté un fort component de feminitat.La creació contemporània és en mans de dones?.
-"Es pensaven que les dones només podien pintar flors...Però tenim molt a dir en el món de l'art.Fem una pintura forta i valenta. El meu nom és molt femení, Pepa, no dóna peu a confusions, però si em digués Poch Romeu, com el meu pare, es pensarien que sóc un pintor.Segur!.Encara hi ha molts prejudicis".

M'han dit que...

...en Pascal Comelade...



...ha anat a passar les vacances a Sicilia. Jo , no l' he trobat.



També m'han dit que aquest agost, a Sicilia, ha fet molta calor. Cosa que puc confirmar.
Tanta, que el gran músic gran s'ha convertit en gran músic petit. La deshidratació pot provocar aquests canvis. La perdua de la gana també.
Tanta, que els instruments de joguina s'han tornat de qualitat. Això no té explicació possible. Deu ser una broma .

Aroma de vacances.

Ahir a les nou del vespre, mentre passejava pel passeig del mar,vaig veure com anaven arribant els camions que transporten les atraccions que durant unes setmanes divertiran a petits i grans.Perquè a Blanes , portal de la Costa Brava, arriba la Festa Major.







El proper diumenge, dia 19 a les 22h. , davant "Sa Palomera" el conjunt musical "La Oreja de Van Gogh" ens oferirà un espectacle que es preveu multitudinari. I a continuació, el dia 22 encetarem oficialment la Festa Major amb el pregó,seguit dels focs d'artifici i la música.
El programa d'aquest any per a qui pugui estar interessat és aquest.

Quan arriben aquestes dates començo a refredar motors, perquè sé que amb la Festa Major i després amb les vacances d'agost toca disfrutar i descansar tot el que es pugui.Perquè la vida són dos dies.I un ja ha passat.

Així que us desitjo un bon estiu a tots, esperant poder-vos llegir ben aviat.

Facebook

Romeo enamorat canta una serenata entristint tothom amb la seva cançó d'amor.
Fora de la penombra, al costat de la llum d'un fanal diu més o menys així:

-"Tu i jo, noia, què et sembla?".

-Julieta diu: "Eh, si és en Romeo. Gairebé em provoques un infart".

Ell està a sota de la finestra mentre ella canta:

-"Hey la, el meu noi ha tornat"."No hauries de venir per aquí cantant a la gent d'aquesta forma.De tota manera, què és el que vas a fer? ".

-Julieta, la sort està decidida des d'un principi.I jo vaig seguir el joc i tu vas destruir el meu cor.I se'm va oblidar, se'm va oblidar la cançó de la pel.lícula
Quan et donaràs compte que no era el millor moment, Julieta.

Vaig baixar per diversos carrers, eren carrers menyspreables.
Bruts, lletjos, sí. I era sempre el mateix somni.
I vaig recrear les teves fantasies i ara la teva fantasia és real.
Com pots mirar-me com si jo fos un altre dels teus embolics?.

Si t'enamores per cadenes de plata et pots enamorar per cadenes d'or.
Et pots enamorar de bells desconeguts i de les promeses que et facin .
M'ho vas prometre tot, em vas prometre el cel i la terra.
I ara em dius: Oh, Romeo, saps que vaig tenir una escena amb ell.

Julieta, ploraves quan feies l'amor
Deies: "T'estimo com a les estrelles del firmament; t'estimaré sempre"
Hi ha un lloc per a nosaltres dos, coneixes la cançó de la pel.lícula.
Quan et donaràs compte que no era el millor moment, Julieta?.

No puc parlar com ho fan a la televisió.
I tampoc puc compondre una cançó d'amor com cal.
No puc fer-ho tot, però faria qualsevol cosa per tu.
No puc fer altra cosa que estar enamorat de tu.

I l'únic que faig és recordar quan estàvem junts.
L'únic que faig és mantenir-me a la superfície entre males companyies.
L'únic que faig és acariciar-te en els meus poemes.
Julieta, amb tu sempre veia les estrelles.

Julieta, ploraves quan feies l'amor.
Deies: "T'estimo com a les estrelles del firmament; t'estimaré sempre".
Hi ha un lloc per a nosaltres dos, coneixes la cançó de la pel.lícula.
Quan et donaràs compte que no era el millor moment, Julieta?.

Romeo enamorat canta una serenata entristint tothom amb la seva cançó d'amor.
Fora de la penombra, al costat de la llum d'un fanal diu més o menys així:

-"Tu i jo, noia, què et sembla?"

Romeo feia poc temps que havia obert un compte al Facebook.
Patia en silenci.
Julieta , en canvi, ja feia temps que l'havia obert. Per a tothom.

L'altra, s'ho mirava.
I l'altre, no sabia res.

La frase.

Avui feia la meva ruta habitual.
I mentre escoltava el so de les ones he sentit la frase.

Caminava vora el mar.
Un cotxe que circulava per la carretera ha parat.
El conductor ha aparcat al costat d'unes palmeres.
Un nen ha sortit del cotxe a tota velocitat.
Sense vigilar res.

L'he vist a venir.
M'he parat.
Ha travessat ,fregant-me la roba , per anar a mirar el mar.
I ha cridat:¡"Papaaaaaaaa, es una playa de costaaaaaaaa"!.
???

Com en la nit, les flames...

Una mica de poesia per a l'estiu, vaig pensar.

Així que vaig trobar aquest llibre, el vaig fullejar.
I el vaig comprar.



La introducció feta per Maria-Mercè Marçal, diu així:

"Quan és nit closa i espero que arribi
tota la vida sembla que em pengi d'un sol fil.
Glòria, jovenesa, llibertat resten pàl.lides
vora d'ella, que duu una flauta a la mà.

Ha vingut fins a mi. Mentre deixava el vel
fit a fit m'ha mirat.
Ets tu, doncs-li pregunto-qui dictaves al Dante
les planes de l'Infern?. I respon: Jo.

En aquest poema de 1924, titulat "La musa", escrit un any després de la pujada de Stalin al poder, Anna Akhmàtova associa la inspiració poètica a l'experiència dantesca de l'infern.Veritablement, tant en el seu cas com en de la seva contemporània Marina Tsvetàieva l'experiència del dolor, de l'oprobi, de l'ostracisme, de l'exili interior o exterior, de la repressió personal o adreçada a les persones més properes, va acompanyar-les de forma persistent i aguda a causa del temps històric que els va tocar de viure: dues guerres mundials, la revolució russa i la guerra civil i, sobretot, el triomf del totalitarisme i del terror stalinista.Intentem focalitzar, doncs, a través de la memòria, dues dones en temps d'obscuritat, dues figures de vides paral.leles i divergents alhora, amb breus moments de contacte que no arriben mai a consolidar-se en una relació real però que fan menys punyent, per una i per a l'altra, la solitud de dur a primer pla "feixuga lira femenina" ,per dir-ho amb mots de Marina Tsvetàieva.Dues figures centrals, en fi, de la literatura russa d'aquest segle que, al més sovint, s'atalaien des de la llunyania, a voltes amb sentiments ambivalents, però amb un pòsit cert, sempre renovat, d'admiració mútua.Dues veus poètiques de primera magnitud, en fi, que potser perquè s'afirmen contra aquest rerefons tan fosc brillen amb una nitidesa i una intensitat insòlita.Com, en la nit, les flames."...

Començo a llegir els poemes...

"Poema de la fi i altres poemes" de Marina Tsvetàieva.
"Rèquiem i altres poemes" d'Anna Akhmàtova.
Traducció de Maria-Mercè Marçal i Monika Zgustova.
Edicions 62, s.a.. labutxaca, juliol del 2008.

Avui ha estat un dia excel.lent.

Les 10,50h. Reunió breu amb el tutor .

Avui tocava recollir les notes.
Ha estat el punt final per a un final de curs molt reconfortant per a la meva filla i naturalment per a mi.
El tutor també estava content.Ha dit que era el millor curs que havia tingut des que era professor en aquesta escola.
Tenir bons amics és evident que ajuda a assolir un final feliç.
Han passat només deu minuts.
Un parell de petons per a ella i una encaixada de mans per a mi ens acomiadava fins el proper curs.

Aparentment res canviarà, tindrà els mateixos professors i el mateix tutor. Però ha marxat un nen. Un nen que va arribar nou el passat mes de setembre i que durant tot el curs ha fet el que ha volgut. Malgrat que en nombroses ocasions se li ha cridat l'atenció.
Venia de l'escola pública a la concertada i ara tornarà a la pública. No ha fet bé els deures.

En tot cas avui ha estat un dia excel.lent per a nosaltres i això s'ha de celebrar.

Sobre la diferent qualitat de les persones.

Ahir van enterrat a Vicenç Ferrer sota aquella terra erma que va trobar quan va arribar a Anantapur.Ara convertida en fèrtil , gràcies a la seva tenacitat i acció.



Aquests dies se n'ha parlat molt de la persona i l'obra de Vicenç Ferrer.
De fet, ja fa anys que se'n parla d'ell i la seva revolució silenciosa.

Jo vull deixar, aquí, una conversa extreta d'un bloc on vaig tenir la gosadia de participar. Vaig escriure calibrant les paraules destinades a Pantagruel , a diferència del que alguns pensen. Sé perfectament de quin peu calça des fa temps.Però em va semblar que hi ha maneres de fer que no s'han de deixar passar, que no tot val i que un toc d'atenció és necessari fins i tot en persones de la seva edat. Ho sento per la Maria, però a mi em van ensenyar a llegir, també, entre línies.I certes impertinències les llegeixo com el que són, impertinències. I les paraules insultants les llegeixo com a insultants, estiguin més o menys camuflades com a ganes de provocar, polemitzar , fer riure o destacar.

El haha, hihi, per a un altra estona si us plau.



Joselu dijo...
Rompo mi silencio autoimpuesto para mostrar mi respeto y admiración hacia este hombre de gran densidad humana, corazón y fibra cordial en favor siempre de los que están fuera, de los que quedan al margen.

19 de junio de 2009 14:51


Paco Centeno dijo...
Se va uno de los grandes de corazón, de los de verdad y entrega a los demás. Qué pena.

19 de junio de 2009 16:25


Pantagruel dijo...
Perdón por mi ignorancia. Quién es este señor?

19 de junio de 2009 16:53


María dijo...
¡¡¡¡Panta te voy a dar un coscorrón, que te vas a enterar!!!

Pero xD, ¿Cómo no sabes quien es V. Ferrer?

Te aseguro que aunque seas el más ateo de este mundo, probablemente jamás haya habido un Santo mayor que este hombre.

Primero fue jesuita y misionero durante muchos años, después por roces con la iglesia o porque se casó, que eso no lo sé, dejó de ser jesuita y se quedó a vivir en la India, donde desde la nada ha creado una de las ONG más importantes del mundo, dedicadas a la gente más pobre y desgraciada de la tierra.

Dedicó toda su vida a esta gente, recorrió medio mundo buscando fondos y trabajando codo a codo con ellos y yo pienso que diga lo que diga la iglesia, pocas personas en este mundo se merecieron tanto lo de Santo como él.

Estoy viendo arriba a Joselu (que espero que esté disfrutando muchísimo de sus vacaciones) y acordándome de lo del Homenaje a Benedetti, te aseguro que este hombre se lo merecía muchísimo más que Benedetti, y mira que él se lo merecía.

En fin que yo le mando un besazo enorme esté donde esté y para vosotros otro.

P.D. Panta, no te enfades conmigo por lo del coscorrón...ahora ya sabes quien era este hombre.

19 de junio de 2009 20:41


Malo Malísimo dijo...
María. gracias por ahorrarme el trabajo.

Os pido disculpas, en cuanto pueda os contesto a todos, hoy tengo fin de curso del crio y comienzo de las Fiestas de San Juan. Bueno en cuanto pueda vuelvo.

19 de junio de 2009 21:00


Pantagruel dijo...
Gracias por la información, María. Yo al padre Ferrer éste no lo conocía de nada, y soy de natural desconfiado con los santos en vida (Madre Teresa, Wojtyla, Monseñor Escrivá de Balaguer, Rouco,...). Sí conocía al verdadero Vicente Ferrer, cuya biografía llevó a la pantalla Carles Mira en 1977, y cuya sinopsis dice: "Antes de nacer ladra en el vientre de su madre. Resiste la tentación de una cena entre frailes borrachos de carne y música que acaban haciendo el cerdo. Lucha contra el deseo de una mujer lasciva y la vence acostándose desnudo sobre las brasas. Capa al burro. Expulsa a sesenta demonios del cuerpo de una endemoniada, dejando llenos de mierda a todos los asistentes al exorcismo. Le sirven un estofado de niño, y no sólo no se lo come, sino que lo resucita. Sufre la ira de Satanás que se le aparece en formas horripilantes. Está a punto de hacer confesar a una bruja atormentada por la Santa Inquisición pero se le va la mano y acaba matándola. Predica en un Auto de Fe el Sermón de las penas del Infierno y todos los infieles se bautizan. Su voz se oye a miles de kilómetros de distancia. Forma una compañía de penitentes. Es utilizado por el Papa y el Rey para someter a su pueblo. Persigue a las putas. Persigue a los moros. Persigue a los judíos. Persigue a los cristianos. Predica a las multitudes el fin del mundo. En pleno sermón se desploma del púlpito y cae al suelo partiéndose la cabeza. Agoniza entre sus discípulos señalando al cielo. No pueden doblarle el brazo. A través de un agujero en el ataúd, su brazo sigue señalando el cielo hasta que se lo comen los gusanos." Hay diferencias entre este Ferrer y el otro?

19 de junio de 2009 21:30


Pantagruel dijo...
Malo, qué se bebe en las Fiestas de San Juan, rebujito? Hay casetas? Se bailan sevillanas?

19 de junio de 2009 21:31


Vero dijo...
Una lástima que tengamos que sentir que alguien así se muera, por haber tan pocos :(

Besos.

19 de junio de 2009 21:42


Gargantua dijo...
Malo..., es la primera vez que entro en tu blog, pero te sigo por otros...
Como el tema es el que es, aprovecho para dejarte el comentario que sobre este HOMBRE he dejado en el blog de Guillermo:
...............
Vicente Ferrer se nos ha marchado…
Este hombre humilde y enjuto, dedico su vida a la lucha callada y efectiva contra la pobreza mas extrema…
Su trabajo, su dedicación y su esfuerzo, no supone mas que un granito de arena en el desierto de la miseria y la injusticia humana, pero El, al menos lo ha intentado y…, ¡Ha aportado su granito!
Para El, mi admiración y mi respeto…
...............
Me seguiré pasando por aqui de vez en cuando.

19 de junio de 2009 21:53


Fernando dijo...
Malo, me han picado los mosquitos hasta en los dientes. ¿Sigues vivo?

20 de junio de 2009 12:16


Malo Malísimo dijo...
Panta, Panta, que malévolo eres. No, no son los mismos, este Vecente Ferrer era/es un Santo laico. Era/es la idea de que todos tenemos derecho a una vida digna,por eso se fué al lugar más pobre de entre los pobres y dedicó su vida a ellos.Fue anarquista, jesuíta, padre de familia, ante todo fue un HOMBRE.

20 de junio de 2009 16:29


Malo Malísimo dijo...
VERO, no creas no son tan pocos. Tampoco muchos, pero alguno si que queda.

20 de junio de 2009 16:30


Malo Malísimo dijo...
Gargantua. Bienvenido por esta tu casa, en esta taberna eres bien aceptado. Las cervezas en el frigo y la despensa llena. Tu mismo.

20 de junio de 2009 16:32


Malo Malísimo dijo...
FERNADO. Esos bichos no tienen coj... de terminar conmigo. Pican eso si pero yo los enveneno a ellos....jajajaja..
Las cosas de nuestro Alcalde, en lugar de fumigar la semana antes de las fiestas, lo hace la mañana antes. Los mosquitos del rio este año, como buitres...

20 de junio de 2009 16:35


Vero dijo...
Malo, entre seis mil millones, menos que pocos, aunque los haya. Así lo pienso. Peor para mí supongo :(

Besines.

20 de junio de 2009 16:41


Pantagruel dijo...
Me llama la atención que todas las alabanzas a este hombre, al que -repito- no conocía, aparezacn en madios "progresistas". No lo quería la derecha?

20 de junio de 2009 21:24


Fina dijo...
Menuda manera de hacer el ridículo, Panta.

Esta vez un 0.
Pero puedes mejorar la nota, seguro. :-)

21 de junio de 2009 0:09


Pantagruel dijo...
Fina, nos conocemos de algo? Es que me tratas con mucha confianza, y no me parece mal. Para ridículo esto:

"... la mort no té compassió. S'emporta fins i tot als millors, als més altruistes, als que milloren la societat amb la seva acció,..."

La mort s'emporta a tots.

Al cabo a este buen hombre le ha concedido casi 90 años para hacer el bien, entre otras cosas.

He mejorado la nota? Gracias.

21 de junio de 2009 1:02


Pantagruel dijo...
Le he intentado dejar en su blog a Doña Fina nota de que le he respondido, pero es de quienes moderan... Debe ser alguien importante.

21 de junio de 2009 1:10


Fina dijo...
"He contestado a tu desabrido comentario en el blog de Malo. Me hubiese hablado así el Padre Ferrer? Por cierto, veo que hablas catalán muy bien."

Pantagruel, si me mandas estas cariñosas palabras, creo que continuas con el 0 y que puedes mejorar la nota.

21 de junio de 2009 1:23


Pantagruel dijo...
Fina, la falta de cariño comenzó por tus palabras. Eres -pareces- muy poco evangélica, y una profe con muy mala uva, con tanto cerote que me pones. Perdón por esta intromisión, Malo, pero no comencé yo la hebra marginal. Lo siento.

21 de junio de 2009 1:35


Hitos dijo...
Panta, la derecha no le quiere porque se pasó por el arco de triunfo lo del celibato.

Buenas noches Malo, veo que ya estas bueno del todo a pesar de los mosquitos-elefantes ¿sólo en el ferial o me los puedo encontrar en la plaza de toros?

P.d.: mañana estoy en los badajoses a partir de las 6 y media de la tarde.

21 de junio de 2009 1:41


Pantagruel dijo...
Gracias, Hitos, algo de eso imaginaba; me lo podía haber contao la Fina, en vez de tratarme tan malamente. Espero que el Padre Ferrer fuese menos vidrioso que sus seguidores.

21 de junio de 2009 1:57


Fina dijo...
Él te hubiera dado una bofetada argumentada directamente con su palabra.

Todos, absolutamente todos tus comentarios han sido insultantes.

¿Te mereces más que un 0?.

21 de junio de 2009 2:21


Temujin dijo...
Con permiso, Don Vicente Ferrer, sobre todo era persona cabal, siguió los dictados de su intelecto, contra viento y marea. Le dijeron que había "intocables" y dijo como "intocables", les tocó, vivio con ellos, e hizo feliz a mucha gente. No le conocia mucha gente, por que este tipo de personas, no salen en papel couche, no tienen ansias de protagonismo, ni van salvando almas. Simplemente dan de comer, beber y cultura a dos millones de personas. Seguro que él murio en paz, muchas gracias Don Vicente, por hacer que me reconcilie con la raza humana al ver su ejemplo.....Con permiso del dueño de la casa....

21 de junio de 2009 4:01

A partir d'aquí continua a pitjor i tot solet...

Pantagruel dijo...
Fina, con todo respeto, creo que ves demasiados insultos por doquier. Crees que haría bien el Padre Ferrer abofeteándome? Y Por qué debería hacerlo? No sería la primera bofetada de un cura que recibo en la vida. Yo podría incluso ponerle la otra mejilla. Eres rígida e irritante, para mí; te ruego que si deseas seguir insultándome lo hagas en mi blog, que en este de Malo no tenemos derecho a seguir con esta cosa tan absurda.

21 de junio de 2009 10:06


Pantagruel dijo...
Por cierto, Fina, que me parece muy elegante tu actitud de mantener tu blog moderado para ir soltando insultos a los blogs de otros. En casa cerrada no entran moscas. Carpe Diem? Pues vaya forma de carparlo.

21 de junio de 2009 10:09


María dijo...
A ver fina,
No te enfades con Panta, que la culpa ha sido mía.
Si me hubiera estado calladita, ni se hubiera notado lo que había dicho, pero creo que él y yo pecamos de impulsivos, pero nada más.
No ha habido mala intención por parte de nadie...

¡¡¡que las cosas enseguida se nos van de las manos!!!

Anda mujé..."ajúntale".... que es buena gente...y sino yo me voy a sentir culpable...¿vale?

Por lo menos un 6,5 por lo del catalán merece ¿No?

Y tú, Panta...sé un caballero y estréchale la mano
¡¡hombre!!

21 de junio de 2009 13:17


Pantagruel dijo...
Acabo de oir en el noticiario de la SER como se le reprocha a Don Rouco que en el solemne acto de confirmación de la consagración de España al sagrado corazón de Jesús -extraño ritual, pardiez- no haya tenido unas palabras de recuerdo para el Padre Ferrer. Está claro que Rouco no lo consideraba "uno de los suyos". Por otra parte, en El País, de la misma empresa que la SER, ayer Pedro Miguel Lamet, jesuíta al que conocí en mi infancia, muy aficionado al cine, y que me enseñó lo que era un traveling-, elogiaba la figura de Ferrer, y de lo que decía se desprendía que lo seguía considerando jesuíta, o sea "uno de los suyos". Supongo que no sería solo la ruptura del celibato lo que le sacó de la orden, o quizás sí. Lo que parece claro es que Rouco y Lamet pertenecen a la misma empresa, -la ICAR- y que para Rouco es ajeno, y para Lamet propio. ¿Donde se situaba el propio Ferrer? No lo sé, ni sé si se ubicó o no; lo que parece claro es que estos santos laicos y heterodoxos -Ferrer, Ellacuría, Cardenal,...- si no rompen claramente con la institución religiosa, -manipuladora, hipócrita y castrante-, en realidad lo que hacen es apuntalarla. No sé si me he explicado bien como para que Doña Fina me suba la nota, lo cual por otra parte me la trae al fresco, porque ¿quién es ella para calificar?

21 de junio de 2009 14:57


Pantagruel dijo...
No puedo entrar donde la Fina; no sé si m'a bloqueat l'access. Pide ayuda para la fundación en su blog, y se pregunta si yo colaboraré; puesto que allí no le puedo replicar lo hago aquí, aprovechando que estais tos en la feria:

"Estimat Fina, con apóstoles como tú, no, no lo haré. Dada tu hospitalidad en esta tu casa te sigo replicando donde Malo. Saludos cordiales."

21 de junio de 2009 16:10


Comentario suprimido
El autor ha eliminado esta entrada.

21 de junio de 2009 19:44


Malo Malísimo dijo...
Perdón por el borrón anterior.

Un poco de paz, por favor.
Que cada uno se quede con la parte de Ferrer que más le guste.
Benvindos toudos a sua casa.
Bienvenidos todos a su casa.

Vero, somos ya si no me equivoco unos 8.000 millones mal contados algún que otro Ferrer habrá, digo yo. Lo de menos es el nombre, la raza, la religión, lo importante es que estas personas nos redimen al resto que por una u otra razón no podemos o queremos ayudar a los demás como deberíamos. Si TODOS actuásemos como actúa cualquiera de ellos de seguro que habría menos tanques y menos hambre.

Señora FINA, gracias por su visita a esta su casa y no se me meta con PANTAGRUEL porque le dará para el pelo. Si el amigo Panta dice que no le conoce, pues eso no le conoce, este buen hombre salía poco en medios de comunicación. Anoche mismo a las tantas, me tocó imaginaria, la "niña" se fue a la feria, CNN repuso la entrevista que le hicieron en 2003. Y Anantapur tal vez salga en las noticias de la India, pero de aquí... A ver díganme de ustedes quienes saben quien es Jaime Álvarez Benjumea... pues es un cura... y este si es de la Iglesia y Panta, tampoco le hacen homenajes desde la Conferencia. Estas Personas, estas BUENAS GENTES, tienen el don de ser muy molestos para los que mandan, para todos los que mandan.

Hitos pásalo bien en la Feria (Lleva el Aután en el bolso, este año no pican, muerden)

Temujín, bienvenido y gracias por la visita, está usted en su casa.
María, no te preocupes por Panta, creo que Fina no ha calibrado bien sus palabras para con Panta y como sabes éste es muy jodido y muy suyo y claro le ha respondido... (cuando él dice que no sabe, creo que en realidad dice que no sabía, por que de seguro que se ha informado perfectamente)

PANTA hijo que me olvidaba, aquí en la feria se bebe de todo y de cuando en cuando te meten "sevillanas" cosa que me resulta especialmente molesta, ¿por qué no poner "El candil" o cualquiera de las jotas de la región? Pero bueno en líneas generales música disco a todo trapo, en algunas sevillanas y en la Municipal actuaciones en directo, desde los Play Boys, alguno ya sesentón, hasta un par de órganos electrónicos y Pasodoble al canto durante dos horas. En fin no creo que se parezca mucho a la de Sevilla. Tiene el problema añadido de que pusieron el Ferial en el quinto carajo, vamos justo debajo de antigua aduana/alfandega, Llegas antes desde Elvas que desde Badajoz (por la cosa del tráfico).

Esta Taberna está abierta al público en general, por ser fiestas patronales se permite el cante, en la nevera teneis Manzanilla, Moriles, Tempranillo y pitarra de la tierra, cervezas varias (incluidas unas Alhambras especiales y unas cervezas de la Almunia de Doña Godina que están de muerte) Los güisquisis y demás donde siempre. La alacena está llena. Ustedes mismos señoras y señores.

21 de junio de 2009 19:55


Vero dijo...
Yo lo llamo miedo Malo :) al lado de este señor, todos en menor o mayor grado, unos cobardes. Y por eso mismo, menos libres.
Seis mil, ocho mil, sigo pensando que son pocos, como mínimo, menos de los necesarios tal cual estamos, sí. Salta a la vista.

Besitos, sigo con mi fiesta :)

21 de junio de 2009 20:23


Pantagruel dijo...
Esta noche la SER ha vuelto a la carga contra Rouco, no por renovar la consagración de España al sagrado corazón sin pedrinos permiso, sino por no dedicar algún recuerdo a Vicente Ferrer. Luego han llamado a Bono, el de Toledo, no el de U2, que está en India en el entierro del santo, y este cristiano-sociata se ha despachado con su usual verborrea demagógica e interesada, pero sin comprometerse mucho contra Don Rouco, como le pedía el periodista. Ay, Bono, Bono, qué manos nos gobiernan... Este Vicente debía ser un santo, pero me temo que sus seguidores y apologetas dejan bastante que desear en fondo y forma. Venga, adelante con la feria.

22 de junio de 2009 1:17

Malo Malísimo dijo...
Vero. Pero no podemos compararnos, aunque lo hagamos, con ellos. Es como pretender comparar un Ferrari con un Panda, los dos son coches y los dos los fabrica fiat pero no es lo mismo, no tiene color.

22 de junio de 2009 9:37


Malo Malísimo dijo...
Panta, a don Rouco le importa muy poco lo que pase a deje de pasar en la india, a él le preocupa la salvación de tu alma de pecador impenitente, le preocupa el futuro de las niñas y niños menores de 16 años, le preocupa muchísimo que las iglesias se cierren por falta de fieles y que en los Seminarios no tengan seminaristas. Panta a don Rouco le importa la cruz en la casilla y lo demás se la trae al pairo.

22 de junio de 2009 9:42

Likuid dijo...
Descanse en paz, los que ha dejado van a sufrir...

22 de junio de 2009 11:37

sebastian(elcurrante) dijo...
Se fue un "ser humano",o tal vez, como están las cosas un "superhumano", un persona capaz de elevarse sobre la mentira creada por el hombre, por la iglesia... y vivir con coherencia y sin contradicciones su fe, una fe que es universal a pesar de que algunos persistan en su apropiación.
Es significativo que tuviera que abandonar la iglesia para vivir su fe coherentemente.

Descanse en paz en el lugar donde van los que superan la prueba terrenal.

Un saludo

22 de junio de 2009 13:01

Malo Malísimo dijo...
Likuid, como siempre, incontestable.

22 de junio de 2009 21:56

Malo Malísimo dijo...
Sebastián en ese sitio del que hablas: "Descanse en paz en el lugar donde van los que superan la prueba terrenal." De seguro que no tienen problemas de espacio y no lo digo porque sea pequeño, si no por los pocos que serán.

22 de junio de 2009 21:59

Gargantua dijo...
..."Descanse en paz en el lugar donde van los que superan la prueba terrenal." De seguro que no tienen problemas de espacio y no lo digo porque sea pequeño, si no por los pocos que serán...No te creas Malo..., seguro que son mas de los que se pueda suponer...Hay mucha gente buena en el mundo...Porque malos..., lo que se dice malos..., Tu..., yo y... tropecientos mas...Claro que tu te llevas la palma, porque..., no es que seas malo..., es que eres... Malo Malisimo...

22 de junio de 2009 23:54

Malo Malísimo dijo...
¡Ay! si los buenos fuesen como este Malo...

23 de junio de 2009 9:26

I a partir d'aquí continua solet, a pitjor i ara contra els meus comentaristes...


Mike dijo...
Hola, Malo!

Yo estoy con sobrecarga de trabajo. Así que tampoco visito demasiado la blogosfera y me dedico a publicar casi exclusivamente.

Me sumo al duelo por este maravilloso señor.

Que Dios le bendiga. Él ya cumplió con su tiempo en esta vida y deja sucesores. Me alegro de que ahora esté en un lugar mejor y merecido.

Saludos!

23 de junio de 2009 21:48

Pantagruel dijo...
Malo, perdona que irrumpa de nuevo en la tranquilidad de tu blog en feria, pero de alguna manera tengo que responder a Doña Fina Fontrodona, Fina para els amics. Esta mujer, que no parece demasiado valiente, me ataca por retambufa, en su blog, en el que no me deja participar ni defenderme, y me acusa de persona de mala calidad; transcribe literalmente esta entrada tuya con todos sus comentarios para dejarme en evidencia, desnudo en mi maldad, delante de sus visitantes y seguidores. Le he replicado allí, pero no estoy seguro de que me permita el derecho de réplica, tan intolerante y fundamentalista parece ser. Dejo, pues aquí, y espero que me disculpes, lo que quise replicarle allí:

"Fina, espero que tengas la decencia de pasar este comentario. Mi blog está abierto para quien esté interesado en saber qué pienso y si mi ánimo es provocar o hacerme famoso, como cree tu amigo Clidice, que es por lo menos tan famoso como yo en mi casa a esa hora que dice. Yo no he venido a provocarte, te has provocado tú sola entrando a descalificarme e insultarme en un blog que visito habitualmente y donde comento habitualmente. Tú has ido allí, como un troll -de esos que Clidice encuentra aterradores-, a ponerme mala nota. Te he invitado a seguir el debate en mi blog, ya que tú no me dejaste entrar en el tuyo, pero pareces ser una persona poco de fiar, que rehuye el debate directo y personal. Como desconfío de que publiques este comentario lo hago público en el mismo blog donde has ido a tocarme las narices. En todo caso, mi casa sigue abierta, y sin moderación, para lo que tú o Clidice tengáis a bien opinar, pero no os engañéis, ni me hace falta vuestra visita ni la deseo. De mis propios comentarios se desprende que si entré con ánimo bromista y quizás faltando el respeto a una persona a la que desconocía -insisto en que no me fascinan los santos, ni religiosos ni laicos-, posteriormente me he interesado por las curiosas repercusiones de su muerte en distintos ámbitos, que no dejan de ser sorprendentes. En lugar de atender, como devota de Vicente Ferrer, esas cuestiones, has seguido, estimada Fina, tratándome de mala manera. No me parece buen camino el tuyo. Las bondades no hay que guardarlas solo para los indios. Y gracias, Ferran, por considerarme un "elemento", algo es algo.

Es curioso lo que llegan a perecerse algunas personas más allá de su adscripción ideológica, y supongo que sabes por quién lo digo. Gracias por tu hospitalidad.

23 de junio de 2009 21:51

Malo Malísimo dijo...
Panta sabes que excepto en una ocasión y por incompresión colectiva, nunca se ha censurado a nadie en esta casa, ya sea por darle caña al poseedor o a sus asiduos. Y me parece muy mal que alguien critique y no admita las críticas en su casa. Y ya que el tema va por esos derroteros, mal cristiano me parece quien tira la piedra y esconde la mano o no es capaz de reconocer sus errores.

25 de junio de 2009 00:37

Antonio dijo...
He aquí una modesta prueba del efecto mariposa.

Malo, ya que has estao en una feria: ¿tú cómo la cuentas?

Un abrazote, hermano.

25 de junio de 2009 02:09

JOSÉ dijo...
Sobran las palabras.

Magnífico el homenaje.

25 de junio de 2009 21:04

Malo Malísimo dijo...
Don Antonio, me tienes pillao desde ayer. A la feria fui el día del ninio por la cosa de que es más barato y a pesar de ello el mozetón se gastó una pasta en chacharrinos, menos mal que se mareó pronto de tanta vuelta. Fui a la caseta Municipal escuché TexMex piqué unas tapas y pasé frio porque la noche era suave y tenían el aire a toda leche y pa casa que al día siguiente había que madrugar. Hoy tengo comida de feria hoy lo paseremos un poquino mejor. Eso en lo referente a la Feria, ahora si por feria haces alusión a tu efecto mariposa te diré que tengo un chucho, un auténtico y genuino cannis vulgaris con pedigree de 20 razas. Lo adopté de una Protectora de Animales de Miajadas (población de la provincia de Cáceres)porque le quedaba poco. Es un bicho que pesa 30 kilos y es un llorón, pero al menos este se salvó de la quema.

26 de junio de 2009 09:55

Malo Malísimo dijo...
José, en casos como este sobran los panegíricos.

26 de junio de 2009 09:56

PEGASA dijo...
Pues malo malísimo no se si serás, porque me dá que no es así, pero si quieres saber quién es autor del poema palarmentario, lo puedes encontrar en mi blog, ya que hice hace un poco una entrada con el mismo poema que tú.
Por cierto me he colado en tu casa sin invitación ya que vi en casa de Antoñico.

Maria la colleja se la vamos a dar las dos a Panta, mira que no saber quién es Vicente Ferrer.
Joselu no te interpongas silencio, porque ya hay demasiados en el mundo que hacen que nos quedemos sin palabras.
Malo malísimo espero verte pronto.

27 de junio de 2009 14:20

PEGASA dijo...
Panta no te enfades conmigo por lo de la colleja. Era broma.

27 de junio de 2009 14:23

Satine dijo...
se fue un gran hombre!!!!

te echo de menos compi

besissss

27 de junio de 2009 17:59

Malo Malísimo dijo...
Pegasa, estás en tu casa, vuelve cada vez que quieras, iré a verte para ver quién es el autor de poema.

28 de junio de 2009 00:28

Malo Malísimo dijo...
Satine, guapetona, ¿como estás?
¿Estás bien? A ver si nos vemos pronto.

28 de junio de 2009 00:31

ID dijo...
Los benefactores individuales son imprescindibles... pero lo verdaderamente necesario son organizaciones potentes que hagan que la solidaridad se extienda a todos los rincones y que atienda a los más necesitados, a los perseguidos por los poderosos.

28 de junio de 2009 00:38

Malo Malísimo dijo...
ID das en el clavo cuando pides eso. Curiosamente algunas veces no vemos la realidad. Por ejemplo los microcréditos, que nacieron en la India, ahora mismo se están dando tantos o más que en el tercer mundo en el primero, sí en el nuestro, se los dan a los excluidos por el sistema.