Un comiat.

Us deixo amb aquesta peça d'Astor Piazzolla.
Per què?
Doncs, perquè sí.



"Adiós Nonino"...

Un mal estrateg?

Les batalles a vegades es perden de la manera més inesperada.
Però el vídeo té gràcia.

No sóc bona companyia aquesta nit.

Des d'ara puc.

Un que tenia una llibreria va dir: "L’art ha de sortir dels llibres, no ser només objecte d’homenatge, sinó també de pràctica.

Sort que tenia una llibreria. Si arriba a ser crític d'art?.

Avui, un record...

...per a tots dos.

Un 12 de març.

Des del darrer viatge que vaig fer a la Toscana, no puc deixar d'associar algunes paraules italianes: San Gimignano, Vernaccia i Santa Fina, amb plaers per a la vista, el gust i l'esperit d'alguns.

Una cosa va ser descobrir que l'origen del meu nom era hebreu i l'altre, molt diferent, trobar que el meu origen era italià.Que provenia de la Toscana, una regió encantadora. Això em va desconcertar.

Poques vegades em diuen: "Fina, ets una santa", però quan m'ho diuen, no saben fins quin punt tenen raó.

He dit santa, només santa.

De negre.

El Palio.

Veure el contorn de la plaça i no veure la font, em provoca enyorança.
Veure tanta gent i no veure la plaça , angúnia.
Veure com cauen els cavalls, tristesa.
Veure com pateix la dona de la samarreta grisa ,desconcert.

Sentir tanta cridòria i notar malestar alhora, em fa sentir viva.
Viva a Siena, a la Piazza del Campo, al costat de la font, quan no es celebra la festa.

Del 4 al 7 de maig.

Va decidir seguir aquest bloc el 4 de maig.

"Jordi Boldó.Pintor nacido en Barcelona, España, en 1949 y naturalizado mexicano en 1952. Su pintura proviene del informalismo catalán y explora en la tradición del expresionismo abstracto norteamericano de mediados de siglo, así como en la de algunos artistas mexicanos de la generación hoy denominada de "Ruptura".Su obra es esencialmente pictórica, al margen de modas o tendencias, y a medio camino entre la abstracción y la figuración. Articula con gran riqueza de medios un lenguaje profundamente emocional, poderoso en su misterio y delicado en matices. Se caracteriza por un refinado y desconcertante sentido del color y la composición, con fuertes texturas y un depurado oficio que frecuentemente no se aprecia a primera vista.Con casi cuarenta años de exposiciones monográficas, ha expuesto en museos y galerías de América y Europa. Reconocido con varios premios y distinciones, ha actuado como jurado en diversos concursos. Dedica parte de su tiempo a la promoción cultural y a la enseñanza de la pintura."

El 7 va marxar.

No li agrada en Turner?.

" Guerrer temerari"

Si obriu la guia en paper de la National Gallery, edició revisada de1997, la primera imatge que hi trobareu reproduïda,abans d'arribar al sumari, és un detall de la coneguda obra de Joseph Mallord William Turner, el "Guerrer temerari", remolcat al seu darrer lloc d'amarratge per al seu desballestament, 1838-9. Un oli sobre tela, de 91x122cm.

Copio per a vosaltres , un fragment de la pàgina 339 que diu així:

"El "Guerrero temerario" se expuso en la Royal Academy en 1839 con una cita del poema de Thomas Campbell Marineros de Inglaterra:"La bandera que soportó la batalla y la brisa/ya no le pertenece". El Temerario se distinguió en la batalla de Trafalgar en 1805, pero hacia 1830 los veteranos navíos de combate de las guerras napoleónicas estaban siendo reemplazados por barcos de vapor.Durante una excursión por el Támesis, Turner encontró el viejo barco, vendido y fuera de servicio, que era remolcado desde Sheerness hasta Rotherhithe para el desguace.En este cuadro tanto la topografía como la estructura del barco están manipuladas con fines simbólicos y pictóricos.Turner concibe la escena como un Claudio de Lorena moderno: un Temerario fantasma y un remolcador negro y rechoncho, arrojando fuego y hollín contra una puesta de sol fantástica.Su técnica es muy distinta a la de Claudio de Lorena: rayas y reflejos de empastes espesos contrastan con zonas pintadas de forma ligera, mientras los colores se precipitan bruscamente de la luz a la oscuridad. Muere una época heroica y llena de encanto, mientras otra edad mezquina, de vapor y dinero, se apresura a acelerar su fallecimiento. El sol poniente señala el final de una; un pálido reflejo de luna el nacimiento de la otra.Pero igual que las salidas y las puestas de sol de Claudio de Lorena provocan la sensación de viaje en quien las contempla, así el último lugar de amarre del "Guerrero temerario" recuerda el fin de toda vida humana."

Com el Vallès no hi ha res.

Trobat a Mollet del Vallès ( Vallès Oriental), un menhir de granit de grans dimensions, amb gravats i marques en bon estat de conservació.
De l'època del neolític, les seves característiques(5 metres de llargada i 6 tones de pes) fan que sigui una troballa arqueològica, extraordinària a Catalunya.
L'alcalde diu que , si finalment es confirma la gran importància del menhir, serà un motiu d'orgull per a la ciutat.

I es que: "com el Vallès no hi ha res".

Pensament

El 17 d'abril triàvem aquest pensament per al recordatori:

"Un gran quadrat no té cantonades, un gran estri tarda a ser acabat,
un gran so és inaudible, una gran imatge no té forma".

"Daodejing". El llibre del "dao" i del "de".
Laozi.
Traducció del xinès, introducció i comentaris de Seán Golden i Marisa Presas.
Capítol 41, pàg.107.Editorial Proa.Clàssics orientals.Barcelona, 2000

Tothom té dret a la reflexió.

He triat Paris.

Després de reflexionar , he triat Paris.
Aquesta vegada ,però, serà un viatge diferent.
Paris ha canviat amb el temps.Jo també.
Això, per força, canviarà el record que en tinc d'ella.
Estic segura que, ara,encara m'agradarà més.
I més si un bon vent s'emporta els núvols que sempre ronden per la capital.
Que surti el sol.Un bon sol.

Sobredosi de sensibilitat.

"Roda",del disc "Nu"(1997).
Perquè al final del concert,el públic li'n va demanar més.



Espero que aquesta cançó us agradi tant com a mi, i que us convenci de la qualitat que tenen els "gemecs", com diuen alguns, d'en Lluís Llach.
Us deixo doncs amb la seva companyia i la del poeta Miquel Martí i Pol, que va ser més que un gran poeta català , una gran persona.

"Roda", diu així:

Gira la roda del temps
per la força del vent de les ànimes soles.

Gira, mentre seguirem
demanant a un estel la mateixa resposta.

Com si no fossin clars tots aquests fars
que ens diuen la mida tan justa
superba i absurda del nostre viatge.

Gira, però a Roda de Ter
hi tinc un amor secret
que porta el nom del meu àngel.

Gira la roda del temps,
i en el fràgil vaivé que la vida comporta

dubtes de si encara vas
o si ja només vens en el ball de les ones.

Com si no fossin clars tots aquests fars
que ens diuen la mida tan curta
que ni és una excusa per al nostre viatge.

Gira però a Roda de Ter
hi tinc un amor secret
que porta el nom del meu àngel.

Gira la força del vent
i s’acosta silent el moment de les ombres,

sabent la dansa dels morts
farem l’últim esforç per al darrer aprenentatge.

I si no fos absurd el més enllà
seuríem rera la finestra,
mirant el capvespre amb les mans llaçades
per dir-nos l'últim adéu
per al que no hi hagué mai temps
mentre deixàvem l’escola.

Gira, però a Roda de Ter
i tinc un amor secret
que porta el nom d’el meu...

I si no fos absurd el més enllà
seuríem rera la finestra,
mirant el capvespre amb les mans llaçades
per dir-nos l'últim adéu
per al que no hi hagué mai temps
mentre deixàvem l’escola.

Gira, però a Roda de Ter
tenim un amor secret
que porta el nom d’un bon àngel...àngel...àngel.

Lletra: Lluís LLach.

Roda de Ter, és una localitat propera a Vic, a la comarca d'Osona,on residia Miquel Martí i Pol.

Ponts al Món.

Et deixo un pont de mar blava...





Et deixo un pont de mar blava
que va del somni fins els teus ulls,
des d’Alcúdia a Amorgos,
del teu ventre al meu cor.

Et deixo un ram de preguntes
perquè t’emplenin els dits de llum
com la que encén l’esguard
dels infants de Sidó.

Un pont que ajudi a solcar
la pell antiga del mar.

Que desvetlli la remor de tots els temps
i ens ensenyi l’oblidat gest dels rebels,
amb la ràbia del cos,
amb la força del cant,
amb el goig de l’amor...

Un pont de mar blava per sentir-nos frec a frec,
un pont que agermani pells i vides diferents,
diferents.

Et deixo un pont d’esperança
i el far antic del nostre demà
perquè servis el nord
en el teu navegar.

Et deixo un vers a Sinera
escrit amb traç d’un blau lluminós
que cantava a l’Alguer
per cantar el seu enyor...

Et deixo l’aigua i la set,
el somni encès i el record.

I a Ponza la mort
per viure cara al mar... el mar... el mar.
L’espai ple de llum
on s’emmiralla el mar... el mar... el mar.

El nostre blau de silenci
d’on sempre neix la cançó.

Que desvetlli la remor de tots els temps
i ens ensenyi l’oblidat gest dels rebels,
amb la ràbia del cant,
amb la força del cos,
amb el goig de l’amor...

Un pont de mar blava per sentir-nos frec a frec,
un pont que agermani pells i vides diferents,
diferents.


Lletra: Lluís LLach i Miquel Martí i Pol
Música: Lluís Llach.

Violència. En defensa pròpia.?

Barcelona,18 de març de 2009.




Valoració feta pel catedràtic d'Antropologia Manuel Delgado, després de veure la càrrega policial que els mossos d'esquadra feien contra el estudiants que es manifestaven ,pacíficament, en contra del Pla Bolonya, dins de l'Edifici Històric de la Universitat Central de Barcelona .



I per la nit ...




Barcelona, 19 de març de 2009.

L'advocat Agustí Gil Matamala, llegeix el manifest contra l'actuació policial, en representació de diverses entitats en defensa dels drets humans.



Aquesta és la llibertat que dóna la democràcia?.
Demà tornarà a passar el mateix?
O serà pitjor...

Tenacitat.

Un quatre per quatre i un cotxe dels mossos d'esquadra, aparcats, sobre el passeig del mar.
Quatre cons, collats amb cargols, a la carretera del final del carrer ample cantonada passeig del mar.
Un home empipat, dóna una puntada al segon dels quatre cons.

La gent el comença a mirar.
Jo paro de caminar.
Els vianants creuen la carretera, passant pel seu costat,quan el semàfor es torna de color verd.

L'home li clava varies puntades més.El con no es mou.
Prova amb el primer dels quatre cons.Tres puntades i encara es mou menys.
Torna al segon.
L'agafa amb la mà dreta. Res. Després amb les dues mans el comença a regirar.I a torçar.
Deu minuts i el con es resisteix.L'home es posa la mà a la butxaca dreta del pantaló.Treu una navalla i s'agenolla.Começa a tallar la goma del con.
La gent passa pel seu costat, tothom el deixa fer.Jo amb una navalla a la mà no goso ni acostar-m'hi.Miro de lluny.
Quinze minuts. Talla el con i li dóna una puntada que surt disparat cap a un cotxe que estava parat al seu costat, amb el semàfor de color vermell.

El conductor protesta. Ell s'excusa senyalant amb la mà esquerra alguna cosa del passeig del mar.Amb la mà dreta recull el con.

El propietari del quatre per quatre arriba al cotxe.Hi puja. Mira pel retrovisor exterior. Després em mira i somriu.

L'home passa per darrera del seu cotxe, caminant a pas lleuger.Sembla que la seva estabilitat no és massa bona.
Dóna la volta al cotxe dels mossos d'esquadra. Aixeca el braç i els hi planta el con a l'antena del cotxe.

Somric.

Ell marxa a parlar amb els amics que l'esperen còmodament asseguts en un banc del passeig.No tenen quinze anys.

Falta un con a la carretera.

La Transició.

Avui, 20 de març, és un dia de transició.
Acabarem l'hivern i encetarem una nova estació de l'any.
L'estació tèbia per excel.lència.
La Primavera.

No parlaré d'ella des del punt de vista biològic, ni tampoc de l'astronòmic.
De fet, jo, no parlaré més.
Aprofitant que demà, 21 de març, és el Dia Internacional de la Poesia, dono la paraula, novament, al poeta Joan Margarit i Consarnau :


L'amor que no m'espanta

Lluny de l'amor ferotge de l'origen,
lluny de l'amor que inventa la ment com a refugi,
l'amor que ara em consola no té urgències.
Càlid, respectuós: l'amor del sol d'hivern.
Estimar és descobrir alguna promesa
de repetició que tranquil.litza.

Aquests poemes parlen d'esperar.
Perquè, sempre, l'amor és un assumpte
de les últimes pàgines.
No hi ha cap més final que pugui estar
a l'altura de tanta soledat.

"Misteriosament feliç".
Joan Margarit.
Edicions Proa. Barcelona 2008.


Dona de primavera

Darrere les paraules només et tinc a tu.
Trist el qui mai no ha perdut
per amor una casa.
Trist el qui mor envoltat de respecte i prestigi.
Jo em crec el que passa en la nit
estrellada d'un vers.

"Trist el qui mai no ha perdut per amor una casa".
Joan Margarit.
Antologia a cura de D. Sam Abrams.
Edicions Proa. Barcelona 2003.

Mata-segells.

Avui he rebut un sobre amb aquest segell.

De sobte, he reculat a la meva infantesa.He vist i sentit la veu de les monges.Ens demanaven que, quan arribés alguna carta a casa nostra, no estripéssim el sobre sense abans haver salvat el segell amb el seu mata-segells. Deien que servien per ajudar a la gent dels països necessitats.

Recordo que a casa fèiem bosses plenes de segells, de diferents colors segons el seu valor.N'hi havien de color verd, vermell, blau, carbassa,violat,groc, marró,rosa...

Diferents colors, però una sola imatge. Tots els segells portaven el retrat de: "Francisco Franco, caudillo de España por la gracia de Dios".

Jo era petita.Ara ja no ho sóc tant.
I avui he rebut un sobre amb aquest segell.

L'he passat per la destructora de documents.No vindrà d'un.

"Escolto i prenc nota musical"

Bach - "Concert per a 4 clavecins i cordes en La menor, Allegro BWV 1065"